Antonina Canyelles: “Ens estafaren: aquesta és la ràbia que tenc”

Palma“No us alarmeu, no he capolat ceba. / Plor, simplement”. Això diu un dels més de dos-cents poemes que Antonina Canyelles (Palma, 1942) ha recollit a Putes i consentits, una antologia de la seva obra poètica que va publicar l’editorial Lapislàtzuli el 2011 i de la qual acaben de fer una segona edició. Canyelles va estrenar-se amb Quadern de conseqüències (1979), al qual va seguir el llibre Patchwork (1981). Després va venir un llarg silenci que es va trencar el 2005 amb Piercing. Enguany també ha publicat La duna i la cascada (Edicions 62). Revoltats, intensos, esmolats, els poemes de Canyelles són plens d’expressions, idees i ocurrències suggeridores, malicioses i audaces.

Heu tingut una relació complicada amb la poesia? Començàreu tard, passàreu més de vint anys sense publicar…

Vaig començar tard a publicar, però escric des que som una nina. Una altra cosa és que esperàs a mostrar el que feia. L’any 1979 vaig guanyar el premi Marian Aguiló, i era el primer premi a què em presentava. Al jurat, hi havia Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover…

Si escrivíeu des de tan prest, devia haver-hi llibres a ca vostra.

Sí, tant a mon pare com a ma mare els agradava llegir. Mon pare era encarregat d’una empresa constructora i ma mare era modista. Com que el meu padrí havia estat indiano, mon pare havia rebut una bona educació. Era un fanàtic de l’anglès, el parlava molt bé. Tota la família de ma mare, sollerica, era afrancesada, perquè des del 1880 va haver-hi familiars nostres que varen emigrar a França. Ara l’he perdut molt, el francès, però de jove el dominava molt bé. Llegia Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé… I, de jove, vaig passar sis mesos a Bèlgica, cuidant una nina. Bèlgica em va semblar un país trist. Tenia vint-i-un anys. Ara en tenc setanta-dos.

Ser afrancesat ja implicava tenir un nivell cultural superior a la mitjana mallorquina…

Jo supòs que sí. A ca nostra, hi havia moltes novel·les (de ma mare), llibres d’art i d’història (de mon pare)… Ara bé: pensa que jo som del 42, i a ca nostra no érem rics, tot i que els pares es guanyaven bé la vida. Des de ben nina, quan em demanaven quin regal volia per l’aniversari, si un anell o una polsera, jo deia que res d’això, que volia un llibre. Des de sempre he llegit molt. Vaig molt per llibreries. Compr uns deu llibres cada mes.

Devíeu ser bona estudiant.

No. A l’escola, era un desastret. Tenia deu anys i no sabia multiplicar. Però de redactar sí que en sabia. De gramàtica i redacció, treia les millors notes. De la resta… Quan veia allò de “tenc tres taronges i me’n lleven dues, quantes me’n queden?”, idò em fotia a bramar!

Vàreu estudiar música.

Sí. Jo havia de ser violinista. Vaig anar a classe d’harmonia amb Joan Maria Thomàs. A més d’anar al Conservatori, rebia classes particulars amb professors molt bons. Fins que ho vaig deixar. Per ventura, no vaig tenir l’esperit de sacrifici que requereix un instrument com el violí. Les condicions d’aleshores no eren com les d’ara. Si volia continuar progressant, hauria d’haver anat a estudiar a l’estranger. I a ca meva no teníem gaires doblers. Ho vaig deixar a desset anys i vaig vendre el violí. Després vaig estudiar Treball Social i… vaig anar fent. He fet de professora de català, vaig tenir una llibreria antiquària, la Ramon Llull, amb Lleonard Muntaner. Sempre he estat un poc papallona. No he estat mai de coses estables. Però sempre m’he penedit de no haver continuat amb la música.

El papalloneig també explica la relació irregular amb la poesia?

Sí. Quan vaig començar a escriure, jo no formava part de cap capella, i no tenia l’ajut ni la protecció de ningú. Anava tan tota sola que no tenia ningú amb qui comentar el que feia. Tampoc no ho vaig cercar. Després del Marian Aguiló, amb 50.000 pessetes de premi, em vaig haver de publicar el llibre. Rafel Jaume m’ho va aconsellar. Vaig anar a veure Llompart, al seu despatx de Moll, i ell em va dir: “Ui, nina. Hi ha molta llista d’espera. Hauràs d’esperar un any…”. A la fi me’l vaig publicar jo i el vaig donar a Moll perquè el distribuís.

Diríeu que els vostres poemes dibuixen un retrat prou exacte de com sou?

I no ho sé… Supòs que és inevitable. La ironia m’agrada molt, i també m’agrada emprenyar una miqueta. Ara bé: jo no seria capaç d’escriure un poema sobre anècdotes concretes de la meva vida.

Són poemes breus i contundents.

M’agrada dir el que vull dir amb molt poques paraules. Fer poemes llargs és més fàcil que fer-ne de curts.

Hi ha un compromís polític, en els vostres poemes?

Jo en tenc, de compromís polític -sempre he estat una dona d’esquerres-, i alguns poemes el mostren, sí. Jo vaig néixer el 1942, i la meva educació va ser nacionalcatòlica activa, per tant. Per sort, aviat vaig entrar als escoltes. Vaig formar part de les primeres generacions de l’escoltisme femení a Mallorca. Hi vaig aprendre moltes coses, sobretot gràcies al contacte amb l’escoltisme de Catalunya.

Què hi aprenguéreu?

El més important va ser descobrir qui érem, qui som -llengua, cultura-, perquè no ho sabia. Venia gent a fer-nos xerrades. Llompart ens parlava de la llengua. I Bartomeu Barceló ens va explicar, per exemple, el concepte d’insularitat. No en sabíem res, de tot això. Res de res! I aquesta és la ràbia que jo tenc. I no la superaré mai. Ens robaren uns anys que no hem pogut recuperar.

Hi ha poemes molt rabiosos, sí…

Un poema diu: “Tacaré mapes i documents. / Som una sípia enrabiada”. Ens varen estafar. I encara sort que vaig resoldre-ho una mica… A més, els meus pares moriren joves, i des de vint-i-sis anys vaig poder anar molt a la meva, sense traves: podia dur tacons, pintar-me… Ara ja no ho faig, perquè ja tenc 72 anys.

Heu repetit l’edat diverses vegades. La teniu molt present?

És que m’enrabia. Just ara que sé qualque cosa, que entenc qualque cosa, ara és quan ja ve la… Jo ara hauria de tenir cinquanta anys. M’agrada tant viure! Pas tant de gust de les coses!

Per la relació que heu tingut amb la música, els poemes contenen poques referències musicals.

I què he d’anar a contar? A més, allò important és el ritme, la música dels poemes. Tots els meus poemes tenen una rima interior. Perquè la música la duc dins el cap, des de nina. Llàstima que deixàs el violí. Ara tenc una mandolina, i de tant en tant la toc. El que és segur és que, devora la música, les lletres no hi tenen res a fer.