Susy Gómez: "Aquesta exposició és una celebració de tot el que Juanan i jo hem viscut plegats"

PalmaA una de les fotografies que conformen l’exposició Campos penetrables, amb què l’artista Susy Gómez exposa per primera vegada a la galeria Baró de Palma, s’hi pot veure com la mateixa artista s’endinsa dins la boira. És una fotografia de grans dimensions, que es divideix gairebé de manera simètrica en dos colors, el blanc de la boira i el verd del camp, i on destaca, al bell mig de la imatge, la seva silueta. “Aquesta fotografia la va fer en Juanan durant una de les meves meditacions”, explica Susy Gómez, referint-se a qui va ser la seva parella durant els darrers vint anys, el galerista Juan Antonio Horrach Moyà, qui va morir de manera sobtada ara fa un any, “i record que vaig continuar avançant dins la boira, la vaig penetrar, fins que ja no veia res a l’altra banda, ni a ell ni la casa ni res. En tornar, record que em va dir ‘quina por, quan no et veia, tot i saber que eres a l’altra banda’. Ara, amb tot el que ha passat, sent que la situació s’ha invertit i que aquesta fotografia té també aquest significat”. 

Tot això ho relata visiblement emocionada, com no pot ser d’altra manera, ja que aquesta exposició ha suposat trescar entre la seva obra, els seus records i, també, la seva vida. “La meva obra té aquest element autobiogràfic que en aquesta exposició vull compartir també amb l’espectador, que puguin viure també de manera experiencial això que hem viscut en Juanan i jo, aquest punt en què l’art i la vida s’estimaven.” Per a Gómez, aquesta exposició és també una “celebració dels 20 anys que hem viscut i treballat plegats” i planteja reflexions a diferents nivells, un d’ells més que visible i gairebé palpable en la sèrie de fotografies que ella protagonitza. “M’interessa com es conjuga el fet d’observar amb el de ser observat, què significa una cosa en relació amb l’altra”, argumenta, “de la mateixa manera que pens que tota 'marella' és un mirall de la nostra parella interna, del diàleg que establim entre la nostra part masculina i la nostra part femenina. Aquest diàleg em sembla un lloc molt nutritiu per treballar”. 

A més de les diferents imatges captades durant els seus processos de meditació, entre les quals es troba un impressionant vídeo enregistrat en un camp de blat, l’exposició està conformada per diversos elements, des d’escultures a pintures passant per una sèrie de dibuixos que pengen tots junts d’una paret. Hi ha estrelles, hi ha mans, hi ha llavis, hi ha cors i hi ha ulls reduïts a la mínima expressió, entre la delicadesa i la contundència. “Aquests dibuixos són restes de processos emocionals i mentals, dels dies de l’ànima, són més bé climes i paisatges interiors. Manel Clot, amic i comissari a qui tenc molt present, deia que els meus dibuixos eren frases que no volen ser escoltades des de la ment”, conta Susy Gómez, “sinó que s’escolten des de l’esperit”. Li esclata un somriure, en dir-ho, que és sobretot evident a la seva mirada. Hi ha il·lusió i hi ha nostàlgia, en el relat amb què l’artista acompanya les diferents obres que conformen l’exposició que inaugurarà aquest dissabte, 23 de setembre, dia en què se celebra la 27a edició de la Nit de l’Art, però hi ha també espai per a la reflexió i per a la crítica. A un racó de la galeria s’hi ha ubicat una cadira on els assistents podran seure per observar, atentament, un quadre. “La proposta és que ressegueixin el recorregut que fa la pintura”, explica Susy Gómez, “i que ho facin una vegada i una altra, que intentin recordar-lo fins que ho puguin fer amb els ulls clucs. I quan ja saps la coreografia i el moviment de l’obra, la idea és que intentis recordar-lo des d’aquí, des del cor. És reparador”. Així com ho diu, ella mateixa ho fa, i després d’uns segons de silenci, en obrir els ulls i amb una veu lleugera afirma que la seva intenció és “donar aire a les emocions. De vegades partim de viatge un mes per fer-ho i tornam més cansats i més pobres, quan tenim coses molt senzilles al nostre abast. És hora de desmantellar la hiperproductivitat, també l’espiritual, hi ha un hiperconsumisme en aquest sentit”.

El vestit que va dur a la seva primera exposició amb Juan Antonio Horrach Moyà, ara fa 20 anys, dues peces fetes amb els tamborets on meditava i que ara s’han convertit en Els estimats, o dues escultures que, juntes, expliquen el renaixement continu de l’artista, i els nous significats que vida i obra poden adquirir amb el pas del temps formen part també d’aquesta exposició. “El temps de l’art no és el temps de la vida”, conclou Susy Gómez. “L’art té un temps sense temps, és com una caixa de ressonància en què passat, present i futur ressonen. És l’art que s’avança a la vida, o és la vida que és un ressò de l’art?”. Penetrar aquesta pregunta, endinsar-nos en la boira que provoca aquest interrogant: aquesta és la proposta de Susy Gómez a la galeria Baró.