Antoni Muntadas: "L’art no pot parlar de l’art, ha de parlar de la vida"

PalmaEls treballs més recents d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) paren tota l’atenció en els efectes del covid. Els efectes sobre la ciutat i sobre les persones. Havia de ser així en el cas de qui, des de principis dels anys 70, utilitza l’expressió artística per fer una reflexió sociològica del moment que viu i de cadascun dels llocs on treballa. Amb el projecte Closed/Locked, inclòs a l’exposició Memòria de la defensa. Arquitectures físiques i mentals del museu Es Baluard de Palma, fins al 26 de setembre; amb la videoinstal·lació La ciutat buida, recentment inaugurada al Museu de Belles Arts de Bilbao, i oberta fins al 5 de setembre; amb treballs en marxa a São Paulo i a les Filipines, entre d’altres indrets, i viatjant tant com la pandèmia l'hi permet, es demostra que l’artista de 79 anys no s'ha aturat, però ha replantejat els projectes pensant en la situació actual.

Closed/Locked demostra que el confinament dur del mes de març del 2020 us va agafar a Nova York, on viviu des de fa mig segle.

— Jo era al Brasil. Tenia una exposició a la galeria Luisa Strina. Vaig veure que la cosa pintava malament, així que vaig marxar a Nova York quasi al límit del tancament. M’hi vaig quedar fins al juny, quan vaig poder anar a Bilbao a continuar el treball que m’havia encarregat el Museu de Belles Arts. El fet és que entre els mesos de març i maig a Nova York van coincidir la pandèmia, que obliga a recloure’s i tancar, i les manifestacions i revoltes per l’assassinat de George Floyd, que produeixen un efecte de tancament per protecció. Són causes diverses amb resultats similars.

 ¿Volíeu deixar "memòria de la defensa", com es titula la mostra d’Es Baluard?

— Closed/Locked reflecteix visualment aquests fets simultanis que van fer que una ciutat tan oberta i plena de color es tanqués per dos motius diferents, tots dos defensius. Vaig fer més de 700 fotos dels cartells que posaven les botigues per justificar el tancament pel covid: moltes deien que tornarien aviat, amb una certa positivitat però per dir «Estem fora del negoci». I quan la gent estava tancada, es van carregar Floyd i la població afroamericana va sortir disparada al carrer, cosa que fa fer també altra gent, sobretot jove. Hi va haver una gran manifestació pacífica; paral·lelament, una de més reivindicativa i política; i la tercera, que va ser vandàlica, de saqueig. Trump va posar juntes les dues últimes per sumar i el resultat final va ser la invasió del Capitoli. La sortida vandàlica va fer que els locals comercials es tapiessin com si estiguessin abandonats, i van ser envaïts per grafits. Són dues respostes: una és «Hem de tancar» i l’altra, «Ens protegim».

La ciutat buida, per al Museu de Belles Arts de Bilbao, també és memòria.

— El projecte de Bilbao parla del concepte de memòria anticipada, perquè la ciutat buida espera que alguna cosa passi. I aquest passar alguna cosa és que la ciutat torni a ser ocupada, que és el que va passar, però ocupada amb reticències.

Nova York, la ciutat. Bilbao, la ciutat. I tantes altres. Què us hi du sempre?

— Els llocs es coneixen quan t’hi impliques amb un projecte i jo volia conèixer Bilbao una mica més. La manera que tinc de treballar és amb llocs que conec o que vull conèixer. Molta part del temps que els dedico és per veure, llegir i parlar amb la gent. De Bilbao m’interessa que és una ciutat navegable, com ho són Chicago i Budapest, entre d’altres on també he treballat. Navegant-les tens un tràveling per prendre la temperatura a la ciutat, per contemplar l’arquitectura de la millor manera i veure-hi reflectides les condicions socials canviants al llarg de la ria, en el cas de Bilbao, una part de la qual té una de les concentracions d’obres de premis Pritzker més elevada del món, arquitectes estrella que donen un valor afegit a la ciutat i que han estat clau per al desenvolupament del nou Bilbao turístic. Amb això hi ha molta gent crítica.

I el vostre posicionament quin és?

— Faig els projectes amb el que veig i comento i qüestiono, no dono respostes. Són treballs que reflexionen i que obren preguntes. De vegades, però, m’he vist obligat a haver de buscar alternatives. El 1974 vaig fer Cadaqués Canal Local per buscar una televisió local en un moment que a Espanya només n’hi havia una. Vam voler fer una televisió amb la gent del poble, per a la gent del poble. 

Gairebé tots els vostres projectes tenen aquesta part cívica, d’implicació de la ciutadania.

— Quan treballes a l’espai públic, no has de fer un projecte en un lloc, sinó per a i amb. Així, els projectes no només busquen reflexió crítica, sinó donar una alternativa per empoderar les persones i canviar la situació. Si la gent abraça el treball, és que funciona. Si algú no l’activa i ningú l’utilitza, no serveix per a res. Els treballs es fan amb temps i s’han d’avaluar quan ha passat el temps, de vegades anys. Els efectes de l’art no sempre són immediats.

Des dels anys 70 que parleu de projectes i no d’obres, un concepte que s’ha estès molt. ¿El temps us ha donat la raó?

— Jo parlo de projectes o treballs i no d’obres, perquè el que és important per a mi és la manera de treballar, el fet de treballar amb temps, amb un procés, i no fer una cosa, un objecte de manera immediata. A més, formo equip i faig estudi allà on soc. Per això, el viatge és una implicació necessària. Qui s’ha de desplaçar soc jo.

¿Encara heu de justificar aquest tipus de pràctiques?

— De vegades et diuen: «L’art contemporani és difícil d’entendre». El primer que s’ha d’entendre és que es treballa de manera diferent. La idea de projecte canvia la idea de producció i de conceptualització, de desenvolupament del procés, de recerca, de conversa. El terme negociació esdevé molt important i com ho negocies, no únicament amb la institució, sinó amb els subjectes i els contextos, i com dialogues amb la gent, que és portaveu important d’informació i de contraposició per a l’art.

No enteneu l’art per l’art?

— L’art no pot parlar de l’art, ha de parlar de moltes altres coses, de la vida. Sí que és el nostre punt d’encontre, la nostra referència, però jo tinc una visió de l’art més inclusiva que no exclusiva, hi incloc altres disciplines i altres maneres de mirar, perquè crec que hem de parlar de coses que existeixen i de fets concrets. Tot i això, cadascú s’ha d’expressar amb el mitjà que vol i de la manera que vol. Són construccions personals. Si un artista no té una construcció personal, malament, perquè aleshores té una manera de fer que és o acadèmia o moda.

Heu parlat del temps com a factor imprescindible per als projectes. Quan decidiu que està acabat?

— Jo dono molta importància al moment d’asseure’m i editar. Tots els artistes editen el treball. Jackson Pollock escollia unes pintures entre un munt de pintures. Per al cinema és tan important, que a Hollywood el dret d’edició s’estableix per contracte. Potser fas una pel·lícula i la productora no te’n dona el final cut (tall final). El final cut ho és tot, jo he de tenir el final cut. És el meu dret, perquè és quan presentes la síntesi del treball. Editant tries allò que vols compartir, és el punt on has arribat.

A més de conceptualment, com ha influït la pandèmia en la vostra feina?

— He intentat continuar els projectes que tenia en marxa. Alguns, com el de São Paulo, About Academia, que s’havia fet en altres països com a instal·lació, l’hem hagut de reconvertir a digital, i això ha estat interessant. No he deixat de treballar i busco la manera de viatjar com una necessitat del treball, no de passeig, sinó per continuar els projectes.