Miguel Eek i Anna Petrus: “On ara hi ha risc creatiu és en el cinema documental”

PalmaAnna Petrus (Menorca, 1978) des de Barcelona, i Miguel Eek (Madrid, 1982) des de Mallorca, tenen molt en comú. D’entrada, tots dos combinen la seva faceta de documentalistes –Eek acaba d’estrenar La carga a l’Atlàntida Mallorca Film Fest– amb la de directors de programació. Petrus ho és de DocsBarcelona, i Eek, de MajorDocs. Una talaia perfecta per tenir una visió àmplia d’un gènere que passa per un gran moment creatiu.

Teníeu pensat dedicar-vos al documental o hi vàreu arribar per accident?

— -M.E. Tenia clar, des de petit, que volia fer cinema i em va tocar molt una entrevista amb Krzysztof Kieślowski en què deia que quan tens 16 o 17 anys la realitat que t’envolta pot ser un punt de partida molt més interessant que el teu món interior. A més, va coincidir el moment en què estudiava cinema amb el boom d’En construcción (José Luís Guerín, 2001).

— -A.P. Jo també tenia clar que volia fer cine. Venia d’una família molt cinèfila. També vaig començar a interessar-m’hi amb tot el boom del documental a Catalunya i el màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra. Varen ser uns anys molt interessants en què vaig descobrir un munt de cineastes i formes d’expressió vinculades a allò real que no havia pogut descobrir abans.

Sou fills del mateix boom, però com a creadors teniu maneres molt diferents de treballar...

— -A.P. Jo potser som més híbrida. Com a creadora vaig basculant entre la ficció i el documental. També és cert que sempre he tractat temes molt personals. Admir molt aquells creadors que són capaços d’endinsar-se en una realitat que els és llunyana.

— -M.E. Jo, quan vaig començar, ho vaig fer amb un poc de por. Al principi vaig voler demostrar que era capaç de fer un documental acadèmic. A la part personal sent que hi estic arribant ara, de mica en mica. Fins ara he fet un cinema molt observacional, però sent que hi ha un desig de canviar les temàtiques i les formes.

Què ha de tenir una història perquè decidiu que mereix ser contada?

— -A.P. Jo parlaria del ‘punctum’ al qual es referia Susan Sontag, aquella cosa que no saps què és, però que connecta amb tu. Això només ho té la creació honesta, autèntica, allò que hi ha una veu que necessita ser escoltada. La creació, per ser interessant, ha de tocar ferides pròpies.

— -M.E. Hi ha d’haver una connexió amb mi mateix de cada cop més forta. Crec que hi ha també la recerca d’una identitat. Cada pel·lícula és una excusa per explorar qui som, intuïcions que tenc sobre mi mateix o coses que no entenc. A la meva darrera pel·lícula, ha estat a través de les ferides d’altres homes que jo he entès les pròpies.

Ha deixat el documental de ser el germà pobre del cinema?

— -A.P. Això és cosa del passat. Amb les plataformes i tot el que s’està creant, la sensació és que la ficció està arribant a cert estancament i que on hi ha capacitat de renovació i risc creatiu és en el cinema documental. Crec que estam davant d’una nova època daurada. Vaig estar al Festival de Canes i hi havia una trentena de documentals a la secció oficial, cosa que fa quinze anys era impensable.

— -M.E. Hi ha un cinema per descobrir i que encara no hem vist. El documental és un gest, no és un gènere, i dins la no-ficció hi ha de tot, precisament per això té aquesta capacitat de reinvenció. El que sí que estam veient és que en l’àmbit dels festivals hi ha una repercussió en alça.

— -A.P. Cosa s’està movent: Os d’Or a Berlín enguany a Mati Diop amb un documental.

— -M.E. I l’any anterior, a Nicolas Philibert, també per un documental.

Com viviu aquest auge des de la vostra posició de programadors?

— -A.P. Crec que tenim una gran responsabilitat perquè som prescriptors, perquè estam posant l’accent en unes pel·lícules i no en unes altres. Que hi hagi tanta producció ens complica la feina, perquè abans del digital un festival solia ser representatiu del que es fa al món. Ara es produeix tant... Nosaltres a DocsBarcelona veim mil pel·lícules per fer una programació relativament petita, de només 40.

— -M.E. És una gran responsabilitat perquè, almanco en el cas de MajorDocs, programam pel·lícules que probablement no tindran una distribució en sales o televisió i la qualitat és immensa. Decidir quines veus i prioritzar de vegades és un procés molt frustrant.