"Ara és més barat venir a veure el Generalísimo"

MadridA la mateixa hora que al Congrés començava la sessió que havia de concloure amb l'aprovació de la llei de memòria democràtica, el Javier (nom fictici) enfilava amb el seu cotxe el camí cap al cementiri de Mingorrubio, al Pardo (Madrid), on hi ha la nova tomba del dictador Francisco Franco. Ell s'encarrega de mantenir el mausoleu exterior en bones condicions i ha muntat tot un santuari amb flors, banderes, fotografies i estampetes diverses. "Ara ho arreglaré tot i ho deixaré bonic, vine demà si vols fer fotos", em diu. Són les 11 del matí, fa un sol de justícia i no hi ha pràcticament ningú al cementiri. El Javier m'explica que aquell mausoleu se'l va fer construir per a ell Carlos Arias Navarro quan era alcalde de Madrid, però al final se'l va quedar la família Franco. Ja hi havia enterrada Carmen Polo abans que hi portessin les restes de Franco el 24 d'octubre del 2019.

"Es pot visitar la cripta?", pregunten de cop dos joves amb pantalons texans curts i polo blanc que no deuen tenir més de 20 anys. "Nosaltres som de Barcelona i hem vingut a veure les tombes que hi ha aquí", ens diuen al Javier i a mi. "Ara és més barat venir a veure el Generalísimo, a Cuelgamuros et cobraven 8 euros", comenten rient i amb un accent que vol imitar (sense èxit) el castellà de Valladolid. La cripta no és visitable sense permís, però és gràcies a ells que m'assabento que pocs metres més enllà descansen les restes de dos estrets col·laboradors de Franco: el mateix Arias Navarro i l'almirall Luis Carrero Blanco, tots dos expresidents espanyols. El Javier em diu que ell ja venia aquí abans del trasllat de Franco perquè s'encarregava de cuidar la tomba de Carrero Blanco. "Li tinc devoció per motius personals", em confessa.

Els dos joves catalans expliquen que venen del cementiri de l'Almudena, on es pot retre homenatge a altres feixistes com el general Millán Astray o José Calvo Sotelo. Madrid, doncs, continua sent l'epicentre del pelegrinatge dels nostàlgics. Estan especialment contents perquè han descobert que també hi ha enterrat el general Francisco Gómez-Jordana Sousa, que va ser l'encarregat del govern a la zona nacional durant la guerra i també dels contactes amb els règims nazi i feixista italià. El coneixement que demostren els dos joves de l'univers franquista és certament sorprenent. M'agradaria saber a quina escola han estudiat, però tenen pressa i se'n van.

Miracles a la guerra

El Javier m'intenta convèncer que Franco va guanyar la guerra gràcies a la providència divina i m'explica diversos miracles que hi va haver, per exemple durant les batalles de Brunete i de l'Ebre, on una tal madre Ramona María del Remedio, que era catalana i parlava català amb Franco, va tenir a bé aparèixer-se en diverses ocasions per guiar els estrategs militars franquistes cap a la victòria. No sé si el Javier és conscient que amb aquestes històries està restant mèrit militar a Franco.

"Aquí ara ve molta més gent que abans; uns canten, uns altres estan en silenci, però no passa res, s'han de respectar totes les idees", comenta un empleat de la neteja del cementiri. Em diu a l'orella que per Internet és fàcil trobar tota la informació sobre els jerarques franquistes enterrats en aquest cementiri, i es nota que no vol que la concurrència l'identifiqui com algú que hi està en contra. Ell no vol problemes, i mentre la gent sigui educada, ja li està bé.

A Madrid, l'Ajuntament, en mans de PP i Cs, va aplicar la sentència del TSJM que obligava a reposar noms de carrers franquistes com Crucero Baleares, el vaixell des d'on es va massacrar la població civil a Màlaga durant la coneguda desbandá, o Millán Astray, militar famós per les seves carnisseries de rojos. També es van treure unes làpides amb noms d'afusellats durant la postguerra al cementiri de l'Almudena. A aquests morts ningú els pot portar flors.