Antoni Muntadas: "Al final la policia ja em coneixia i feia els ulls grossos"

BarcelonaAntoni Muntadas (Barcelona, 1942) és un dels pioners a Catalunya en transgredir les convencions artístiques més clàssiques. Els treballs que ha fet a tot el món els defineix com a "projectes" i assegura que, en comptes d'obres, produeix "artefactes" o "treballs". Així ho explica a propòsit de l'exposició que li dedica fins al 25 de maig la flamant galeria Prats Nogueras Blanchard, fruit de la fusió de la galeria Joan Prats i la Nogueras Blanchard (al carrer de Méndez Núñez, 14, de Barcelona). També ha dit sovint que la primera cosa que fa quan arriba al lloc és crear un equip de treball.

"El context m'importa molt. Si em desplaço, és per treballar en un lloc durant prou temps. No soc ràpid, treballo en procés i recupero la idea de projecte com a forma de treballar. La producció per projectes obre un procés de treball i una recerca i al final d'aquest projecte pot ser que hi hagi obra o no", adverteix. "Les obres són fruit d'un procés de treball i d'un procés i, en general, no les anomeno obres, i encara menys peces. La paraula peça la detesto absolutament, perquè sembla que parlem de fragments", subratlla.

La trajectòria de Muntadas, que està establert a Nova York des del 1971, és plena de recerques i crítica dels mecanismes del poder econòmic i polític. També ha qüestionat els mitjans de comunicació. "Hi ha treballs de dues menes: encàrrecs que em fan i uns altres que em faig jo", diu. Entre les seves fites hi ha el projecte amb què va representar Espanya a la Biennal d'Art de Venècia el 2009, On translation: I Giardini, amb què va criticar des de dins l'organització anacrònica de la Biennal per pavellons estatals. Una altra fita va ser la instal·lació que va exposar al Macba el 2011, Between the frames: The forum (Barcelona), 1983-1993 (2011), que incloïa les entrevistes a 160 agents del circuit internacional de l'art.

Els treballs de dimensions més reduïdes que es poden veure a la galeria representen un contrapunt i ens acosten la figura de l'artista. En el cas de Closed/Locked, el mateix Muntadas va fer les fotografies de botigues tancades en una Nova York buida durant la pandèmia de la covid, i més endavant tapiades amb fustes durant les protestes del Black Lives Matter. “Tenia la necessitat de sortir al carrer i veure què hi passava. Vaig fer les fotos una mica d'amagat, deia que anava a comprar menjar o a la farmàcia. Però al final la policia ja em coneixia i feia els ulls grossos”, recorda. Una altra de les obres de diferents èpoques exposades, Keep moving, es pot considerar un autoretrat. Consisteix en quatre teles: un traç fet pel mateix Muntadas, un electrocardiograma d'ell mateix, un collage fet amb fragments de les instruccions de seguretat de diferents companyies aèries que col·lecciona des dels anys 60 i un collage amb mapes de països del món on ha viatjat els últims deu anys. "És més autobiogràfic que uns altres treballs, però m'allunyo força de la part subjectiva i egocèntrica. Ara diran que m'estic fent gran".

Sobre el viatge i el desarrelament

L'exposició porta per títol Paratopies, un concepte desenvolupat pel lingüista Dominique Maingueneau que per a Muntadas reflecteix les reflexions sobre "el desplaçament, el viatge, l'arrelament, el desarrelament, la impossibilitat de pertànyer a un lloc, treballar en un lloc venint d'un altre, el moviment, el context..." de les obres exposades. La més antiga és Reflexions sobre la mort, que va presentar a la Biennal de São Paulo del 1973. Consisteix en una projecció de diapositives amb diferents models de taüt, per revelar com la classe social determina "una cosa tan democràtica com la mort". També hi ha On translation: la taula de negociació II (1985-2005), que es va poder veure al seu pavelló de Venècia. Consisteix en una taula amb les potes falcades amb llibres sobre la producció i el consum cultural. Igualment, hi ha exposats tot un seguit de treballs de la sèrie City sentences, amb eslògans com la coneguda frase de José María Aznar España va bien; la de Godard Tout va bien; Nessuno comme noi, una frase de la ultradreta italiana, i Dónde vas con mantón de Manila. L'exposició té una extensió a l'espai de magatzem de la galeria al Poblenou (passatge Saladrigas, 5, amb cita prèvia) amb tres projeccions de vídeo o instal·lacions a partir d'imatges de cineastes com Jean-Luc Godard, col·locades a les caixes.