Cròniques de la desolació

En una ciutat provinciana, el fill d'un membre de la classe dirigent desobeeix el pare -un arquitecte mediocre, ancorat en els seus prejudicis- i intenta complir els seus anhels d'una vida més justa. La seua conducta xoca contra les normes socials i el protagonista esdevé un pària als ulls de quasi tots. Alhora, la seua visió del món es va tenyint d'amargor, mentre observa que la sordidesa d'esperit i la duresa de cor és patrimoni comú tant dels opressors com dels oprimits, en un cercle viciós sense sortida, en què la veritat o l'art no poden fructificar o bé es transformen en un succedani histriònic, un altre joc social embrutidor.

La meva vida és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. Tot el relat se sosté en el to, retingut però ferm, ple d'una amargor sense rancúnia ni penediment, com si assistírem a l'ineluctable descabdellament d'una fatalitat. La conclusió, continguda i saturada d'implícits, és devastadora. No hi ha redempció, ni tan sols culpables. Tot passa i res no passa, perquè el món continua girant com una sínia absurda i immutable que ens empresona a tots d'una manera o d'una altra.

Txékhov va dir una vegada que la seua literatura volia plantejar preguntes, no donar respostes. Per això els seus relats són reveladors i alhora estranyament inquietants. Manté la gran tradició russa -aquí hi ha molt de Turguènev i Dostoievski- i hi afegeix una qualitat molt seua, una mirada neta, inquisitiva i fondament adolorida sobre la realitat social i l'ànima humana, que és un enigma múltiple. Intuïm que hi ha molt d'autobiogràfic en aquest relat (el pare brutal, la rebel·lia juvenil, la decepció de fons) i també que només ens esbossa les línies de superfície d'aquest bildungsroman desesperat, que ens corprèn més perquè tot just l'entreveiem. Aquest és el segon relat llarg de Txékhov que publica Minúscula, en excel·lent versió d'Àngels Llòria, qui sap mantenir la fluïdesa i el to mitigat i altament implícit d'aquest extraordinari narrador subtil que era el seu autor. N'esperem més.