"Aquest és un país de trobadors": del Kavafis de Llach al Vinyoli de Bonet

Barcelona"Aquest és un país de trobadors i joglars, i jo em sento part d'aquesta cadena", va dir Joan Manuel Serrat fa un mes i mig, quan, juntament amb Maria del Mar Bonet, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. En aquesta cadena, la Nova Cançó ha sigut una baula indispensable. A més de Bonet i Serrat, també Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Pau Riba, Sisa, Marina Rossell, Joan Isaac i la resta de cantautors més o menys heterodoxos que han vingut després han donat consistència a un relat musical i literari d'una gran rellevància cultural. La Nova Cançó va aprendre dels poetes i alhora va contribuir a alimentar noves musicalitats poètiques, va recollir veus d'altres temps i va posar música a versos contemporanis, sovint amb la complicitat directa dels mateixos poetes, com va fer Ovidi Montllor amb Vicent Andrés Estellés o Raimon amb Salvador Espriu. És un camí que han seguit altres veus, com Jaume Arnella des de corriols més tradicionals, Xavier Baró des de la reivindicació de l'art de joglaria i Maria Arnal des de l'espai sideral.

Raimon, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i veu de poetes

Raimon (Xàtiva, 1940) té la doble condició de trobador i joglar, com bona part dels herois de la Nova Cançó. I abans que el Nobel de literatura saludés entre els seus un músic (Bob Dylan), l’autor d’Al vent ja havia guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un reconeixement que no té cap altre cantautor. “La música és el més semblant que hi ha a la poesia. Però el que jo faig no és només música, poesia cantada o lletres... També hi ha una determinada actitud davant la vida al llarg de més de 50 anys”, va dir al rebre el premi el 2014.

Raimon és el trobador de la poesia cívica i amorosa, de la cançó protesta i de melancolia serena. Hi ha els versos per ser cantats: la determinació de Diguem no, el crit generacional de D'un temps, d’un país, la meravellosa declaració d’amor de Com un puny, l’erotisme de Treballaré el teu cos, el swing mediterrani de Soliloqui solipsista... Raimon és també el joglar que fa un cafè amb el poeta viu i el que regira la biblioteca cercant la música de la poesia que estava deixant de ser trobadoresca per esdevenir joiós Renaixement. El primer és el Raimon que s’asseu amb Salvador Espriu i que el 1966 entoma desafiaments melòdics i harmònics per redimensionar la Nova Cançó musicant Les cançons de la roda del temps del llibre El caminant i el mur (1954) del poeta de Santa Coloma de Farners. El segon és el que va quedar impactat per la lectura d’Ausiàs March i finalment va trobar la manera de cantar-lo: adaptacions com la de Veles e vents han mos desigs complir van ser el desllorigador per dur al present les glòries dels segles XIV, XV i XVI d’Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Valeri Fuster, Joan Roís de Corella, Francí Guerau, Joan Timoneda i, esclar, Ausiàs March.

Maria del Mar Bonet, la trobadora de la Mediterrània sencera

Ho va escriure Salvador Espriu per a la presentació del disc Maria del Mar Bonet (1974), el de la portada de Joan Miró. “La intel·ligent, la civilitzada manera de dir i cantar de Maria del Mar Bonet s’imposarà de seguida, un cop més, a l’atenció de tots els qui escoltin aquest disc. Amb les cançons que l’integren, la gran artista ateny –ho gosaria afirmar– una definitiva maduresa, el cim al qual l’ha conduïda, pels complexos camins de la seva sensibilitat, un molt conscient i disciplinat esforç”. Sensibilitat, consciència i feina defineixen perfectament l’art de Maria del Mar Bonet (Palma, 1947), que en aquell disc va incloure cinc adaptacions de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (mort el 1938 de tuberculosi quan només tenia 24 anys), un de Joan Alcover i un altre de Joan Vergés. L’any següent, a l’Olympia de París, canta Rosselló-Pòrcel en un repertori que inclou també cançons pròpies i tonades populars. Vindran després les Cançons de festa (1976) i la primera trobada amb el músic tunisià Fethi Zghonda; i tot seguit Alenar (1977), l’obra mestra, amb versos de Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli, Francesc Parcerisas i la poeta sueca Edith Södergran, a més de temes propis que revelen la prodigiosa naturalitat amb què assumia l’estil de la poesia popular mallorquina. Parar atenció a aquest període del 1974 al 1977 ajuda a valorar la magnitud que ha assolit l’obra de Maria del Mar Bonet, la gran trobadora mediterrània, que més endavant podrà enlairar reptes com la col·laboració de l’Ensemble de Musique Traditionnelle de Tunis de Zghonda a Anells d’aigua (1985); cercar Ramon Llull de la mà de Verdaguer i amb la companyia del Cham Ensemble de Damasc a Amic, amat (2004), o connectar Mallorca i Cuba a Ultramar (2017). I sempre en el nom de la cançó, la poesia i l’arrel mediterrània, la santíssima trinitat de Maria del Mar Bonet.

Lluís Llach, la poètica política d’Ítaca i el pont de mar blava

Diu Lluís Llach: “Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema”. Era polític també cadascun dels seus concerts, sobretot durant el franquisme però també després, perquè composicions com L’estaca i Campanades a mort han traspassat contextos històrics. També van ser polítiques les tries dels poetes a qui va posar música. Llach (Girona, 1948) va ser primer cantautor en el sentit més estricte, però a poc a poc va anar incorporant poemes d’altres al seu cançoner, com ara Cançó a Mahalta de Màrius Torres i La casa que vull de Joan Salvat-Papasseit. N’hi haurà d’altres, com Pere Quart (les magnífiques i tan polítiques Corrandes d’exili), Josep Maria de Sagarra, Joan Fuster i sobretot Konstandinos Kavafis i Miquel Martí i Pol.

Al poeta grec hi va arribar mitjançant la traducció que havia fet Carles Riba el 1962 de poemes com Itaca, que Llach va convertir en una suite de quinze minuts que va ocupar la cara A del disc Viatge a Ítaca (1975). Treballar en peces com aquesta, que transcendien el format cançó, ha sigut prou habitual en la trajectòria de Llach, que també ha abordat formats com l’oratori a Campanades a mort (1977). Amb Martí i Pol la relació va ser personal i artística, tal com en va deixar constància Llach al llibre Estimat Miquel (2013). Els fruits d’aquella amistat són peces com l'ambiciosa Ara mateix, del disc I amb el somriure, la revolta (1982), i àlbums com Un pont de mar blava (1993) i Món Porrera (1995), simbiosi d’estils, estètiques i temàtiques compartides.

Joan Manuel Serrat, crònica social i sentimental i poemes fets cançó

“Segurament no estem per donar lliçons magistrals, però podem parlar del nostre ofici, que és cantar i escriure cançons”, va dir Joan Manuel Serrat el 6 de març a la Universitat de Barcelona quan ser investit doctor honoris causa, juntament amb Maria del Mar Bonet. Serrat (Barcelona, 1943) ha desenvolupat aquest ofici en terra de trobadors i contribuint de manera decisiva a la consolidació de la cançó com a crònica social i sentimental, però també com a transmissora de la veu dels poetes. De l’àmplia discografia del cantautor del Poble-sec, a més de la potència visual de la seva poètica, destaquen diversos exercicis magistrals a propòsit de versos aliens, de Joan Vergés a Mario Benedetti, entre d’altres. El més rellevant és el disc dedicat al poeta sevillà Antonio Machado del 1969, perquè va ser posant música a Cantares, A un olmo seco i La saeta com Serrat va consolidar l’estil exuberant que va esclatar a Mediterráneo (1971) i al monumental àlbum Miguel Hernández (1972), en què els versos del poeta d’Oriola es van convertir en algunes de les millors cançons de Serrat (Llego con tres heridas, Para la libertad, Menos tu vientre).

Amb la mateixa sensibilitat es va posar al servei de Joan Salvat-Papasseit, la poesia del qual va omplir el disc Res no és mesquí (1977), amb la delicada producció musical de Josep Maria Bardagí. És aquest un Serrat íntim lliurant-se a la Cançó de l’amor efímera i que sospira entre so de cobla per “l’amiga del dolç turmell” a la marinera Quina grua el meu estel. Salvat-Papasseit ha sigut segurament el poeta català que ha deixat una empremta més fonda en el cançoner serratià, però no l’únic. Serrat també ha tret música de poemes de Josep Carner, J.V. Foix, Josep Palau i Fabre i Pere Quart, entre d’altres.

Xavier Baró: una mateixa veu per a Rimbaud i el trobador Raimbaut d’Aurenga

A Xavier Baró (Almacelles, 1954) li agraden “els trobadors perquè toquen l’amor en secret”. Ell mateix n’és un des que el 1998 va publicar La cançó de l’udol. El cantautor de Ponent, veu del poeta Rimbaud i del trobador Raimbaut d’Aurenga, és un dels més notables traginers de cançons del país, i té un univers poètic que abraça les cançons del temps de destral, “la flor inversa” del trobador occità i la fressa misteriosa dels contrabandistes. Hi ha el blues rural i els versos dels bandolers, i hi ha sobretot una obra discogràfica tan singular com impecable, que incou àlbums com La màgica olivera (2011), Allau d’estrelles solitàries (2014) i el magistral I una fada ho trasmuda (2016). Xavier Baró, un trobador amb les botes masegades pels camins del blues i el barret tocant el cel de l’amor secret.

Maria Arnal, la sibil·la vinguda d’una galàxia mitjana 

Maria Arnal (Badalona, 1987), trobadora d’òrbites imprevisibles, aplega la tradició oral del cant de batre, la poètica subversiva de Joan Brossa i Ovidi Montllor i l’avantguarda més inesperada. Fins a l’any passat associada al guitarrista Marcel Bagés, ha travessat la cultura popular i la memòria republicana amb els ulls làser de la modernitat. Els àlbums 45 cerebros y 1 corazón (2017) i Clamor (2021) són el testimoni d’aquella aliança en què també va participar el productor David Soler i que ha deixat cançons d’una sensualitat vinguda de l’espai exterior (Tú que vienes a rodarme), narracions d’alè rodoredià (Meteorit ferit), manifestos sindicals brossians (La gent) i una reinvenció del Cant de la Sibil·la que Maria Arnal ha convertit en una nova tradició.

Jaume Arnella, l'artesà de cançons

És un gegant com no n’hi ha cap altre. O com diu Xavier Baró: “És com un joglar que per un costat és un nen i per l’altre és un punk”. Jaume Arnella (Barcelona, 1943) va ser un dels fundadors del Grup de Folk, aquell escamot que va contiuar la lluita de la Nova Cançó amb altres armes. Més endavant va crear l’Orquestrina Galana, seguint el noble art de la música d’envelat. I a poc a poc va anar eixamplant els seus dominis com a gran recuperador i difusor de la cançó tradicional, sobretot des que el 1986 va fer via com a cantant de romanços, alguns de tradicionals però molts també de creació pròpia. Benefactor i inspirador del Festival Tradicionàrius, i revindicat per grups de punk com Fetus, Jaume Arnella és un “artesà de cançons”, com diu el seu biògraf, el periodista Ferran Riera Vives.