Apoteosi per partida doble

PalmaDe bell nou i amb una bona entrada a l’Auditòrium del passeig Marítim, ja des de la seva gènesi el sisè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica IIles Balears es va convertir en esquer infal·lible i al·licient incontestable, amb tan sols la selecció de les peces que la formació, dirigida per Víctor Pablo Pérez i amb Martín García com a solista, es va encarregar d'interpretar. Començà el festival amb el Concert per a piano en la menor op. 16, d’Edvard Grieg, una de les grans joies del repertori pianístic, que ja des de la primera interpretació davant el públic, l’any 1868, i des que sonen els primers compassos, amb un redoble de timbals, el qual és atacat pel pianista amb una poderosa successió d’octaves rubricades amb un gegantí arpegi, va quedar clar que estaven davant una obra de gran magnitud. Una composició captivadora de principi a fi, amb una prodigiosa cadència al final del primer moviment, escrita pel mateix Grieg, la qual esdevé com una suite que ho resumeix tot i que, per tant, forma part inexcusable de la composició. A sobre, l’opció del solista va ser la d’una interpretació on prevalia la intensitat, que d’alguna manera garantia una dosi extra d’espectacularitat, naturalment guardonada amb un acomiadament igual de calorós. Aleshores, hi va haver aplaudiments fins al bis de rigor. Rakhmàninov, un dels Moments musicals, amb el qual Martín García tornà a exhibir matisos i energia en perfecta harmonia.

Xostakóvitx, a més de gran notícia per als espectadors, implica un repte per als intèrprets. Cert que, segurament, tot resulta més senzill sota les ordres, gestos i suggeriments per part d’un director que ha transitat en tantes ocasions pels camins que va dissenyar qui va viure amb el pànic al cos el fuet de Stalin, que no apaivagava ni ta sols el fet de ser considerat un dels grans compositors del seu temps i lloc. Tant és així que la Simfonia núm. 11 en sol menor. Op. 103, també coneguda com L’any 1905, va ser un encàrrec –dos anys després d’haver finat la seva nèmesi– per commemorar els quaranta anys de la Revolució d’Octubre de 1917, a partir de la matança perpetrada pel Tsar de totes les rússies un 9 de gener de 1905. Amb aquesta imatge inicia Xostakóvitx el primer moviment de tan programàtica simfonia, guardonada, ni més ni menys, que amb el premi Lenin i partint del llenguatge musical de les més populars cançons revolucionàries. La solemne efemèride fou també un èxit des del dia de la seva presentació davant el públic que omplia la Gran Sala del Conservatori de Moscou, interpretada per l’Orquestra Simfònica de l’URSS i dirigida per Nikolai Rachline. Contrabaixos, timbals i trompetes són els protagonistes de tan sinistre adagio. Així començà la Simfònica aquesta gran exhibició. Una interpretació que requereix infinits colors i solistes que sorgeixen del tutti orquestral. Un collage impossible per a un resultat impecable en la recreació de tan colossal i apoteòsica peça. Vespre inoblidable, on tot va sorgir amb l’enorme intensitat que requereix la seva interpretació. Versatilitat amb totes les seccions de l’orquestra, cada una amb els seus moments per al lluïment. Cordes, vent, metalls i percussió compliren de valent amb la seva funció, gràcies a una batuta que exhibí sobrietat i, al mateix temps, sense estalviar la mesurada energia que requereixen no pocs moments de tan polièdrica partitura. Un èxit.