Joan Melià: "Ara, més que mai, hem de gaudir de la nostra llengua"

PalmaTots aquells que hagin estat els seus alumnes saben que és amb un somriure com el filòleg Joan Melià, professor de la UIB ja jubilat, s’enfrontava a l’ensenyament de la llengua. Ho saben també els que han llegit els articles que durant anys ha publicat a l’ARA Balears, en què reflexionava sobre l’actualitat de manera clara i eloqüent, directa i enginyosa. I són precisament aquestes qualitats les que l’han duit a donar forma a Somriure amb la gramàtica, un volum editat per Lleonard Muntaner que deixa clar que l’humor és una de les eines més valuoses a l’hora de conèixer, emprar i fer perviure una llengua. Fins i tot quan un context com l’actual no convida als somriures que ell, tanmateix, pregona. 

Quan us vàreu adonar que els acudits servien per explicar també la gramàtica d’una llengua?

— Sempre ho he emprat com un recurs. No és que en contàs a tota hora, però de tant en tant, per algunes normes concretes, els acudits funcionaven bé. Si una persona entén un acudit és perquè es fixa en el fet que hi ha qualque cosa que es trenca, que hi ha un principi o norma lingüística del qual pot prendre consciència. 

I és molt millor si s'aprèn amb dues rialles, o no?

— És molt millor, sí. A qualque presentació que hem fet del llibre hi ha hagut exalumnes que l’han presentat i deien que hi havia normes gramaticals que recordaven per l’acudit que els havia explicat. Serveixen també per memoritzar les normes, al cap i a la fi, tot i que cal dir que no he fet servir tots els acudits del llibre a les meves classes… N’hi ha més de 120! (riu). Tot va començar perquè em varen demanar que fes una conferència una mica divertida i en vaig fer una amb la idea de mostrar qüestions lingüístiques a través dels acudits… I ara que m’he jubilat vaig pensar que era bon moment per aplegar-los i que poguessin servir a altres professors i a altra gent també. 

Us varen demanar una conferència una mica divertida perquè sovint no ho són? Hi sol faltar aquest element més lúdic a l’hora d’explicar qüestions relacionades amb la gramàtica o la llengua?

— Sembla que sigui avorrit i si et limites a explicar normes prescriptives o d’ortografia i morfologia poden semblar-ho. Però en aquest llibre hi ha qüestions també de comunicació, d’ús de la llengua en situacions concretes, situacions que poden provocar acudits, i el context que es produeix quan dues persones es comuniquen. Parlam de l’ús de la llengua, no de la llengua en abstracte. 

Hi ha algun acudit que hàgiu fet servir moltes vegades, que funcioni especialment bé per explicar qualque qüestió?

— Un dels primers que vaig incorporar serveix per explicar que els noms abstractes necessiten un complement. Si dius cadira, pot ser una cadira i ja està, però si parles de “resum”, has de menester un complement, que se sobreentengui o no. N’hi ha de relacionals, que estableixen la relació entre dos elements: un pare necessita un fill, un professor necessita un alumne… I un amic és amic de qualcú. I l’acudit diu que hi ha un soldat del far west que mira enfora i diu: “capità, venen indis!”. I el capità li demana: “amics o enemics?”. I ell respon: "deuen ser amics perquè venen junts!”. I clar, el capità vol saber si són amics seus, però el soldat entén que li demanen si són amics entre ells. Aquest l’he emprat moltes vegades. 

I fins i tot n’heu arribat a fer de propis, al llibre hi ha acudits de creació pròpia, no és així?

— Sí, una vegada es va donar una situació que em va dur a un acudit per parlar dels determinants. És un que va a un amic que té, assegut al bar, i li diu que se’n vagi que dins el cotxe hi ha la seva dona amb un altre… I parteix a córrer i una estona després torna al bar i l’altre li demana amem què ha estat. I ell respon: "ah, res!, no era amb un altre, era amb el mateix de sempre!”.

Fins a quin punt és universal l’humor? Perquè a escala cultural ja hi ha diferències entre l’humor britànic i el francès, per exemple, però també cada llengua deu tenir els seus propis codis i no sempre es poden traduir…

— Sí, quan aprens una llengua nova, un dels darrers escalons d’aprenentatge són els acudits i dobles sentits. Necessites un coneixement bastant profund per a molts d’ells, al llibre hi ha tota una sèrie d’acudits que és impossible traduir. Fins i tot n’hi ha que depenen dels dialectes, que s’han d’explicar en una varietat dialectal concreta perquè tinguin sentit. Ara bé, l’humor català s’acosta bastant al britànic, sobretot en aquests acudits que no es basen en una cosa gruixada sinó en un matís lingüístic. 

I davant la situació que viu ara el català, amb els intents de frenar i fer retrocedir la seva presència per part dels partits que governen, encara en teniu ganes, d’explicar acudits?

— Home, és bastant decebedor que es torni a produir aquesta situació de retrocés. Des del començament de l’etapa democràtica sempre que hi havia hagut normatives des de les institucions que eren a favor de la llengua, mal no sempre fossin com havien de ser, mal només ho fossin un poquet. Però d’uns anys ençà, sempre que hi ha canvi al govern i entra el PP, hi ha retrocés en certs aspectes i es legisla per anar en contra. Però no ens queda més remei que continuar amb coherència, defensar la nostra llengua i defensar les actituds quotidianes que permetin l’ús de la llengua. No ens hem de deixar atemorir en aquest sentit. 

Així com ho deis sembla fàcil i tot!

— Hem d’aprofitar que hi som i que tenim la nostra llengua i la podem utilitzar. Ara més que mai hem de gaudir de la llengua i hem de gaudir de tenir una llengua com la nostra, que ens permet veure el món d’una determinada manera. I si ho podem fer amb un somriure, encara millor!