Antonina, antològica, Canyelles

PalmaEl titular parla de la poeta que mai no deixa indiferent, la que sembla que fa un acudit, però en realitat el que fa és llançar una càrrega de profunditat al centre neuràlgic de la nostra existència. Sempre fa diana i, és clar, ho esmicola tot. Per molts afalacs que li dediquem els seus lectors, mai no farem prou justícia al seu talent, el que li brolla quan parla, quan pensa i fins i tot quan cuina. Per moltes lloances que li llancem per escrit, també farem curt, molt curt, però, sobretot, d’ella està tot dit; aleshores, no cal repetir-ho, però és una bona idea, brillant fins i tot, portar els seus textos damunt un escenari. Un acte de justícia, estima i admiració és el que ha fet la companyia Estudi Zero amb aquest difícil repte, perquè no és una tasca fàcil ni senzilla muntar un espectacle trabucant a sobre del prosceni una bona platada dels poemes d’Antonina Canyelles, sense un fil conductor ni una estructura dramàtica convencional que sustenti aquest no-argument. Pere M. Mestre ha fet una miscel·lània temàtica per anar amollant, un rere l’altre, tants poemes de diferents publicacions que sens dubte es pot qualificar aquest Gran manicomi d’una autèntica antologia, que, per descomptat, no té res a veure amb una clàssica lectura poètica.

L’espectacle comença amb una sentència, que saluda el públic des del fons de l’escenari, en blau, que diu: "Em vaig fer pallassa de la poesia per dissimular que tenia els peus grossos”. Gairebé una declaració de principis per definir tot el que vindrà a continuació, el tarannà de la poeta. Tot just després comença la funció, amb tan sols un grapat d’escales de tisora com a estris escenogràfics, amb el suport d'unes projeccions que serveixen a Pepa Ramon, Xim Vidal, Lourdes Erroz, Pere Mestre, Laura Dalmau, Joseda Ropero i Maria Rosselló per construir un edifici poètic de grans dimensions. Dona color al continu recitat la música en directe de Zoriana Ivaniv al violí i Oleh Zahiney, també compositor de la banda sonora, a la guitarra. Tot funciona com un rellotge, no hi ha treva per pensar, perquè si ho fas et perds la següent bescollada, o una cançó de Maria Rosselló, que apuja una mica més el nivell de la funció, que parla de religió, de sexe, de mort, de vida. Tot és divertit, punyent, sembla lleuger, però pesa i acaba amb un “Sempre ens quedarà Frankenstein”. I ella, Antonina, antològica, Canyelles, també.