El rock de les idees i la ironia d'Antonio Baños

BarcelonaNomés calia veure aquell petit exèrcit de fotògrafs amb càmeres professionals ocupant la primera fila per detectar que el que passaria a l'escenari de La [2] de l'Apolo era alguna cosa especial. Si a continuació es feia un breu rastreig visual per la sala, es podien veure alguns periodistes musicals que confirmaven la sospita. L'objectiu era captar Antonio Baños, l'exdiputat de la CUP, tornant a agafar la guitarra i a cantar en el seu grup de tota la vida, Los Carradine, que tornaven a tocar com a quartet dins de la sessió Old Wave New Wave, en la programació en horari de discoteca de la sala barcelonina.

Reportatge a l'Ara Diumenge: La política és el nou punk-rockLa presència mediàtica convidava a pensar quina havia de ser la mirada sobre un concert com aquell: com el retorn d'una banda de música –amb un disc relativament nou publicat, per cert– o com un acte pseudopolític del qual s'espera caçar alguna declaració sucosa d'un expresidenciable? A la pista de ball, però, l'ambient era totalment distès i hedonista, aliè a cuites morals, però no a la curiositat i l'expectació de la cita.

Així, a un quart i mig de dues de la matinada, Los Carradine –amb Rafael Tapounet (bateria i veus), Antonio Baños (guitarra i veus), Xavi Martín (baix i veus) i Nacho Gil (guitarra i veus)– sortien a l'escenari davant d'una gran ovació i en circumstàncies poc habituals. Davant d'ells, una barreja de criatures nocturnes que incloïen alguns turistes passats de voltes, amics del grup, curiosos i ballarins inquiets per començar a cremar la nit. La banda, fundada el 1989, va començar amb una contundent descàrrega de punk-rock i 'power pop' –'Ventura Pons', 'Academia rocanroll' i 'Sonad a Los Smiths'– que d'alguna semblava canalitzar certa tensió escènica i recol·locava les mirades. Entesos, som en un concert de rock i això és una festa.

“Si alguna cosa m'ha ensenyat el meu pas per la política és a callar a temps”, va comentar Baños fent gala de la seva ironia fina. El públic reia. L'humor com a eina de transmissió d'idees és infal·lible i Los Carradine saben usar-lo en moltes de les seves lletres, farcides d'ocurrències, jocs de paraules i crítiques soterrades. Un bon exemple són "La clase obrera" i "Siempre hay sitio", sobre la crisi de la immigració que part del públic va cantar de pe a pa. La ironia gruixuda també va tenir acte de presència amb alguns comentaris sobre Carme Chacón quan era ministra de Defensa. “Em trauran ara el passaport com als titellaires?”, va preguntar l'excupaire després de la crítica a Chacón.

En la part central van sonar també algunes de les peces del disc 'Academia rocanroll', amb llibret a càrrec de Juanjo Sáez, que van aconseguir publicar el 2014 després d'estar guardat en un calaix durant set anys. D'alguna manera era l'excusa del concert. El cuc que volien matar per tornar, però, el van tornar a sentir el dia que van actuar per sorpresa en el concert La Repúblicx Catalanx Serà Pop O No Serà, la nit prèvia al 27 de setembre. El concert va acabar amb alguns dels 'hits' com "Bar lesbià" –una versió de Jonathan Richman que van dedicar a l'Heliogàbal– i temes del disc 'Sospechoso tren de vida' com "Vietnam sentimental", amb un Baños ja afònic, i "Billy Bragg".

"Blister in the sun", de Violent Femmes, va tancar una hora llarga de concert en què el rock, aquella música que es pot fer amb tres acords, es va mostrar de nou com un terreny fèrtil per a la transmissió d'idees.