Guillem d’Efak, invent i simulacre

I que te’n recordes

vell amic Guillem d’Efak

invent i simulacre?

Erosfera, 1982

La llegenda de Guillem d’Efak (1930-1995) va començar en el mateix moment del seu naixement a l’antiga Guinea Espanyola quan son pare, un guarda colonial de Manacor destacat a l’Àfrica, per facilitar el viatge del petit Guillem a Mallorca —en realitat, un segrest sense el consentiment de sa mare— va falsificar la data de naixement de l’infant i, afegint-li un any, va declarar que havia nascut el 1929. D’Efak es recreava de debò quan ho contava, però sobretot quan hi afegia que durant la travessia —i això que ell just tenia dos anys— son pare va sacrificar un lloro, estrenyent-li secament el coll, just perquè s’havia esvalotat un poc. També relatava que el seu progenitor, en alguna ocasió, li havia recordat que havia d’estar agraït d’haver acabat a Mallorca perquè, durant aquell mateix agitat i arriscat viatge, un altre guarda colonial que també s’enduia el seu infant mestís a Mallorca, dubtant sobre què faria ell amb un petit negre en el seu poble, Sóller, el va llançar per la borda, observant fredament com el cosset s’enfonsava lentament, mentre la petita flassada que l’embolicava surava en la mar gran.

D’Efak va aprendre de ben jove a dramatitzar els seus orígens africans i, mancat d’alternativa, és clar, va intentar treure’n el màxim profit. La trompa d’un elefant, explicava, havia tocat el ventre embarassat de sa mare, una princesa dels Fang, deia ell. Assegurava també que havia menjat carn humana, afegint, immediatament, que era una dieta que creava addicció. I és clar, quan de jovenet va començar a cantar en escenaris locals a Manacor, el seu grup es va anomenar, com no podia ser d’altra manera, Orquestra Guinea. I quan va començar a actuar a la sala de festes La Cubana, a Palma, cantant música afro-caribenya i afroamericana, va crear una màscara genial que li va proporcionar un èxit immediat, el Príncipe Guillermo. Anys després, naturalment, va enregistrar prop de quaranta cançons (en uns nou discs) per a la discogràfica Concèntric, moltes d’elles de tema o tarannà afroamericà, com el famós Blues en sol, una de les seves millors cançons. Si ell hagués volgut mai esquivar el seu mestissatge, el món, la societat, no li ho hauria permès.

A D’Efak, la negritud li degué servir per percebre i entendre amb perspicàcia els exclosos, els marginats, els inadaptats. I no li va costar gaire veure en els catalanoparlants un segment social reprimit i colonitzat. Per alliberar-se de totes les possibles cadenes, la seva set d’aventures no va tenir mai límits. Explicava que va ser miner a Alsàcia i que allà el van apallissar uns miners rivals algerians; que va fer la verema al Sud de França i va dormir a la serena; i que li hauria agradat fer la pesca del bacallà a Irlanda... L’empatia pels pàries, apàtrides i proscrits i l’experiència en primera persona d’haver estat pària, apàtrida i proscrit es reflecteix directament en la majoria de les seves creacions. La balada d’en Jordi Roca és una de les seves millors cançons, sens dubte, i certament una de les de més èxit. D’Efak, en tot cas, no just la cantava, sinó que l’actuava i escenificava com un rapsode de llegendes ancestrals perquè realment aquí el terme “cançó” fa curt a l’essència d’aquesta creació, la qual és efectivament una petita peça dramàtica.

Com se sap, Jordi Roca, personatge real, va ser executat públicament a Manacor el 1851 acusat de violació. Amb gran presència de públic àvid de catarsi i espectacle, centenars de persones, segons un testimoni, van anar a presenciar l’execució, badocant amb l’excusa d’alliçonar-se davant un càstig exemplar. Immediatament després de la materialització de la sentència, però, es va començar a popularitzar una codolada, un poema popular, denunciant l’excessiva severitat del càstig. El poema sembrava el dubte de si hi havia hagut consentiment en l’encontre sexual (una premonició del #MeToo, sens dubte).¿Hauria estat possible que Jordi Roca ja hagués tingut una relació amorosa amb aquella jove casada? ¿No seria Jordi Roca realment un probable heroi que, abans de revelar que s’entenia amb una dona casada, consentia a ser executat públicament a fi de no comprometre l’honor de la dona estimada? D’Efak, en la seva versió, adapta la codolada, a vegades textualment, però se’n surt airós del dilema i realment no pren partit, esquiva la qüestió i afegeix a la lletra original uns versos que reconverteixen la cançó en un himne en contra de la pena de mort, tema molt vigent a l’Espanya de principis dels anys seixanta.

Un altre dels seus grans èxits musicals és Sa cançó de Son Coletes i part del mèrit, una vegada més, és l’horror d’un argument truculent basat en fets reals. Durant la Guerra del 36 a l’antic cementeri de Son Coletes, a Manacor, van assassinar molts de roigs (o sospitosos de ser-ho). Afigurant-se que la censura no permetria mai una cançó rememorant aquell fet indigne, D’Efak trasllada la brutalitat dels fets de la Guerra del 1936 al segle XVI durant les Revoltes Foranes que van precedir les Germanies, les lluites entre la part forana i els nobles de Ciutat. En un comentari a la contracoberta del disc original, explica: «L’any 1450 els pagesos mallorquins, farts de treballar sense sortir de deutes, iniciaren una marxa sobre Ciutat, acabdillats pel manacorí Simó Tort Ballester. [...] Tres anys durà la lluita [...] Sa cançó de son Coletes conta i canta aquests fets amb rigor històric: cada nom propi, cada esdeveniment i el patètic balanç els trobarem a qualsevol manual d’història mallorquina, jo no m’he tret res del cap [...]». I tanmateix, amb llicència poètica, es «treu del cap» a la seva lletra uns «mercenaris moros i napolitans», una al lusió claríssima a les tropes del fals “Comte” Rossi, repressor italià en nom dels sollevats “nacionals”, i les tropes africanes de Franco.

De totes les activitats de D’Efak (cançó, teatre, traductor i poeta) la poesia era la que ell creia que el definia. Afortunadament, fa pocs anys es va publicar en un sol volum la seva Obra poètica (2016), llibre que recopila en més de quatre-centes pàgines el conjunt de la poesia de D’Efak, precedit d’un magnífic pròleg de Bernat Nadal. L’antòleg combina hàbilment l’anàlisi dels poemes amb històries personals que ell sap de primera mà. Com tots els qui el van conèixer, Nadal remarca que un dels trets principals de D’Efak era la seva capacitat d’automitificació i la seva finíssima destresa com a raconteur. La seva negritud, emperò, no és tan discernible en la poesia. La pàtria de l’escriptor, diu el tòpic, és la llengua i ell era el més català dels poetes catalans. El fet és que D’Efak va aprendre a parlar el castellà a Guinea abans que el català, après posteriorment a Manacor a partir dels tres anys. El català, emperò, va ser un descobriment, una troballa de gran utilitat per articular la seva différance (en el sentit de Derrida), una màscara més, sobre altres màscares. Segons Nadal, Erosfera (1982) és el cim de la seva poesia. Es tracta de dos textos que s’alternen: un «Poema» format per sonets sense rimar i un «Contrapunt» autobiogràfic. A part de les subtilitats literàries, el text és corprenedor per la seva sinceritat. Al bell principi del poema, l’autor es defineix com a «invent i simulacre» i al final conclou afirmant: «Jo, de fidel, sols ho haig de ser a la vida». Molts dels qui el coneixien saben que l’afirmació era cent per cent sincera. Per una vegada, D’Efak s’havia desprès, gràcies a la poesia, de les màscares que el seu paper de performer (cantant i actor) l’obligaven a encarnar.

Probablement és una exageració afirmar, com va dir l’escriptor Gabriel Galmés, que D’Efak «passarà a la història [...] per fer de la seva vida una obra de creació » o que «el millor dels personatges teatrals de Guillem d’Efak —com afegeix el seu biògraf Bartomeu Mestre— era ell mateix; la millor novel la, la vivencial biografia». La seva vida va ser efectivament una faula, una llegenda, una mitologia, encesa i atiada per ell, però la seva obra encara desperta un interès inaudit, i de cada vegada més, a dir ver. A més a més de versions musicals de la seva poesia per molts compositors (vegeu YouTube), Bartomeu Mestre ha publicat dues edicions d’una biografia imprescindible (Balada d’en Guillem d’Efak, 2010) i una recopilació de les seves obres escèniques (Teatre, 2000). Per si no fos prou, El dimoni cucarell és una de les obres de teatre per a joves més representades en els Països Catalans. A la Viquipèdia es pot llegir que «s’han enregistrat més discs amb cançons de Guillem d’Efak en els vint anys posteriors a la seva mort que en tota la seva vida. Igualment, s’han editat més llibres seus post mortem que quan vivia». ¿Hipèrbole sobre el més hiperbòlic cantant i escriptor de Mallorca? Ni d’un bon tros. Guillem d’Efak, recitador de faules, mitòman i bruixot —sobretot bruixot, conjurador de forces sobrenaturals—, continua embadalint el públic.

Antoni Pizà (Felanitx, 1962) és director de la Foundation for Iberian Music al Graduate Center, The City University of New York (CUNY).

Aquest text es publicarà al número 466 de 'L’Avenç', el març de 2020.