Apareix l’inèdit amb què Gaziel volia dimitir de ‘La Vanguardia’

Filòleg i professor emèrit de la Universitat de VicRecopilo de fa temps, en biblioteques i arxius, l’obra dispersa i inèdita de Gaziel, ara mateix d’un gruix notori, en tots els sentits. I, de tant en tant, en l’exploració salta inesperadament una llebre, com ara l’escrit que avui es publica per primer cop. El text va aparèixer a casa d’un familiar de l’escriptor i actualment es conserva al Fons Agustí Calvet de la Biblioteca de Catalunya. L’autor el va escriure poc després que es proclamés la Segona República, molt probablement amb posterioritat a la mort de Ramón Godó Lallana -escaiguda el 21 de setembre del 1931-, el mateix propietari de La Vanguardia que Gaziel ja havia trobat quan, des del 9 de setembre del 1914, va començar a col·laborar-hi amb les cròniques del Diario de un estudiante en París.

Quan l’hereu, Carlos Godó Valls, se situa al capdavant del diari, les relacions conflictives entre el director, Gaziel, i la propietat es multipliquen i s’agreugen. En tenim proves no tan sols a través de la Història de La Vanguardia (1881-1936) -reeditada el 2016 per L’Altra Editorial i ben probablement el darrer llibre de l’escriptor-, sinó també per les declaracions que -en qualitat de testimoni, primer, i d’encausat, més endavant- Carlos Godó efectua davant el tribunal de responsabilitats polítiques que els va jutjar tots dos a partir del 1940. En el volum sobre La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945), Francesc Vilanova i Vila-Abadal ha reproduït, sobre la discòrdia i els enfrontaments entre l’escriptor i Carlos Godó, documents definitius i irrecusables.

D’ençà que, el 1920, va assumir la direcció de La Vanguardia -compartida fins al 1933, per bé que abans ja s’havia erigit en el director més important-, Gaziel va emprendre una tasca incòmoda i desagraïda. Amb ànim de resumir, el seu esforç s’encaminava a deslliurar el diari de la servitud monàrquica i espanyolista que el distingia i, doncs, transformar-lo en un portaveu apartidista de la realitat social catalana. En aquest propòsit, molt visible a partir del moment en què, el 1933, en va esdevenir director únic, va haver de cedir i contemporitzar sovint per poder avançar una mica, de manera que vivia en una insatisfacció permanent. I mentre de portes endins sostenia una pugna sorda, de portes enfora, i sobretot als anys 20, Gaziel es convertia d’una banda en una de les dianes predilectes dels atacs del catolicisme integrista i, de l’altra, en especial, del catalanisme republicà, que considerava La Vanguardia -el diari més llegit, amb molta diferència, pels catalans- una de les seves principals bèsties negres. Les envestides rebudes per Gaziel -d’Eugeni Xammar, d’Antoni Rovira i Virgili, de Josep Pla- desembocaven de vegades en agres polèmiques i omplen un capítol important de la seva trajectòria periodística.

L’actuació i el tarannà del nou propietari, Carlos Godó, van provocar-li tal desmoralització que devia considerar seriosament plegar del diari. Tan seriosament, que va redactar l’esbós de dimissió pública -finalment no presentada- que es transcriu a continuació i que s’ha conservat manuscrit. Acaba de manera abrupta perquè, sens dubte, no va acabar de redactar-lo. En esquema, s’hi troben reflexions i comentaris que, poc abans de morir, desplegava a la seva història del diari, que no abandonaria fins que a finals de juliol del 1936 va fugir a França; al text s’hi troben, alhora, judicis duríssims sobre els Godó; i s’hi reflecteix, en fi, l’orgull amb què defensa i justifica la seva labor de director.

I tot això Gaziel ho escrivia cap al 1932, quan tot just començava la que acabaria sent potser, en el pilotatge de l’orientació del diari, la seva obra més reeixida: impedir, com diu al primer paràgraf del text, que es convertís en un anacronisme, a força d’acomodar-lo i encaixar-lo en el règim republicà.

Esbós de dimissió pública

Penso que la vaig escriure, en plena República, descoratjat pels atacs furiosos que m’engegava la premsa catalana obcecada, i ensems per les pressions insuportables dels reaccionaris de tota mena. Eren ja, uns i altres, els bàndols fratricides que havien de dur - nos a la Guerra Civil, primer, i després a l’esclafament de Catalunya. Aquesta retirada meva no vaig arribar a fer-la. Vaig caure i vaig enfonsar-me amb el vaixell

No és pas sense una mica d’emoció que avui he d’adreçar-me als meus llegidors de per tot Catalunya, acollint-me a l’hospitalitat d’una colla de periòdics que no són el meu. Jo ja no en tinc, de periòdic. He escrit a La Vanguardia durant prop de disset anys, mentre he cregut que allí la meva actuació i la meva influència podien ser útils al meu poble. Però avui aquesta obra ha acabat. Ja està fet tot el que humanament podia fer-se. La Vanguardia, el periòdic fins ara més estès a Catalunya, ha complert la seva missió. D’avui endavant, i cada dia més, serà un anacronisme. És per això que, de seguida d’esgotada la meva llarga tasca dins aquell diari, i davant la impossibilitat absoluta de transformar-lo com caldria, el deixo voluntàriament al seu propi destí.

La meva posició dintre La Vanguardia ha estat sempre doble. Per una banda, hi he realitzat durant anys i anys el treball abnegat, obscur, infinitament penible -i molt sovint escarnit pels que no l’entenien- d’impedir que l’òrgan periodístic més poderós de Catalunya servís precisament per combatre tots els ideals, tots els sentiments, totes les aspiracions del poble que l’havia fet gran i el sostenia. La Vanguardia és un cas d’inconsciència col·lectiva i de manca de sensibilitat ciutadana potser únic al món. El poble de Barcelona i el de tot Catalunya està abonat en massa i porta gairebé exclusivament els seus anuncis a un periòdic que, si depenia tan sols del seu propietari, arrencaria la llengua a tots els catalans, amb tots els seus costums i institucions democràtiques representatives, i els condemnaria a monarquia absoluta, suspensió de tota llibertat i dictadura eterna. I fa uns quants anys era inútil combatre francament aquest cas. Sota la capa d’una informació copiosa i d’un paper donat a dojo, aquest diari inverossímil era, i és encara a Catalunya, el diari de tothom.

Combatre’l de front resultava impossible. Era una vella fortalesa que sols es podia prendre des de dintre estant. L’Ateneu, el Foment, les Cambres de Comerç i Industrial, l’Econòmica d’Amics del País, els Col·legis d’Advocats, Notaris i Metges i totes les demés entitats corporatives més influents de Catalunya, foren guanyades de mica en mica a l’esperit renaixent de la nostra terra. En canvi ningú no havia pensat mai en l’instrument més formidable, que és el diari més estès d’un poble. I si algú va pensar en apoderar-se o tan sols influir en La Vanguardia, així que ho provava va trencar-s’hi les dents. El meu bon mestre Miquel S. Oliver va morir esgotat, aniquilat per l’esforç d’una lluita insostenible amb la propietat de La Vanguardia. Heu de saber que Oliver, a la vetlla de la seva mort, havia sortit d’aquest diari per no tornar-hi mai més. I el cop terrible que això va portar-li fou ensems la causa immediata de la malaltia que l’acabà en pocs mesos i el motiu de que, vençut per la necessitat, tornés a La Vanguardia, i se n’endugués a la tomba el secret de la terrible i definitiva ruptura. Oliver fou un veritable màrtir de l’obra d’impedir que La Vanguardia fos el més formidable enemic de Catalunya.

Hereu de l’Oliver, jo he combatut amb més fortuna. D’ençà que vaig entrar en la direcció d’aquell diari, ni una sola vegada han tornat a aparèixer, en dotze anys, aquells davantals innobles, manxant servil i interessadament els governs centralistes, llepant la monarquia, fent el joc dels elements patrioters catalans eternament rebutjats i derrotats pel sufragi del poble català, i demostrant un odi a mort contra tots els homes, totes les institucions, tots els anhels representatius de Catalunya. En lloc d’afavorir-me, el temps agreujà d’una manera insuperable la meva obscura tasca. Jo he estat director de La Vanguardia precisament durant el període del terror barceloní, durant tota la Dictadura i durant tot el període d’agitació que precedí el triomf de la República. Doncs bé: La Vanguardia -tothom pot comprovar-ho- va mantenir-se aquests dotze anys terribles en un to, una reserva i un allunyament gairebé miraculosos. Ningú no sabrà mai les lluites, les contrarietats, les amargors, els perills continus que aquest fet, en apariència tan senzill, per mi representava. He estat una pila d’anys sortint de La Vanguardia cada nit sense saber si l’endemà podria tornar-hi. Però el meu esgotador treball de diplomàcia solitària -suportat sempre per mi amb perfecta alegria, gràcies a la consciència d’un deure acomplert, àdhuc davant dels atacs més injustos- anava fent la seva via. I fora d’algun cas raríssim, en què les meves forces ja no arribaven a més, La Vanguardia ha passat el període més crític de la seva vida sense girar-se contra el poble que la sostenia. Això no és Catalunya sola qui pot agrair-m’ho, si vol. És també la propietat del diari. Gràcies a les meves frenades, paracops, resistències i lluites amb una obcecació suïcida, jo vaig trobar La Vanguardia que tirava 32 pàgines màxim i de 60.000 a 70.000 números, i al moment de deixar-la tira fins a 56 pàgines, i de 175.000 a 200.000 números diaris.