Antoni Vidal Ferrando, en cinc llibres triats pels seus companys

PalmaAquests dies se celebra, amb diferents actes a Barcelona, Palma i València, la concessió del premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a Antoni Vidal Ferrando. Aquest guardó, que reconeix la trajectòria d’un autor en el seu conjunt, és l’únic que es decideix a través de la votació dels membres de l’AELC, els “companys d’aventures i desventures literàries”, tal com el mateix Vidal Ferrando els va definir. Quatre d’ells –Sebastià Alzamora, Lucia Pietrelli, Sebastià Portell i Ponç Pons– han triat un dels seus títols entre l’extens llistat de publicacions que l’escriptor de Santanyí ha signat, tant en poesia com en narrativa i assaig.

Ponç Pons

‘Cartes a Lady Hamilton’ (Columna, 1990) i ‘Bandera blanca’ (Ossa Menor, 1994)

Per a Ponç Pons es fa difícil escollir només una de les obres publicades pel seu amic Antoni Vidal Ferrando. “La meva obra és seva”, afirma, “com la seva és meva, sempre hem tingut molta amistat”. I és que, més enllà de la qualitat literària present i evident a les seves publicacions, hi ha dos títols de Vidal Ferrando que tenen un vincle personal i emocional amb Ponç Pons. “Bandera blanca, el llibre amb què va guanyar els Jocs Florals, me’l va dedicar”, explica, “i amb Cartes a Lady Hamilton ens havíem conegut uns anys abans, a l’aeroport de Maó”. La trobada va ser fortuïta: Ponç Pons va llegir el nom d’Antoni Vidal Ferrando a la seva targeta d’embarcament i, coneixedor que aquest era el nom del guanyador del premi de l’Ateneu de Maó que s’havia lliurat la nit abans, el va interpel·lar. “Vàrem començar a rallar”, conta Ponç Pons, “i per això dic que a través d’aquest llibre va començar la nostra amistat. Després me’l va enviar dedicat, i així ho hem fet tot aquest temps, ens hem anat seguint i hem mantingut aquesta amistat”.

Sebastià Portell

‘Quan el cel embogeix’ (Adia Edicions, 2020)

L’escriptor i actual president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Sebastià Portell, destaca la darrera novel·la publicada fins ara d’Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix. “Per mi explica molt bé allò que fa tan interessant la proposta literària de Vidal Ferrando”, argumenta Portell. “I és que la seva és una escriptura més enllà de gèneres literaris. Quan el cel embogeix és una obra magmàtica que pot esser llegida en moltes claus diferents”, afegeix, “des de moltes perspectives diferents: per l’alta càrrega poètica i lírica pot esser llegida com a poesia; com una narració perquè hi ha un personatge i tot un univers narratiu; però és que fins i tot es pot llegir en clau d’autoficció pel joc que fa entre ficció i realitat”. La novel·la submergeix el lector en les vides d’un grapat de personatges que conviuen entre la fantasia i la realitat, relatades per un escriptor insatisfet i alcohòlic. Sebastià Portell en destaca, també, la prosa “elegantíssima” i la reivindica com “un dels cims de l’obra de Vidal Ferrando; qualsevol que el comenci a llegir per aquí en quedarà enamorat”.

Lucia Pietrelli

‘La mà del jardiner’ (Edicions 62, 1999)

El protagonista de la novel·la La mà del jardiner, publicat originalment el 1999, és un nin que viu la postguerra en un poble mallorquí. D’aquest punt de partida, però, Vidal Ferrando n’extreu “una espècie de realisme màgic illenc, amb personatges que són com a màgics però habiten un món cruel”, en paraules de l’escriptora Lucia Pietrelli. “Jo el vaig conèixer primer com a poeta”, afirma, “i aquesta va ser la primera novel·la que vaig llegir-ne i em va enamorar molt. Tant, que va quedar allà com el llibre que jo més destacaria d’ell”. El vessant líric de la novel·la és un dels aspectes que més en destaca Pietrelli. “Antoni Vidal Ferrando no renuncia per res al seu jo poeta en aquesta novel·la, sinó que posa la poesia al servei de la narrativa. La veritat és que el trob un llibre excels. Em venen al cap alguns dels seus personatges concrets, perquè és un llibre que queda, i crec que no hi ha res millor que un llibre que viu més enllà del moment de la lectura”, conclou.

Sebastià Alzamora

‘Si entra boira no tendré on anar’ (Edicions Proa, 2022)

“És el darrer llibre de poemes, de moment, d’Antoni Vidal Ferrando i juntament amb l’anterior, Aigües desprotegides, són llibres de culminació dins la trajectòria d’una veu poètica, podríem dir”. Així argumenta la seva tria l’escriptor Sebastià Alzamora, per qui l’autor de Santanyí ha aconseguit trobar en aquests llibres una manera de dir “elegant i precisa i a la vegada lúcida i dura, que de tan bella que és fa mal”. Versos com “plou sense treva ni pietat dins grans silencis” formen part d’aquest poemari que va ser guardonat amb el premi Carles Riba de poesia l’any 2021 i que continua amb la tradició onírica i profunda dels seus poemaris anteriors. Si bé Alzamora reconeix que Vidal Ferrando ha escrit grans llibres de poemes des del començament, com Cartes a Lady Hamilton, Cap de cantó i Bandera Blanca, afirma que els seus darrers llibres “el confirmen com un poeta de referència, un autor indispensable de la poesia catalana moderna”.