L’ètica de l'estètica: ¿Caldria debatre l'antijudaisme del 'Misteri d'Elx'?

l final de la representació de la segona jornada del Misteri d’Elx hi ha un moment d’indescriptible intensitat emocional. La catarsi que experimenten els espectadors, actors i músics sol manifestar-se en aclamacions, víctors i fins i tot llàgrimes. Els ventalls de les dones aletegen agilíssims, pràcticament posseïts. Primer tímidament —per a no interrompre la màgia del moment— però gradualment amb gran intensitat, comencen, ja al final de la representació, els aplaudiments, sempre in crescendo, acompanyats, poc després, per la coneguda i emfàtica expressió: «Visca la Mare de Déu!».

Què provoca aquest sentiment d’exaltació i èxtasi? A qui van dirigits els aplaudiments? ¿Als més de cent actors i músics, la majoria voluntariosos aficionats, que fan possible l’elaboradíssima escenificació? ¿Als divins xiquets cantors (el principal dels quals fa de «Maria» i per tant de protagonista)? Al seu sorprenent coratge per cantar penjat de perilloses tramoies? ¿Es recompensa amb les insistents ballmanetes l’indubtable bellesa de l’espectacle, la potent, tot i que rudimentària, escenificació, la commovedora música? ¿O és l’aplaudiment un assentiment tàcit de la catequesi del Misteri, un aspecte important de la qual —i un dels seus clímaxs narratius— és, sens dubte, l’anomenada Judiada, l’escena que representa la conversió inexorable dels jueus al cristianisme?

El paper dels jueus en el Misteri és precisament el nucli d’un assaig recentment publicat per Stephen Greennblatt («Witness to a Mystery», New York Review of Books, 11/06/2020, Vol. 67/10, p. 18-22). L’escrit descriu la representació d’Elx en el context d’altres drames medievals com la Passió del poble d’Oberammergau a Alemanya (lloada per Wagner i Hitler) així com l’anglesa The Play of the Sacrament. De fet, ara farà prop d’un any que un altre erudit nord-americà, David Nirenberg, autor del documentadíssim estudi Anti-Judaism: The Western Tradition (2013), ja havia publicat un altre article plantejant la mateixa qüestió. Nirenberg puntualitzava que, si Facebook fos conseqüent amb les seves pròpies normes de llibertat d’expressió, hauria de censurar la pàgina del Misteri («Facebook’s Hate Speech Policy and the ‘Mystery of Elche’», Tablet Magazine, 10/10/2019). Els seus arguments, molt matisats i perfectament argumentats, són en realitat una nova edició d’una de les grans (i eternes) qüestions filosòfiques: ¿és possible l’estètica sense ètica? O per dir-ho en paraules d’un perplex George Steiner: «Per què les humanitats no ens humanitzen?»

El Misteri d’Elx, com es sabut, és el drama més antic d’Europa. Íntegrament cantat, s’ha escenificat ininterrompudament des de fa prop de sis-cents anys (l’excepció, curiosament, serà enguany per mor del covid-19). Es tracta d’un conjunt molt heterogeni de texts, peces musicals i unes instruccions relativament detallades (les Consuetes) per representar-les. El conjunt va prendre forma, probablement, en el segle XV, però amb moltes adicions posteriors. El text, escrit en occità-català (i amb fragments en llatí), relata la mort de la Mare de Déu, l’intent per part d’un grup de jueus de profanar-la i l’assumpció del seu cos incorrupte al Cel. Se sol representar en dues jornades, anomenades Vesprà i Festa, el 14 i 15 d’agost dins la Basílica de Santa Maria a Elx, església construïda sobre una mesquita, destruïda durant la Guerra Civil espanyola i reconstruïda posteriorment amb la idea d’una representació lluïda del Misteri. La música consisteix en vint-i-sis peces (anònimes i de diversos compositors menors), algunes monofòniques amb orígens o inspiració gregoriana i altres polifòniques d’estil renaixentista i fins i tot barroc. Actualment totes les peces s’interpreten vocalment amb la sola excepció de l’Araceli, un cant acompanyat per guitarra i arpa, i alguns interludis d’orgue.

L’antijudaisme (i no antisemitisme, atès que l’aversió aquí és a la religió i no a la raça) del Misteri es concentra en la segona jornada anomenada Festa i concretament en la part que se sol anomenar la Judiada. Segons l’argument, mentre alguns Apòstols vetllen el fèretre de la Mare de Déu, un grup de jueus, atrets pels bells cants cristians, van a tafanejar, i veient el cos de Maria intenten fer-se’l seu.

No és nostra voluntat

Que esta dona soterreu,

Ans de tota pietat vos manam

Que ens la deixeu.

E si açò no fareu

Nosaltres cert vos direm

Que us manam en quant podem

Per Adonai que ens la deixeu

Aquest episodi agressiu-passiu dona pas una acció violenta. Un dels jueus intenta apropiar-se del cos de la Mare de Déu per la força, però miraculosament queda tolit i amb una mà baldada. Els jueus, horroritzats per aquest inesperat càstig, cauen de genolls i imploren perdó. Aquí els cristians negocien la seva cura i salvació, per a tot seguit exigir sens treva:

Prohomens jueus, si tots creeu

Que la Mare del Fill de Déu

Tostemps fon verge, sens dubtar,

Ans e après d’infantar

Pura fon e sens pecat

La Mare de Déu glorificat,

Advocada dels pecadors.

Creent açò guarireu tots.

I aquí els jueus penedits —i desitjant guarir-se immediatament— responen:

Nosaltres tots creem

que és la Mare del Fill de Déu.

Batejau-nos tots en breu

Que en tal fe viure volem

A ella devem server

Tot lo temps de nostra vida,

Puix sa bondat infinida

Nos vullgué així guarir

La Festa culmina amb la Coronació i Assumpció de la Mare de Déu durant la qual cristians i jueus conversos canten junts en senyal de relativa germanor (relativa, perquè són “nous cristians” i per tant, per ara, encara sospitosos).

Què es pot fer, aleshores, quan una obra d’art resulta ofensiva a una comunitat de gent? La censura no sembla ser la millor solució perquè aplicada estrictament hauria d’incloure moltes obres de la imaginació humana que habiten territoris èticament dubtosos. La Passió segons Sant Joan de Bach, per exemple, té passatges plens d’antijudaisme. I Shakespeare, com apunta Greenblatt, té patinades racistes a moltes obres. Ah, i no ens oblidem de les populars festes de «moros i cristians». Fins fa ben poc, tant Othello (Shakespeare), amb l’arquetip del “moro”, com l’òpera Otello (Verdi), se solien representar amb blackface (un actor blanc maquillat de negre) i ara això resulta no just anacrònic, sinó sobretot inacceptable.

Per mitigar l’antijudaisme, Greenblatt proposa que com que, en els muntatges actuals, els jueus van identificats amb tal·lits i quipàs, els altres actors també haurien de portar-ne; al cap i al a fi els Apòstols i la Mare de Déu també eren jueus. Jo hi veig, emperò, moltes altres possibles solucions, i molt senzilles, per cert, perquè no canviarien l’essència del Misteri. ¿Per què no explicar l’antijudaisme a la web del Patronat del Misteri, per exemple? ¿Per què la guia oficial, escrita ara mateix en una prosa penosa i escassament didàctica, no accepta l’anacronisme que suposa la Judiada amb un escrit que l’expliqui? A més del Patronat i la web, hi ha un Museu de la Festa, publicacions oficials i abundants notes de premsa. ¿Per què no reconèixer que l’antijudaisme existia i la Judiada el perpetua?

És clar que sempre queda l’alternativa de la censura. En el segle XVIII, efectivament, un bisbe va decretar l’eliminació de la Judiada perquè, sembla ser, les representacions eren tan vívides que en moltes ocasions provocaven violents aldarulls i bregues entre el públic desorientat per la maldat que els “jueus” estaven a punt de cometre. Aquesta quixotesca fusió de la realitat i la fantasia, segons un testimoni en el documental El Misteri d’Elx, les veus d’un poble (Canal 9, disponible en línia), encara sol succeir avui en dia, tot i que lògicament no s’arriba a les mans. Certa part del públic, en un acte d’aparent justícia poètica, vol impedir (mentalment) que els jueus s’enduguin el cos de la Mare de Déu i, és clar, més o menys conscientment, se n’alegren quan els jueus al final són derrotats i es converteixen. Sigui perquè, com se sol dir, els misteris de l’art són insondables, o per mor d’aquest sentiment de justícia poètica, el cas és que encara ara una part del públic, al final del Misteri, aplaudeix i aplaudeix, conscients o inconscients d’un hàbit cultural ancestral i ara normalitzat, i exclama espontàniament: «Visca la Mare de Déu!».

Antoni Pizà (Felanitx, 1962) és director de la Foundation for Iberian Music al Barry S. Brook Center for Music Research and Documentation del Graduate Center de la City University of New York (CUNY)

Article publicat a L'Avenç núm. 470