Apoteosi i valors afegits

Un aperitiu, l’Obertura de La vera Constanza (1779), de Franz Joseph Haydn, tot just després, el teòric moment estel·lar del concert, Schelomo (1916), d’Ernest Bloch, i per finalitzar, el que havia de ser el sòlid complement de la funció, La consagració de la primavera (1913), d’Ígor Stravinski. Tot això vàrem poder sentir, en tots els sentits, els privilegiats espectadors, tant a l’Auditòrium de Ciutat com al de Manacor, aquest darrer amb una entrada que feia goig, gairebé amb el teatre ple. Tot un èxit, sobretot tenint en compte que no era un programa excessivament comercial i per descomptat gens llaminer. Diria que tot al contrari, però vistes les diferents formacions que anaven interpretant cada una de les peces, la veritat és que tenia molta gràcia i encara més substància. 

Quan varen interpretar el tast de l’òpera de Haydn hi havia tan sols una trentena de músics a damunt de l’escenari, pràcticament tots de les seccions de corda i tres de la de metall, en versió, podríem dir, que molt reduïda, com probablement varen ser quan es va estrenar a cals Esterházy. Elegant, marca de la casa, gioccosa, com ha de ser en una comèdia esbojarrada i ja molt poc representada, gairebé gens. En qualsevol cas, Mielgo l’ha rescatada i això sempre té un valor afegit, si més no com a ampliació dels horitzons orquestrals de la Simfònica i una demostració de la seva versatilitat. 

Julia Hagen, nascuda a Salzburg, que també és un valor afegit, com ho és també que ho faci acompanyada, ni més ni menys, que amb un violoncel fet a Cremona per Francesco Ruggieri, de 1684, va fer acte de presència per a interpretar una peça que tampoc no figura entre les més programades, Schelomo, Rhapsodie Hébraïque. Sens dubte, la més reconeguda d’Ernest Bloch i del seu tríptic orquestral dedicat a la molt preclara tradició jueva, en la qual intentava “transcriure la venerable emoció de la raça que dorm dins les nostres ànimes”. En qualsevol cas i sense sortir de la qüestió, que no és el lloc, Schelomo és com es diu Salomó en hebreu, el rei savi, el que parlava de les Vanitas vanitatis. La seva veu és la de l’instrument solista, la que expressa de manera molt significa i al mateix temps austera tot un seguit d’emocions i sentiments, de gran subtilesa i expressivitat, com per exemple a la primera cadenza, seguida d’un pianissimo dels violins acompanyant el fagot i tot seguit l’oboè, o la darrera cadenza, amb el timbal exercint de baix continu… L’escorta era d’una setantena de mestres i naturalment Pablo Mielgo dirigint les operacions, amb l’eficàcia i efervescència que el caracteritza. 

Semblava que havíem presenciat el cim de la vetllada, com és el més habitual. Faltava tan sols aquest complement, gairebé sempre simfònic i quasi mai un valor afegit, per arrodonir la funció, però no. Noranta-cinc mestres i el director varen aparèixer a la segona part, disposats a convertir el concert en una apoteosi que no oblidarem fàcilment, i a més amb una composició gens fàcil, la que el dia de la seva estrena va provocar aldarulls molt més inoblidables al pati de butaques del Théâtre des Champs-Élysées, un 29 de març de 1913. La consagració de la primavera, a Manacor, no va provocar cap aldarull, però va ser una impressionant mescla d’ovacions, aclamacions i exclamacions que varen durar el que varen voler els mestres. Enorme la interpretació d’una Simfònica que cada dia traspassa fronteres de tots tipus, però sobretot, les qualitatives i sense oblidar les quantitatives, que solen anar plegades. Veure i sentir sis contrabaixos, nou violoncels, 26 violins, cinc flautes, vuit trompes, dos jocs de timbals, metall a balquena… Tan sols s’ha d’escoltar, perquè descriure-ho, fent un mínim de justícia, resulta impossible.