Antonina Canyelles : La formidable dona bala torna a volar

PalmaComencem pel principi. D’on surt el títol del vostre darrer llibre, Les banyes del croissant?

Un croissant és un pastís i no hi ha res més inofensiu que un pastís, però si té banyes i aquestes se’t fiquen dins els ulls pots quedar cega.

Fent un poc de memòria, com diríeu que va ser el vostre primer contacte amb la poesia?

Jo he escrit tota la vida, des que era molt petita. Tot i que a escola no destacava mai en res, sí que ho feia en redacció. I de nina, quan tenia set o vuit anys, fèiem representacions teatrals al corral de ca nostra i jo n’escrivia el guió i feia de directora. Varen passar els anys i vaig continuar escrivint.

Perquè creis que heu acabat donant més prioritat a aquest gènere?

A vegades, he intentat escriure contes. Els escric i els corregesc com si algun dia els hagués de publicar, però, quan els he acabat, els esqueix perquè no m’agraden. Crec que no som una bona narradora.

Heu comentat alguna vegada que sempre escriviu el mateix poema.

Sí, jo ni evolucion ni sé que és evolucionar. Jo dic que sempre escric el mateix llibre, perquè el primer llibre que vaig publicar, Quadern de conseqüències, que va sortir l’any 80, el podria haver escrit avui. És com si escrivís un mateix llibre però per parts, per no cansar-me jo mateixa ni cansar el lector.

Considerau que heu estat una dona avançada al vostre temps?

Els qui eren avançats eren els meus pares. Jo vaig néixer l’any 1942 i les meves amigues de set o vuit anys havien d’arribar d’hora a casa. En canvi, jo tenia claus i podia tornar quan volgués. Quan tenia 20 anys, me’n vaig anar a Bèlgica, i en aquell temps no era normal que una dona viatjàs sola.

A més, ma mare era sollerica, molt vinculada a França, i ja tenia una manera d’entendre la vida molt diferent de la de gent d’aquí. Supòs que això va fer que rebés una formació especial, perquè ella no volia que aprengués a fer labors, ni a brodar ni a cosir. M’insistia que estudiàs i que em guanyàs la vida. Això, en aquells anys, era un fet insòlit. Per tant, puc dir que és gràcies als meus pares que som així.

La seva mort prematura va tenir res a veure amb el fet que començàssiu a escriure?

Sí, perquè varen morir molt joves, ma mare, amb 53 anys, i el meu pare, amb 58. I és clar, la vida em va canviar moltíssim. Llavors em varen diagnosticar una tuberculosi renal i vaig haver d’estar sis mesos al llit i fer tres anys de repòs. Durant tot aquest temps, vaig poder llegir moltíssim i, això, supòs que amb els anys va fer que volgués escriure.

Recordau quins varen ser els primers autors que us cridaren l’atenció?

De molt joveneta vaig llegir Azul, de Ruben Darío i em va agradar moltíssim. La gent de la meva generació llegíem unes “collonades” rimades que eren infames. I quan vaig descobrir Azul, vaig pensar: “Jo em vaig capaç d’escriure així!”. Amb “així” em referia a escriure sense rima.

Vàreu imaginar mai que acabaríeu dedicant-vos-hi seriosament?

No, jo no m’havia imaginat mai que seria escriptora. De fet si em deixau a escollir entre escriure i llegir, m’estim més llegir.

I per què escriviu?

Tenc un poema que diu “Escric perquè no sé lladrar”. Jo vaig estudiar música molts anys, i volia dedicar-m’hi professionalment. Però aquí només hi havia el Conservatori elemental i a casa nostra no tenien manera d’enviar-me a estudiar fora de Mallorca. Així que ho vaig deixar córrer. Però també hi va haver un altre factor a tenir en compte, i és que som una persona molt poc ordenada i molt poc disciplinada. Em cans molt de les coses i m’agrada molt variar. I la poesia et permet agafar les coses, deixar-les i reprendre-les quan vols.

Durant aquests anys heu aconseguit trobar una veu personal i perfectament identificable. Un dels punts forts del vostre estil és la capacitat de síntesi, de reunir en pocs versos unes reflexions molt potents. Com trobau l’equilibri entre aquesta recerca de l’essencial sense caure en l’excés de senzillesa?

Em surt així, em sembla que no ho sabria fer d’una altra manera.

Quina creis que ha de ser la matèria primera d’un poeta, l’experiència viscuda o el bagatge literari?

Supòs que una combinació de les dues coses. A vegades em pregunten quines influències tenc i jo els responc que totes: el que he llegit, el que he menjat, la gent que he conegut, els cigarros que he fumat, tot. Jo no m’he inventat a mi, jo som la suma de les coses viscudes i de les lectures que hi ha hagut pel camí.

Com creis que us ha condicionat el fer de ser dona a l’hora de fer-vos un camí com a escriptora?

Quan vaig guanyar el premi amb Quadern de conseqüències, ningú em va fer ni punyeter cas. Llavors hi havia molts poetes i tots eren homes. En Rafel Jaume, de Cavall Verd, em va aconsellar que amb els doblers del premi m’autopublicàs. Després, na Margalida Capellà em va fer un bon article, dues pàgines a l’ Última Hora, i na Marta Pessarrodona també va fer un escrit, molt sorpresa que hi hagués una dona poeta a Mallorca. Però, a partir d’aquí, ningú mai més no em va dir res.

En aquest darrer poemari, el tema de la dona també hi és molt present. Ara vivim un moment de ressorgiment del feminisme. Creis que serà capaç de canviar d’arrel certes estructures de base?

Sí, perquè les dones ja n’estam fins al capdamunt i hem arribat al nostre límit. I si ara no som capaces de fer un canvi, no el farem mai. Ja hem estat prou putejades.

Heu estat sempre immune al mite de l’amor romàntic?

Sí, jo vaig pensar que si em casava, als deu dies em voldria separar. I com que en els temps de Franco això no era possible, ja vaig veure que el matrimoni no era per a mi. No em veia capaç de casar-me i estar tota la vida amb el mateix home.

Un dels recursos que utilitzau en gairebé tots els vostres poemes és el de la ironia, que sovint frega el sarcasme i la crítica mordaç. Utilitzau el sentit de l’humor per trencar certes convencions o us serveix també com a escut per no haver de mostrar-vos tant?

No, perquè jo no tenc cap problema per mostrar-me tal com som. I pel que fa a la ironia, crec que aquesta pot arribar a salvar el món. També és una manera amable de fer entrar el lector dins el text. En els meus recitals, a vegades la gent es posa a riure, i jo sempre pens: “Ara reis però si llegiu aquest poema tres vegades, no riureu tant”.

Alguns dels vostres versos ja formen part de l’imaginari col·lectiu dels lectors que seguim i admiram la vostra obra. Com aquell que diu, “Tu pots dir la meva barca però les veles sempre són del vent”.

Aquest és un poema fruit de l’experiència, perquè tu fas projectes, penses que la teva vida anirà cap aquí, cap al camí que t’has marcat, però llavors t’adones que hi ha tot un seguit de coses que se t’escapen. I bufa un vent i canvia completament el teu rumb. Viure és estar a mercè de tot això.

Hauríeu pensat mai que es tornaria a plantejar un escenari com l’actual, tan similar a temps passats, de repressió de llibertats d’expressió, creatives?

No m’ho hauria pensat mai, creia que havíem avançat molt més. És com aquells versos en què faig referència a les ones, que sempre hi tornen i hi tornen, com si partíssim sempre de zero.

Després de la mort de Franco hi havia una eufòria, una alegria, el cel tenia un altre color. I ara, tristament, han reviscolat d’una manera bestial les mateixes idees. Veig la gent molt conformista, amb poc interès per les coses. Mengen, beuen, procreen i ja està. I a Mallorca, especialment. Jo de Mallorca m’estim més no parlar-ne perquè diria tantes grosseries que potser m’acabarien tancant a la presó com a en Valtonyc.

A què creis que es deu aquest sentiment d’inferioritat que tenim a vegades els mallorquins, de no mostrar respecte per allò nostre ni saber-ho apreciar?

En Toni Serra té dues expressions molt bones per referir-se a la nostra illa: “la terra inexistent” i “terra irredempta”. Costa molt acceptar que per a Mallorca no hi ha redempció possible.

El mallorquí sempre està darrere la roca, a l’expectativa, a veure què passarà, no ens hem d’arriscar perquè podríem perdre doblers... Els doblers, aquí, són primordials. Primer els doblers i després la fe. I els illencs tenim una manera d’entendre el món i la vida molt diferent de la gent del continent. Hem estat sempre un punt clau dins la Mediterrània i ens ha conquerit tothom. Estam avesats a estar sempre a la defensiva, sempre darrere la roca.

Però jo crec que aquesta covardia i aquest caràcter pusil·lànime dels mallorquins ve de la Guerra Civil, quan l’església tenia un poder absolut i tenia la gent sotmesa per la por. Encara menjam restes d’aquest dinar. L’església ens va fer molt de mal perquè si et mengen l’ànima, et mengen la vida, i quan et diuen “això és pecat, això està mal fet”, vius acollonida. Això ha fet que la gent visqués amb la por dins el cos i actuàs sempre d’una manera conservadora, per no tenir problemes, per no canviar les coses.

Creis que un dels perills més grans amb els que ha de bregar la persona que escriu o el poeta és caure massa en la construcció del seu personatge en comptes de cercar la seva pròpia veritat?

Jo és que pens que tots acabarem allà mateix i amb el cap pelat, per tant, això no em preocupa gens. Jo vaig fent i pens que si tenc deu lectors ja em puc donar per satisfeta. Pel que fa a l’escena poètica actual, què vols que et digui, veig que hi ha poetes que, a parer meu, no són gaire bons i es passegen molt, parlen molt, participen en moltes activitats de prestigi i que, des del meu humil punt de vista com a lectora, no valen un cèntim. En canvi, en llegesc de molt bons que passen més desapercebuts. Però, de noms, no en diré.

En un poema d’aquest darrer llibre deis: “La poesia seria el centre de la meva vida si jo fos una circumferència”. Però, amb els anys, aquesta no guanya terreny?

No, la meva vida es basa en tot allò que faig, les amistats que conserv, les coneixences. Jo podria viure perfectament sense escriure. En canvi, em seria impossible viure sense llegir, preferiria morir abans de quedar cega. Jo puc viure damunt una roca però amb un llibre entre les mans.

També n’hi ha un que diu: “Què volen aquesta gent? Volen i els basta”. Què volen, Tonina?

Ho volen tot. Que siguem xots, que no pensem, que l’escola sigui una fàbrica, que no qüestionin. Els alumnes no es poden rebotar, han de repetir allò que el professor els ha dit i amb les mateixes paraules perquè sinó els suspenen.

Volen que callem, que siguem submisos, que siguem allò que diu el catecisme, “bones persones”, això volen. I com que això els basta, no han de demanar res més.