Els anys del boom del Modernisme

BarcelonaEls grans edificis modernistes de Barcelona evoquen un moment excepcional de la història de la ciutat i de Catalunya, i s’han convertit en una icona i un reclam globals. L’arquitectura modernista va sorgir després de l’enderroc de les muralles i la planificació de l’Eixample en una ciutat que s’havia convertit en “un espectacular centre creatiu i constructor”, tal com explica el periodista Lluís Permanyer al llibre Sagnier i els modernistes. L’ofici de l’arquitectura 1880-1930 (RBA, 2021). “No va ser estrany, doncs, que davant d’aquesta realitat s’establís molt aviat una lògica competència no declarada ni anunciada entre propietaris i arquitectes per veure quina casa era ja la més bonica o la més alta, o la més gran o la més ornamentada, i, per descomptat, la més original i fins i tot la més heterodoxa”.

Per a Permanyer, aquesta competència va fer que Barcelona tingui “un dels paisatges urbans més atractius”, i que els burgesos més poderosos mostressin “una dosi d’anarquisme” enlluernadora que els va fer encarregar obres als grans arquitectes d’aquell moment: Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), Antoni Gaudí (1852-1926), Enric Sagnier (1858-1931), Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) i Josep Maria Jujol (1879-1949). “El Modernisme va aportar una brillantor espectacular, atapeït de sorpreses i amb una varietat insospitada”, subratlla l’autor. I a Catalunya, a diferència de la resta d’Europa, va ser “molt més que un estil”. Entre tots aquests arquitectes, Sagnier és qui més va construir a Barcelona: 388 obres en el conjunt de tota la seva trajectòria, i no només en el període modernista, entre les quals n’hi ha de tan emblemàtiques com el Palau de Justícia, la Nova Duana, l’església del Sagrat Cor del Tibidabo i l’edifici de La Caixa a la Via Laietana.

Barcelona hauria pogut ser modernista però no tenir els grans arquitectes que l’han fet una ciutat amb un caràcter reconegut mundialment. Com diu Permanyer, cadascun d’aquests grans arquitectes té la seva pròpia personalitat: “Les unidireccionals de Sagnier i Jujol, la de perfils romànics exhumada per Puig i Cadafalch, la inspiració heràldica i polititzada de Domènech i Montaner o la potència creativa del genial i solitari Gaudí”, diu Permanyer, que ha volgut desmarcar-se dels llibres habituals sobre l’arquitectura modernista i endinsar-se en com era “l’ofici de l’arquitectura” durant el Modernisme i el Noucentisme. Així, l’autor qualifica Domènech i Montaner com un “gran treballador” i un home amb una “curiositat universal”; i del seu llegat destaca que va ser capaç de construir en 101 dies hàbils el desaparegut Hotel Internacional per a 2.000 persones de l’Exposició Universal del 1888. De Puig i Cadafalch, que va ser deixeble de Domènech i Montaner, valora que tingués una “visió profunda de conjunt de l’arquitectura que no es desvia cap a la bellesa ni s'aparta del bé comú”. Per això Permanyer considera que la seva tasca més rellevant va ser la construcció de la xarxa de clavegueres.

Sagnier, un home infatigable

D’Enric Sagnier, Permanyer en recorda l'educació selecta, també en el camp de la pintura i com a músic, ja que va ser violinista d’un trio de corda amb un dels seus germans i un cosí. El pare de Sagnier era advocat i hel·lenista traductor de clàssics. Aquest arquitecte, que va treballar amb Francisco de Paula del Villar, també era il·lustre per part de mare: el seu segon cognom és Villavecchia, el d’una família burgesa de naviliers genovesos que s’havia establert a Barcelona l’últim terç del segle XVIII. I de la seva manera de treballar, Permanyer destaca “una enorme capacitat de treball i la seva facilitat sorprenent en l’elaboració del projecte”. 

Com a “geni en potència”, Permanyer qualifica l’estil de treball de Gaudí de “molt personal i arbitrari”. “Encara que el seu llapis centrava el moment de reflexió per plasmar una idea, i encara que a continuació dibuixessin per a ell, ni els plans ni els càlculs matemàtics no el seduïen, ja que la prova de foc era adonar-se del resultat quan adquiria en la realitat la tercera dimensió –explica–. Per això en el cas de la Sagrada Família es va fixar tant en les maquetes i molt més del que assajava a l’església de la Colònia Güell, que va convertir en un veritable banc de proves”. I del més jove dels cinc arquitectes, Josep Maria Jujol, considerat l’únic deixeble de Gaudí per Oriol Bohigas, Permanyer diu que era “un il·luminador d’idees”. “Era ambidextre, capaç de dibuixar també a la inversa, tenia una sensibilitat torbadora en l’ús del color, trencava motlles”.

En paral·lel als mètodes de treball, per a Permanyer l’element més característic de l’arquitectura modernista és “l’aparició vibrant, acolorida i escenogràfica d’un estil embolicat i potenciat mitjançant les arts aplicades”. A més a més, els arquitectes que s’hi van llançar van trobar “uns obradors receptius i preparats”. “De bon principi la seva relació amb els artesans va ser d’allò més positiva, ja que aportaven una experiència que era molt valorada”, explica. Entre els vitrallers va destacar Antoni Rigalt, que va treballar a la Casa Lleó Morera i al Palau de Justícia. Pel que fa als paviments hidràulics, l’empresa més rellevant va ser Escofet, mentre que Eusebi Arnau i el seu taller Arnau, que van treballar al Palau de la Música i la Casa Garriga-Nogués, de Sagnier, van ser els escultors més significatius. 

La polèmica laboral entre Domènech i Gaudí

Entre l’arquitecte més gran dels que apareixen al llibre, Lluís Domènech i Montaner, i el més jove, Josep Maria Jujol, hi ha pràcticament trenta anys, però aquesta diferència d’edat no va ser un impediment perquè es relacionessin entre ells. Precisament, el vincle més intens va ser el de Gaudí i Jujol, que van col·laborar a la Pedrera, la Casa Batlló, la reforma litúrgica de la Seu de Palma i el Parc Güell. “Jujol ja admirava Gaudí en temps estudiantils, i se sentia impulsat a copiar una simple reixa, un confessionari o un púlpit a tall d’exercici”, diu Permanyer. Pel que fa a Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, van tenir una relació més aviat acadèmica, ja que es van conèixer com a professor i estudiant a l’Escola Superior d’Arquitectura. Ara Gaudí és l'arquitecte més conegut de tots, però en aquell temps Domènech i Montaner se li va imposar en una polèmica laboral: l’alcalde de Barcelona Francesc de Paula Rius i Taulet va encarregar a Gaudí una reforma “considerable” de l’ajuntament perquè s'hi pogués allotjar el rei Alfons XIII després que cremés el Palau Reial en un incendi, però no va trobar que el jove Gaudí tingués prou empenta per portar a bon port un encàrrec de tanta transcendència i va traspassar tota la responsabilitat a Domènech. Tanmateix, Gaudí “no es va mostrar ofès” per aquell canvi. Més endavant, Domènech va encarregar la reforma de la seu de l’Ateneu Barcelonès a Jujol, que també havia sigut alumne seu. Entre Puig i Cadafalch va haver-hi una relació més aviat política: quan la Lliga va guanyar les eleccions, Puig i Cadafalch es va convertir en regidor i va proposar que els edificis de Gaudí i sobretot la Sagrada Família es convertissin en “el símbol de la identitat nacional”. En un altre moment van coincidir Sagnier, Puig i Cadafalch i Gaudí, a les obres del Rosari Monumental i el Via Crucis de Montserrat. 

La fe i la política van servir per forjar relacions entre alguns arquitectes o per allunyar-los. A Gaudí, Jujol i Sagnier els va unir el catolicisme. Pel que fa a la política, en un moment el catalanisme va aplegar Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Sagnier, però més endavant els va separar: com recorda Permanyer, Domènech i Montaner va abandonar la Lliga de Cambó i Sagnier es va aproximar “al conservadorisme de signe monàrquic i, finalment, va acceptar càrrecs de responsabilitat durant la dictadura de Primo de Rivera”.