PalmaA Toni Juan Juan (Eivissa, 1974) tothom el coneix com en Toni Montserrat, el malnom que de tota la vida han tingut tots els Tonis de la seva família: son pare, el padrí, el repadrí... Amb aquest nom, Toni Montserrat, ha signat el seu debut a la narrativa, una novel·la negra ambientada a l'Eivissa de mitjan segle XIX que parteix d'uns fets reals i que acaba de ser publicada amb l'editorial Plaza & Janés. Per ara només n'existeix versió en castellà i duu per títol Isla negra.
Una primera novel·la ambientada a Eivissa, l'illa blanca, que heu decidit batiar com Isla negra. Li voleu fer la contra al món, amb aquest títol?
— (Riu) Sí, es veu que sí... La veritat és que quan vaig començar la història no tenia gens clar el títol i va sorgir després d'uns anys d'escriure. L'Eivissa que jo escrivia era completament contraposada a l'Eivissa actual, tan cool, tan moderna com és ara. És, de fet, una marca mundial, reconeguda internacionalment, i és un lloc on has de demanar el preu de tot perquè tot és car: no hi ha habitatge però agafes una revista del cor i quasi tothom passa per Eivissa. Fa 170 anys era l'oposat: era una illa pobra, oblidada, era una illa d'emigrants! La gent fugia d'Eivissa perquè no hi havia menjar, gairebé no hi havia ni aigua i la gent en volia partir. L'Arxiduc, de fet, destaca als seus textos que hi havia més de 200 cases abandonades al camp: això vol dir que els que podien anaven a Vila però no deixava de ser un poble. I, a més de tot això, la gent anava armada i els costava poc treure el ganivet... Descobrir tot això em va fer veure una illa diferent, era una illa negra. El títol va sorgir tot sol quan vaig saber totes aquestes coses.
De fet, la vostra història, tot i estar ficcionada, parteix d'un fet real: l'assassinat del capellà de Sant Jordi ocorregut a mitjan segle XIX. Com us vàreu assabentar d'aquesta història i per què vàreu decidir investigar-la?
— Va ser gràcies a un article al diari de Fanny Tur, la responsable de l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera. Ella sol escriure de coses que descobreix a l'arxiu que li sorprenen o li semblen curioses i en un d'ells vaig descobrir aquests crims, que van tenir lloc a l'illa el 1863. I feia referència a una carta que havia escrit el governador de les Balears d'aquell temps, que estava escandalitzat amb aquell succés i deia que els eivissencs eren uns salvatges... Hi havia una taxa de criminalitat molt alta, amb morts i ferits, i vaig començar a llegir sobre això i em va acabar de convèncer el fet que l'Arxiduc vingué a Eivissa quatre anys després d'això, el 1867, i això volia dir que molt del que ell escriu al volum dedicat a les Pitiüses del seu Die Balearen fa referència a aquell temps, i ell en dona molts detalls, informació privilegiada. Tenia una enciclopèdia de l'Eivissa del moment a la meva disposició.
El crim és real, però la trama és inventada. Què hi ha de cert i de mentida a l’Eivissa que hi retratau?
— Hi ha personatges que són reals: pos nom i llinatges al governador d'Eivissa, per exemple, o a l'enginyer que va crear la xarxa de senyalització marítima d'Eivissa. N'hi ha alguns dels quals respect el càrrec o la posició, com el notari, que té un paper important en la possible explicació del crim, i els capellans. I tot i que els personatges de l'entorn rural són de ficció hi ha cases reals com Can Besora o Can Formiga. Ara bé, el fet que ve un investigador de fora a investigar-ho és mentida i ho he ficcionat per dos motius. El primer, que hi va haver molta alarma amb aquest crim extraordinari. I era extraordinari perquè la víctima era un capellà, que eren persones que en aquell temps sabien escriure i parlar, que eren considerades persones justes a qui la gent consultava coses, era com la figura d'un savi, molt respectat. Que en matassin a un va crear molta alarma i per això jo a la novel·la hi faig venir un investigador forà, Marc Guasch, que té una relació amb l'illa que és un dels misteris que es resolen a la trama. M'interessava, a més, que l'investigador tingués ulls verges: que estigués sorprès en veure les murades, que si ara ens sorprenen imagina't com devia ser al segle XIX. Aquesta sorpresa davant les coses noves que veia també m'interessava molt.
Pensau que encara en queda, de gent que veu amb ulls verges l'illa d'Eivissa? És possible arribar-hi sense saber-ne res?
— Durant un temps jo tenia unes botigues de roba que eren al port, on venia gent de tota casta, i hi parlava molt. Venien molts repetidors, gent que venia a Eivissa cada any o amb molta freqüència, gent que ja la coneix i s'ha enamorat d'allò que oferim i allò que tenim. Ara bé, la gent que ve per primera vegada a Eivissa... És un gran interrogant, quina Eivissa predeterminada tenen dins el cap? Sempre he tingut la teoria que Eivissa és un lloc pràcticament increïble, siguis la persona que siguis hi ha una Eivissa per a tu: tant si ets gai i fadrí com si vens amb la família o si ets un jove que vol anar de festa, això ja ho sabem. Siguis com siguis, hi ha una Eivissa adaptada a tu i això resulta increïble perquè som una illa de 15x40: a Mallorca també passa, però és un territori molt més gran, nosaltres som una roca, un bocí de pedra, i tenim oferta per a tot tipus de gent. Això té una part bona i una de dolenta, clar, que fa que per agost sigui impossible ser aquí. Si li haguessis dit a un eivissenc de l'any 1863 que els seus renets serien dins aquest entorn, per a ells hauria estat com dir-los que viurien a la Lluna!
Per tant, podríem concloure que ni blanca ni negra, que Eivissa és una illa amb escala de grisos?
— Per descomptat! Això de l'illa blanca és l'etiqueta que li han posat, que forma part de la marca, i que va més enllà de la moda adlib i les platges. El blanc i el negre serveixen de contrast de les diferents realitats. Amb totes les que hi ha, ara segurament també hi ha una illa negra a Eivissa, no ens hem d'enganar. Ve tothom però no tot és meravellós: venen turistes però també venen lladres, és un mal que tenim a tots els llocs turístics, al final.
Per cert, per ara només ha sortit en castellà. Hi ha prevista la versió en català?
— A mi m'agradaria, els drets de les llengües oficials les té l'editorial i jo som un autor novell a qui no coneix ningú. Entenc que ara volen provar com funciona en castellà, però jo vull pensar que tindrà bona acollida i l'editorial es convencerà de fer-la en català. En tot cas, jo he començat a traduir-la i d'una manera o una altra sortirà, m'estim la meva terra i la meva llengua i voldré que surti en català. A tot això, també he començat a fer feina en una possible trilogia: fer més històries amb alguns dels personatges i situar-los en una història a Mallorca i amb una altra a Menorca. Ara el repte és documentar-me bé i poder acostar-me a aquesta realitat que, per a mi, tot i ser eivissenc, era desconeguda i que ara pot ser també interessant per al públic mallorquí i menorquí.