Mercè Ibarz: “Ara Rodoreda encara seria més candidata a guanyar el premi Nobel”

En aquest 2022 que s’esmuny, l’escriptora Mercè Ibarz ha escrit dos llibres que són una aportació important sobre l’escriptora catalana més traduïda al món: Retrat de Mercè Rodoreda i Rodoreda, un mapa. Ja són sis els llibres que aquesta narradora nascuda a Saidí (1954) ha dedicat a l’autora de Mirall trencat. Li pregunto què n’ha xuclat ella, com a escriptora, de la Rodoreda. L’autora del Tríptic de la terra, un llibre que va merèixer bones crítiques, respon que ha trigat molt temps a descobrir que estudiar Rodoreda l’ha impulsat a ser ella mateixa, a trobar el seu to i a ser austera en la frase. Parlem molt de literatura i de la vida de la Rodoreda, sense fer cas del consell que la seva amiga, Anna Murià, va donar a Mercè Ibarz: “Evita les tafaneries de porteria”. Convençut que en els detalls de la vida es forja la millor literatura, no me n’he sabut estar.

Si fos un retrat impressionista, quina Rodoreda tindríem amb quatre pinzellades?

— La pinzellada que més la dibuixa seria la passió, en un doble sentit. La passió com el gran amor per les paraules, per la cultura catalana, per la literatura, pel seu país. I també la passió en el sentit dolorós, del calvari que va passar, com tanta gent que va haver de deixar el seu país.

¿Tens la sensació que Rodoreda està de moda o que cada generació la redescobreix?

— És que és inevitable. Els clàssics són això. 

¿Un clàssic per què som davant d’una escriptora de gran dimensió europea, de talla mundial?

— Sí, almenys en el sector de la cultura occidental. On ara hi ha un interès enorme, amb les seves traduccions, és a la Xina. 

¿Ara podria ser una gran candidata al premi Nobel de literatura?

— Sempre en seria, però ara encara més. El tema dominant i principal de Rodoreda és la guerra i les seves conseqüències. I ella, no se n’amaga mai, hi té fascinació. 

Va viure la guerra d’aquí i, amb l’exili, la Segona Guerra Mundial...

— I llavors la fugida de París.

Gabriel García Márquez escriu que La plaça del Diamant és la millor novel·la de la postguerra franquista. Aquest elogi li arriba a misses dites, a ella?

— Efectivament, l’article es publica com a recordatori al cap d’un mes o dos de morir-se i, a més, amb un títol molt explícit: ¿Sabe usted quien era Mercè Rodoreda? Una forma de dir que se la coneix poc. 

Ara hi ha 218 traduccions de Rodoreda, a 32 llengües diferents. Davant d’aquestes xifres, ¿ella hauria esclafit una riallada tan estrident de les seves?

— No ho crec, però estaria profundament commoguda i satisfeta. Hi ha una carta, ja de l’any 40, que sempre m’ha colpit molt. L’escriu al Carles Pi-Sunyer, que havia estat conseller de Cultura, i li diu “a veure si puc escriure, a pesar de tots aquests dolors i dificultats, alguna cosa que doni alè a la cultura del meu país”. 

¿Tenia, doncs, la missió de ser cabdal en la literatura catalana?

— Més que missió, és la continuació de la resistència. Hi ha dues coses: continuar escrivint en català, que seria la primera part d’aquesta missió. “Hem de continuar”. I l’altra és una profunda aspiració: l’ambició d’aconseguir que la literatura catalana sigui molt bona.

Si som davant d’una gran escriptora de la segona meitat del XX, per què aquí li posen d’entrada l’etiqueta de cursi, literatura bleda, costumisme trivial? 

— Llegir Rodoreda no és tan fàcil com sembla. Diu les coses de forma aparentment molt planera però que són extraordinàriament de l’interior de les persones. El tema de Rodoreda és la guerra i el seu estil, la manera d’explicar-ho, és una introspecció completa i absoluta. Per al lector, aquesta introspecció tan profunda no sempre és fàcil d’acceptar. 

Se l’acusa en aquell moment de fer “uns soliloquis de dones sense esma” quan els seus personatges són molt potents, tenen arestes...

— I tenen una gran resistència interna.

¿Li van fer mal, aquelles crítiques?

— N’estava bastant emprenyada. 

¿Potser no se li perdonava penetrar en un cànon literari tan d’homes?

— Això ho feia doblement difícil. I hi conflueixen diversos factors. Un, que és una exiliada. Dos, la seva vida de dona. O sigui, el company, Armand Obiols, és un home important, molt conegut als cercles literaris, molt ben considerat per les institucions... 

Es va arribar a dir que Armand Obiols li havia escrit alguna de les novel·les.

— Sí, exacte. Aquestes coses que passen de la misogínia... I després hi ha un tercer element que, segurament, és la cirereta. La Rodoreda escriu massa bé.

Potser aquest és el factor determinant. En una entrevista a Montserrat Roig, li va dir: “Sempre és millor haver sofert per poder escriure. Una persona feliç no té història”. Rodoreda va ser infeliç?

— Ella va ser infeliç. No crec que hi hagi ningú que no ho hagi estat.

Però ella té el que en diu un “pecat original”, haver-se casat amb el seu oncle, amb el germà de la mare, 14 anys més gran, el dia que ella feia 20 anys.

— Li va pesar sempre, efectivament.

Per què s’hi va casar? Hi havia amor? Perquè casar-te amb el teu oncle és...

— Rodoreda és una bèstia literària, misteriosa i fulgurant, com les espurnes d’un forat negre. I en aquests forats negres que totes les persones tenim hi ha unes quantes espurnes. Tu vols mirar de penetrar en què ha passat, diguem-ne... Jo no he parlat mai amb la seva família. Són qüestions doloroses i, escolta, això passava sovint. Es demanava una dispensa per casar-se... No et sona allò de les dispenses papals?

Sí, però hi ha un moment que té sensació d’incest. I té un fill d’aquell matrimoni. 

— Té un fill. I el fet és que al cap d’uns mesos o d’un any ella veu que aquell matrimoni no rutlla, que no va enlloc.

Per tant, quan marxa a l’exili, ¿la Rodoreda fuig del marit, fuig de Franco o busca la independència per ser escriptora?

— Ella és una exiliada política i fuig perquè ha de fugir. O sigui, la idea aquesta que és una manera de lliurar-se de coses que no li anaven bé em sembla una mica o molt qüestionable. Ella ja s’havia separat amb les lleis de la República. Ja era una periodista i una escriptora bastant formada. Si es quedava, podia ser com a mínim represaliada o denunciada. Se’n va perquè se n’ha d’anar.

Se’n va. Però el fill es queda aquí, amb la seva àvia, i durant 10 anys no el veu. ¿El fill li feia nosa?

— A veure, fan nosa els fills? És una pregunta que és...

Si és el fill d’aquell oncle...

— A veure, tot això no sé on porta, saps? Pensa que els fets passen mentre viu una guerra europea molt dura i que Franco tanca les fronteres franceses. Ella ja pensava tornar, per exemple, el 47 o 48. I no pot tornar perquè estan tancades les fronteres. El fill li fa nosa? És també veure-ho d’una manera...

¿És una dona que es perdona a si mateixa, que té remordiments, que passa comptes amb ella mateixa?

— Sí, sí, sí. Perquè són moltes les coses que ha anat posant en qüestió de la forma de vida, que potser no era el que esperava que faria. I després, per aquesta passió amorosa que molt sovint és la que la mou i que es trasllada a l’escriptura. Són amors difícils.

Amb Armand Obiols es troben a l’exili. Ell tenia una dona i una filla. S’ajunten i passen 30 anys junts entre París, Bordeus i Ginebra. És l’amor de la seva vida?

— Segur. Molt sovint separats, un aquí i l’altra allà. Però sí, indubtablement és l’eix de la seva vida. També perquè Obiols reuneix diverses característiques, una de les quals és ser un molt bon company de viatge d’una escriptora.

Tu dius: “Rodoreda escriu. Es baralla amb la derrota i la nostàlgia”. ¿Escriure és la fugida d’una dona desesperada?

— Bé, ella ho diu. “Hauria embogit, si no hagués escrit”. Escriure era una forma de fugir. Et pot agafar de més jovenet o de més gran. Per sort, ho va veure aviat. Jo, per exemple, ho he vist més tard, que ja li pots donar voltes i més voltes, que tu has vingut al món a escriure.

Hi ha un moment fins i tot que es transforma, que es decideix vestir com una dona desimbolta, atrevida, per donar el perfil d’escriptora. 

— És una dona sensual, presumida. I en aquell temps sorgeixen revistes culturals, com Mirador, que donaven molta importància al cinema. I el món modern aprèn moltes coses del cine. Les dones aprenen a vestir-se, i fins i tot a fer petons.

Tu recomanes que llegim Mercè Rodoreda en veu alta. Per què?

— Perquè té un sentit molt fort de la frase. I en veu alta, ho notem. Ella té una escriptura poètica, i això no és anar cap a la cosa cursi i bleda que dèiem abans. Diu que aspira que cada frase tingui o sigui una presència. En veu alta, notes el ritme i notes quin sentit tenen les repeticions de paraules. Això és el vers. 

L’essència de la literatura. Cadascú arriba a la fascinació per Rodoreda per una cosa o altra.

— Sí. Per una banda són les paraules, que són una meravella. Ella aspira a dir les coses com no les ha dit ningú. Això és el que fa un gran escriptor. I l’altra cosa és, sobretot, el que diu. Perquè hi entra a fons, sense commiseració. Quan ha de dir una cosa, la diu costi el que costi.

Una escriptora tan de ciutat com ella, què hi fa al final de la seva vida a Romanyà de la Selva, a partir de la mort de l’Armand Obiols?

— El que fa és fugir d’una Barcelona que, quan la retroba, li causa una profunda decepció. Constata el franquisme. Constata que casa seva, en el sentit del símbol, no està tocada de mort però sí molt profundament. La casa de la cultura, la casa de la literatura, la casa de la llengua... Diu que no se sent el català pel carrer. Llavors què fa un escriptor que es basa tant en la llengua parlada de les persones comunes si no la sent?

Busca un lloc on el parlin.

— Arriba un moment que diu: bé, a Barcelona ja s’ho faran. Romanyà té un gran valor per a ella. És la casa de la seva vida, perquè no ha tingut una casa des que ha sortit d’aquí. 

Marxa el 1939 i no té casa pròpia fins al 1972.

— I aleshores a Romanyà troba, també, el jardí. La terra, cuidar el jardí. 

Tu dius una cosa molt bonica al final del llibre. Cites Georgia O’Keeffe i dius: “Deborah Levy era escriptora i jardinera, si és que les dues coses no són la mateixa”.

— Exactament. Això també ho diu l’article de García Márquez. Explica que a la conversa amb la Rodoreda acaben parlant de flors perquè, en definitiva, cuidar flors és el mateix que escriure.

Ella va dir: “Tinc ganes d’escriure una novel·la que no agradi ni a Cristo, però que sigui extraordinària”. Per a tu, quina és la més extraordinària de les novel·les?

— Actualment? Perquè això va variant. Doncs Quanta, quanta guerra. Perquè trobo que és una novel·la que tot li ha anat donant la raó. 

Quanta guerra a Europa, encara avui. Massa actual.

QÜESTIONARI HALSMAN

¿Ho sabem tot, ja, de Mercè Rodoreda?

Què hauries pagat per poder-la tractar?

¿Mercè Rodoreda hauria merescut el Nobel de literatura?

¿Pots posar la cara de Mercè Rodoreda, sisplau?