Antoni Mas, el camarada mallorquí de José Mujica

PalmaEl passat mes de maig, l’expresident de l’Uruguai (2010-2015) José Pepe Mujica, de 89 anys, anuncià que tenia càncer. Fa tres setmanes comparegué per sorpresa en un acte electoral del seu partit, el Movimiento de Participación Popular (MPP). Fou el comiat oficial d’un dels polítics més atípics del món. “Som –digué ple de bonhomia– un ancià que és a punt d’emprendre la retirada d’on no es torna, però som feliç perquè hi són vostès, perquè, quan els meus braços se’n vagin, hi haurà milers de braços substituint la lluita”. Uns dels braços que als anys seixanta empenyeren Mujica en la seva lluita varen ser els del mallorquí Antoni Mas Mas, més conegut com el Gallego Mas Mas.

Nascut a Maria de la Salut el 1947, Mas era fill d’una marianda i d’un picapedrer de Pollença que no suportaren la fam de la postguerra. Així, el 1952, quan ell tenia cinc anys i la seva germana Francisca, dos, tots quatre emigraren a l’Uruguai. Juntament amb Xile, era una de les democràcies més estables de la regió. Des de principi del segle XX, el país, el segon més petit del continent, gaudia d’uns alts nivells de benestar que li reportaren la fama de ser la ‘Suïssa d’Amèrica’. El 1877 ja havia estat el segon del món a establir per llei un sistema educatiu gratuït, obligatori i laic; el 1917, dels primers a escala mundial a aprovar el divorci; i el 1927, el primer del Con Sud a instaurar el sufragi femení.

Estil ‘Robin Hood’

Gràcies a les seves excel·lents notes, a final dels seixanta, Mas aconseguí una beca per estudiar la carrera de Medicina a Montevideo. Aviat, però, es veié seduït pel moviment de les guerrilles. Eren grups armats d’esquerra que, durant la Guerra Freda, sorgiren a Llatinoamèrica inspirant-se en els principis de la Revolució cubana de 1959 contra la dictadura de Fulgencio Batista. L’encarregat d’escampar la lluita per tot el continent fou l’argentí Ernesto Guevara, el Che, que acabà sent assassinat a Bolívia el 1966. Convertit en un màrtir, la seva figura messiànica enlluernà una joventut eminentment masculina, universitària i descendent de famílies acomodades.

En funció del país, les guerrilles reberen noms diversos. Els uruguaians es digueren tupamaros en record del cabdill quítxua Tupac Amaru II, que el 1780 encapçalà la primera gran rebel·lió independentista al Virregnat del Perú. A l’Uruguai era el malnom que feien servir les autoritats policials espanyoles de l’època colonial per referir-se als ciutadans que s’havien adherit al moviment independentista de 1811 –la constitució de l’estat propi es produiria el 1827.

El Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros (MLN-T) nasqué oficialment el 1966 sota la batuta de l’advocat Raúl Sendic. La seva evolució es pot resseguir en el llibre Tupamaros. Del fusell al Parlament (1966-2016), que el 2017 publicà l’historiador valencià Vicent Galiana i Cano amb l’editorial Tigre de Paper. “L’MLN-T –assegura– fou un dels primers projectes heretges a plantejar un canvi radical en la lluita armada per la conquesta del poder: situar l’epicentre del combat a l’entorn urbà”. Si bé la realitat uruguaiana dificultava la construcció d’una guerrilla rural, aquella estratègia s’allunyava de la del líder revolucionari cubà Fidel Castro, que considerava que “la ciutat era cementeri de revolucionaris i recursos”.

En quatre anys, l’MLN-T passà de ser un grupuscle conspiratiu amb menys de 50 militants a esdevenir una nombrosa organització revolucionària, amb més d’un miler de persones, que posà contra les cordes els diferents governs uruguaians, de tendència autoritària. Les seves accions estigueren presidides pel que es conegué com a ‘estil Robin Hood’: sense recórrer a la violència ni utilitzar explosius, robaven béns als rics per donar-los als pobres. El febrer de 1969 tingué un gran impacte mediàtic l’assalt al banc semiclandestí Monty, d’on la guerrilla extragué 2.400 dòlars i documentació compromesa per a polítics. Planificant-ho tot hi havia una de les poques dirigents de l’agrupació guerrillera, Lucía Topolansky.

Cas Mitrione

Aquells nous ‘Robin Hood’ s’acabaren passant a la lluita armada. Ho feren pressionats per la irrupció dels Escuadrones de la Muerte, també coneguts com els Comandos Caza Tupamaros. Antoni Mas Mas es trobà enmig d’aquesta transició. El 31 de juliol de 1970 era un dels membres de la columna de ‘Los Bravos’ que segrestà el sinistre agent nord-americà de l’FBI Dan Mitrione i el cònsol brasiler Aloysio Mares Dias Gomide. “L’acció –indica Galiana– s’emmarcava en la nova estratègia de l’organització de capturar personalitats, diplomàtics i empresaris per poder negociar o bé l’alliberament de presos polítics o bé el pagament d’elevades quantitats de diners per finançar l’activitat del moviment”.

El 2 d’agost de 1970 l’MLN-T demanà l’alliberament de 150 presos a canvi de la llibertat de Mitrione. La petició, però, no fou acceptada. El 5 d’agost tota la direcció dels tupamaros fou detinguda. Al cap de tres dies, l’agrupació assassinava Dan Mitrione, considerat també l’instructor de les forces armades uruguaianes en tècniques de tortura. El 1972 aquell crim inspiraria al director grec Costa-Gavras la pel·lícula Estat de setge. El mariando acabaria sent detingut i, juntament amb dos companys, fou acusat d’haver executat l’agent de l’FBI. El 1972 un tribunal el condemnà a 43 anys de presó –prèviament ja n’havia escapat. Al cap d’un any, el 27 de juny de 1973, un cop d’estat imposava a l’Uruguai una dictadura que, amb quatre mandataris diferents, duraria dotze anys, fins al 1985.

Rescat des de Mallorca

Des de Mallorca, qui estava ben pendent de la situació de Mas era el seu cosí Antoni Lluc Mas, quatre anys més jove. Tenia tres anys quan el veié partir a l’Uruguai. Avui, a 73 anys, encara recorda les cartes que li escrivia a la presó: “A causa de la vigilància a la qual estava sotmès, només ens podíem dir coses superficials”. Amb la dictadura, els tupamaros que pogueren s’exiliaren a Xile o a Cuba. D’altres foren detinguts, com José Mujica: “En Toni va coincidir amb ell en un dels primers penals. El 2015, a la seva etapa final com a president de l’Uruguai, vaig tenir ocasió de parlar-li per telèfon. S’emocionà molt quan li vaig comentar que era cosí del seu antic company de lluita”.

Mujica formà part dels coneguts ‘nou ostatges’ que estigueren engarjolats durant gairebé dotze anys. Els militars estaven disposats a matar-los si els tupamaros cometien algun atemptat. Separats en grups de tres i incomunicats en calabossos continus, aquells guerrillers patiren tota mena de tortures, sobretot psicològiques. “Ja que no podem matar-los –advertiren els carcellers–, els farem tornar bojos”. El 2018 l’actor Antonio de la Torre es posà en la pell de l’exdignatari en la pel·lícula La noche de 12 años, del director Álvaro Brechner. “Mujica –explica el parent del mallorquí– em digué que a en Toni también le daban duro”.

El 30 de novembre de 1980 molts començaren a veure la llum al final del túnel. La dictadura convocà un plebiscit per legitimar-se en el poder sobre la base d’una nova Constitució. En contra d’allò esperat, guanyà el ‘No’. Les eleccions, però, no arribarien fins al novembre de 1984 amb el triomf de Julio María Sanguinetti. A principi de 1985 ja quedaren en llibertat molts de presos polítics, entre ells Mujica, Lucía Topolansky (la seva futura dona) i Antoni Mas. Des de Mallorca el cosí del mariando s’encarregà de totes les gestions. “Llavors –apunta– l’ambaixador espanyol a l’Uruguai era el palmesà Jorge Dezcallar. Es portà molt bé. No dubtà a visitar en Toni a la presó. Després d’estar tancat 13 anys, fou un dels darrers que amollaren les autoritats uruguaianes amb la condició que abandonàs el país”.

Tornada

El 2 d’abril de 1985 un desorientat Antoni Mas de 38 anys aterrava a Son Sant Joan. Havien passat 33 anys des de la seva partida. L’expectació mediàtica fou màxima. A Mallorca, l’antic revolucionari hagué de tornar a començar de zero: “A causa de la seva militància –apunta el cosí– no arribà a acabar la carrera de medicina. Aquí es casà i es tragué unes oposicions per treballar al servei municipal de manteniment de Calvià”.

Foren moltes les converses que mantingueren ambdós parents. “Ell era molt intel·ligent, però 13 anys de privació de llibertat li deixaren un terrible estrès posttraumàtic. El psiquiatre Nicolau Llaneras l’ajudà molt. No li agradava parlar de la seva implicació en el crim de Mitrione, l’agent de l’FBI. Deia que no es podia imputar a una sola persona, sinó l’organització de l’MLN-T. En tot cas, insistia que tenien motius de sobres per matar-lo”. L’antic camarada de José Mujica morí el 28 d’agost de 2003, a 56 anys, d’un atac de cor. “Mai no s’arribà a recuperar –diu el cosí– de les brutals tortures que patí a la presó”. El 2009 la vida del ‘tupamaro mallorquí’ fou objecte del documental Estat d’exili, de Quindrop Produccions.