Antònia Font regalen un concert històric en el seu retorn a Barcelona

Van marxar gairebé sense ni avisar, amb un tuit que no donava explicacions i amb la mateixa sobrietat que van mantenir tota la seva trajectòria. I resulta que ja fa nou anys, i per a ells sembla que no hagi passat res. I sí que ha passat, i tant que ha passat. Perquè en el seu concert de retorn, al Palau Sant Jordi, hi havia 15.000 persones que s’han estat tres mil dos-cents vuitanta-cinc dies trobant a faltar el que, per fi, van poder viure aquest dissabte: un concert d’Antònia Font. Com abans, com sempre, amb les seves cançons càlides, màgiques, intel·ligents, feridores. Per fi havia arribat l’hora del retorn a Barcelona, després del seu pas pel Primavera Sound; de tenir-los al davant com si fos el 2007: sense discursos grandiloqüents, ni excessiva interactuació. Joan Miquel i Jaume a l’esquerra, Pau al centre i Joan i Pere a la dreta: la postal més esperada. En una escena musical com la catalana, dominada per bandes fotocopiades i anodines amb trompetes i èpica impostada, un grup de pop intel·ligent i irresistible com ells passa per sobre de tot.

Explicava Joan Miquel Oliver en una entrevista de fa més d’una dècada que es prenia la composició com quan era petit i construïa un Tente. Potser per aquesta raó van escollir els Da Souza com a teloners del concert, perquè el quintet de Palma també fabrica cançons amb precisió quirúrgica i tocs d’una genialitat similar. Amb ironia juganera i mediterrània, els Da Souza van presentar el seu nou disc, Dies d’attrezzo, per començar la gran festa mallorquina del Palau Sant Jordi. Consolidats com un dels grans grups independents del país, van escollir les millors peces del nou elapé (Fotogrames, 24/7, S’ombra ) i les seves armes més brillants, com les joies pop Migracions de salmons i Metres per segon, dues de les grans cançons escrites en català aquest segle.

Gratant en la discografia

Puntuals, a les 21.30, els Antònia Font van anar apareixent, un per un, a l’escenari, sumant instruments a l’inici de Minut estroboscòpica, la peça que dona nom al seu disc de retorn. I tot va començar. Entre televisors i antenes que apunten a les estrelles que tan bé ballen amb la seva música, els mallorquins van anar gratant per la seva discografia, visitant tots els racons i cantonades d’himnes pretèrits. Concessions de cara a la galeria? Totes i més: Me sobren paraules, Armando Rampas o la insuperable Vitamina sol sonaven tan precises, compactes i rotundes com sempre. I les noves, com Miquel Riera (exquisit homenatge a l’escalador inventor del psicobloc) i Oh la la, entraven al repertori amb naturalitat. Entre aquesta carta de presentació i l’absoluta comunió amb un públic assedegat d’anys, el ritual caminava sol.

Emoció i nostàlgia

Cançó a cançó, regulars com un ciclista que puja un port de muntanya, els Antònia Font van anar completant un xou maratonià, fins a cert punt mastodòntic. La seva màxima del retorn ha estat la següent: pocs concerts, amb molta gent i molt llargs. I a mesura que s’avançava, continuaven sonant algunes peces exquisides, clau en la seva carrera –Dins aquest iglú, Astronauta rimador, Holidays (havíem oblidat com era de bona?)– sense deixar-se res a la recambra. Però evidentment hi havia bales esperant a ser llançades. Un històric Tots es motors i la novetat Vencamb tu van tancar un concert de 24 cançons, un repertori amplíssim i fet a tota velocitat.

Però encara quedava el més especial. I aquí ens aturem, perquè és on els insulars només trobarien els seus amics Manel –presents al Palau Sant Jordi– en competència directa: ningú té un catàleg de cançons extraordinàries tan extens en aquest país. D’aquí que encara ens esperés un bis amb deu artefactes més de primeríssim nivell. Eren Antònia Font tocant Bamboo, Bastiscafo Katiuscas, Alegria, Alpinistes samurais, Wa Yeah! després de gairebé una dècada a Barcelona. El deliri a la pista no només estava justificat, sinó que era l’única manera d’agrair un espectacle tan complet i emocional.

Perquè el xou d’ahir anava d’emocions, sobretot d’això. De fregar-nos la pell escoltant cançons que durant molts anys han estat presents en incomptables moments de la nostra vida. Ells, que sonaven de fons en tantes victòries i derrotes. La banda sonora d’una generació de persones, totes unides en un mateix pavelló rendint homenatge als seus creadors. Abans de tancar l’edició d’aquest diari esperàvem el rush finale amb Calgary 88 i Viure sense tu. L’apoteosi: això va ser el concert d'ahir, històric i irrepetible,

El futur dirà cap on camina la banda mallorquina. Sembla que l’any que ve continuaran fent concerts, molt escollits i pensats. No direm que l’espera ha valgut la pena, perquè viure sense ells no ha estat fàcil, però el consell seria no perdre’s detall d’aquestes aparicions: sempre poden tornar a tuitar i que tot això s’acabi.