Premi d'Honor a Antònia Vicens, vers lliure de les lletres catalanes

Barcelona"La meva és una vida solitària, gairebé sense parlar amb la gent, i ara em trobo aquí, al davant de tanta gent. Estic emocionada, perquè aquest no és un premi innocent, em lliga a les paraules que tant estimo", ha dit Antònia Vicens aquest dimecres al migdia, quan s'ha fet públic que acabava de rebre el 54è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La "solidesa de l'obra literària" i "la innovació en la recerca d'una veu narrativa" són els dos motius principals que han fet que el jurat del guardó hagi escollit l'autora mallorquina com a guanyadora de l'edició d'aquest any. Vicens es converteix, així, en la vuitena dona que el rep.

"Quan era nina anava amb una amiga a abeurar les vaques i escoltàvem què deien els pagesos –ha continuat Vicens–. La seva llengua era plena de vida i de suor. Ningú parlava de la guerra, però hi veia víctimes, allà, i amb una parla molt potent. Volia agafar aquelles paraules, col·leccionar-les i aconseguir que algun dia volessin. Eren les paraules de la terra i de la mar, de la gent". Vicens ha recordat que la seva era "una llengua de carrer, de feina, que no tenia cap prestigi", ha dit, abans de recordar que el seu primer contacte acadèmic amb el català va ser a principis de la dècada dels 60, quan es va matricular a un curs. "Ara això del prestigi ha canviat –ha afegit–. Però el català continua sent una llengua amenaçada. Saben que si ens fereixen la llengua, ens sagna l'ànima".

Una autora amb dues vides literàries

Nascuda a Santanyí el 1941, Vicens ha tingut dues vides literàries: la narrativa, que va arrencar el 1966 amb els contes de Banc de fusta i va continuar el 1968 amb la novel·la 39 graus a l'ombra, premi Sant Jordi, i la poètica, inaugurada el 2009 amb Lovely (Moll) i que ha comptat amb llibres tan reconeguts comTots els cavalls (LaBreu, 2017), que va rebre el Premio Nacional de Poesia l'any 2018. Un any després també va guanyar el premi Jaume Fuster, convocat anualment per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i que reconeix tota la trajectòria, igual que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

"No vaig començar a escriure poesia per voluntat pròpia, sinó que em van caure a sobre totes les imatges de Lovely de cop i m'hi vaig posar –ha assegurat–. No sé si el que feia era poesia, ni estic segura de si el que faig ara ho és". Després de Lovely, Vicens va dedicar un llibre "a la part espiritual", Sota el paraigua un crit (Lleonard Muntaner, 2013): "Enyoro la pèrdua de la fe", ha admès. Gràcies a una operació dels ulls, l'autora va poder reprendre l'escriptura després d'un petit parèntesi: "Després de Fred als ulls (Cafè Central / Eumo, 2015), vaig tenir un somni en què apareixien molts colors i vaig arribar a la conclusió que eren els quatre genets de l'Apocalipsi". D'aquí va néixer el celebrat Tots els cavalls.

Vicens ha recordat que l'últim llibre, Pare què fem amb la mare morta (LaBreu, 2020), "ha estat un pou negre" que ha anat "acumulant durant tota la vida". L'experiència de treballar-hi la va fer patir: "L'escrivia plorant, a vegades. Em va semblar que no escriuria més poesia. El llibre em ve probablement d'un mes que vaig passar a Montserrat el 1967, un lloc on se'm van confondre ànima i vida". L'autora ha afegit, llavors, en relació amb els seus plans de futur: "Dec tenir el cervell molt petit, perquè només sé fer una cosa. Ara reviso una novel·la breu que tenia començada quan vaig començar a escriure poesia. Es diu Maniquins, però és un títol provisional, segurament el canviaré".

Reconèixer la riquesa i diversitat del català

El jurat ha destacat també "el compromís amb la llengua i l'activisme" de l'autora, "que es veu en l'inconformisme que passa per treballar la veu literària al llarg de la vida, i també en la capacitat de cultivar la llengua en edats tardanes des de diferents gèneres, fet que ha generat com a resultat una de les trajectòries més sorprenents de la nostra literatura". En aquest sentit, a més d'advertir de l'amenaça actual del català, Antònia Vicens ha denunciat també la "falsa moral de molts estats, que ara acorden dur menjar o recursos a Ucraïna quan a Catalunya, per unes simples urnes de cartró, ens van enviar l'exèrcit".

"Aquest premi a Antònia Vicens reconeix la riquesa i diversitat de la producció literària en llengua catalana", ha recordat Xavier Antich, actual president de la institució. Vicens "va començar a escriure en plena postguerra, en un poble sense biblioteca pública, fixant-se en la parla popular dels veïns –ha continuat Antich–. Quan va marxar de Santanyí, va treballar en diversos hotels de Cala d'Or, i aquesta experiència es reflecteix en els seus primers llibres". 39 graus a l'ombra es va anticipar "a l'eclosió d'una generació prodigiosa d'autors mallorquins, entre els quals hi ha Gabriel Janer Manila, Carme Riera, Biel Mesquida i Guillem Frontera".

"El món que vaig veure que el turisme anava destruint als anys 60 és el que vaig voler explicar a 39 graus a l'ombra –ha recordat l'autora en relació amb la novel·la–. Dubtava entre narrar les festes i les borratxeres o la gent que feia feina, els explotats. Vaig acabar triant la segona opció. Els treballadors es van ofendre tant pel que vaig fer que em van dir que no trobaria feina mai més a l'hostaleria".

Una autora admirada pels joves

Xavier Antich ha volgut destacar també l'última etapa de l'autora, la que està integrada pels cinc poemaris i l'antologia Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre (Pagès, 2020). "La seva obra ha captivat autors que l'han precedit, ha agradat als coetanis i admira autors joves com Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda, Mireia Calafell i Anna Gual", ha dit.

En 54 anys d'història, és la vuitena dona que guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, organitzat per Òmnium Cultural i dotat amb 20.000 euros. L'han precedit autores com Mercè Rodoreda (1980), Maria Antònia Oliver (2016) i Maria Barbal (2021). Entre els autors que han rebut el Pemi d'Honor i hi ha Salvador Espriu (1972), Manuel de Pedrolo (1979) i Jaume Cabré (2010).

"Em llevo, vaig directe a la cafetera, i després comença el dia –ha explicat Antònia Vicens, que ha recordat el seu present en una casa de la perifèria de Palma–. Quan em van trucar del premi desbrossava un taronger i em van venir ganes d'abraçar-lo. No faig gran cosa, llegeixo llibres, escolto una mica de música i m'escric whatsapps amb les amigues. El temps em passa com una boira, no soc gaire conscient ni del present, ni del passat, ni del futur. Tret de quan em miro al mirall".

Quatre llibres essencials per conèixer l'escriptora

Antònia Vicens va guanyar el premi Sant Jordi quan només tenia 26 anys amb aquesta primera novel·la, on aborda els efectes devastadors del turisme a Mallorca gràcies a l’experiència de l’autora en un hotel a la costa de Cala d’Or. Lleonard Muntaner la va reeditar el 2019.

El malestar agermana bona part dels protagonistes de les novel·les de Vicens. Hi abunden les dones. També l’esperit rebel, sigui personal o social. Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982) va ser rebutjada per Plaza & Janés perquè atemptava contra les institucions. L’ha reeditat Adia Edicions.

“A la memòria li han sortit arrels. Els records / són minúsculs com les monedes d’un cèntim. Cal / tenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forn / a comprar pa”. Així començava un dels poemes de Lovely –publicat per Moll el 2009 i reeditat per Cafè Central el 2019–, que va marcar l’inici d’una segona etapa creativa en l’obra de Vicens. L’autora assegura que les imatges del llibre li van aparèixer un estiu mentre era a la platja. La data en què van començar les revelacions coincidia amb el tercer aniversari de la mort del pare, molt present als poemes.

Publicat a Labreu el 2017, Tots els cavalls combina llum i tenebres amb mestria. El diable i l’apocalipsi són el teló de fons d’uns versos que, una vegada més, bussegen en la intimitat de l’autora. “El cel pot cabre dins un bassal –escriu–. L’infern pot ser un llit amb els llençols de seda”.