Aquaman tanca la porta i torna les claus de l’univers DC de Warner

L’intent de Warner d’emular l’univers superheroic de Marvel que va arrencar el 2013 amb L’home d’acer ja té, ara sí, un capítol final. Aquaman y el reino perdido clausura una saga marcada per la gravetat i la violència que va imprimir Zack Snyder a les primeres pel·lícules. En aquest context, el primer Aquaman (2018) aportava notes de lleugeresa i un esperit camp refrescant. Cràpula i cercabregues, la versió del personatge semblava més modelada al voltant de la personalitat de l’actor (Jason Momoa, el Khal Drogo de Joc de trons) que dels còmics de DC, però sense renunciar a l’imaginari de regnes marins, tridents màgics i cavallets de mar.

El pla més recordat d’aquell film era el d’un pop tocant la bateria amb els tentacles, feliç sublimació del ridícul que la seqüela abraça altre cop recuperant l’animal –ara té un nom, Topo, i un grapat d’escenes– en una història enfocada a reconstruir la relació entre Aquaman i el seu germà Orm, enemics acèrrims a la primera part. Si Momoa ja imbueix el seu personatge d’una energia molt semblant a la del Thor de Chris Hemsworth, la reconciliació amb el germanastre malvat té un deix igualment familiar –en un diàleg, Aquaman fins i tot anomena Loki el seu germà– que no ajuda a pal·liar la sensació d’estar veient una pel·lícula més de superherois, poc inspirada en les inflades seqüències d’acció i que posa la rúbrica final a l’Snyderverse a l’espera d’obrir l’etapa de James Gunn.