Els àrabs antifeixistes que van lluitar contra Franco

BarcelonaMohand Ameziane Sail era un anarquista algerià que va lluitar a la Primera Guerra Mundial defensant França. El vigilaven perquè era "un agitador" anticolonialista. El 1936 va venir a Catalunya per unir-se a les milícies del POUM i lluitar contra Franco. Bestani Belkacem, també algerià, tenia 28 anys quan va anar al front de l’Aragó. Mohamed Hammis era un camperol analfabet, i amb 43 anys va deixar Algèria per unir-se a les Brigades Internacionals. Jean-Joseph Akl era un libanès que també va combatre la Guerra Civil Espanyola.

Najati Sidqi era un palestí, nascut a Jerusalem, que es va unir al Partit Comunista mentre treballava a Correus. A les seves memòries traspua una certa amargura per la indiferència i el racisme dels republicans espanyols. S’ha escrit i parlat molt sobre brigadistes arribats dels Estats Units o Europa, però molt poc sobre els que van arribar d’Algèria, Tunísia, el Marroc, Palestina, Egipte, l'Iraq, Síria o el Líban. Conèixer qui eren i el seu recorregut no és gens fàcil, perquè pràcticament no n'hi ha memòria ni a Espanya ni als seus països d’origen. Els historiadors especialistes en el món àrab Andreu Rosés i Marc Almodóvar han destinat tretze anys a recollir documentació i testimonis per escriure Moros contra Franco. El antifascismo y la Guerra Civil Española en el mundo árabe (Verso).

Els dos autors expliquen com militants d’organitzacions i partits d’esquerres del món àrab van coordinar campanyes de solidaritat amb la Segona República, van passar armes de manera clandestina, es van unir a les Brigades Internacionals i van denunciar l’ús colonialista de les unitats franquistes marroquines. "Hi ha molt pocs treballs publicats i és una escletxa que obre tot un camp de la memòria desconegut. Potser numèricament aquests voluntaris no van ser rellevants, però tot el que simbolitzen és molt important", afirma Rosés. S’han dit moltes coses de la Guerra Civil, però pràcticament sempre des de la mirada occidental. "No s’ha explicat gaire des de la perspectiva dels països colonials i era interessant fer-ho, perquè aquestes societats eren plurals i diverses, i hi va haver molt de debat, precisament perquè hi havia un element més que era el colonialisme", afegeix.

Els dos historiadors volien desfer el tòpic que etiqueta molts nacionalismes àrabs de feixistes. "És una afirmació molt parcial. És cert que determinats nacionalismes van fer costat al feixisme, però també ho és que hi va haver moviments nacionalistes independentistes que es van manifestar antifeixistes", afirma Almódovar.

Indiferència i racisme

Els dos autors, especialistes en el món àrab, a l’inici de la recerca volien fer un documental. "Durant set anys vam tenir la idea de fer un documental i vam buscar familiars i la memòria personal d’aquests militants. Al final vam convertir-ho en un llibre i vam aprofundir-hi, però ha estat un recorregut llarg perquè són molts països, cadascun amb les seves particularitats. Hem hagut de consultar molts arxius de llocs diferents i estirar molts fils", diu Almodóvar. Els dos autors denuncien que, per part de la Segona República, hi havia certa indiferència cap a aquests voluntaris. Safer Abdallah era un jover algerià de 27 anys que treballava per al servei de premsa de les Brigades Internacionals. Va enviar diferents peticions per crear un grup integrat per brigadistes nord-africans. Ho argumentava defensant que la majoria de les nacionalitats es trobaven representades a les brigades, i que això tenia resultats positius tant per als combatents com des del punt de vista internacional. A més, d'aquesta manera també es facilitaria la seva formació política. Demanava també més accions de propaganda al nord de l'Àfrica. L’única resposta que va obtenir va ser que la proposta seria examinada i que li farien arribar les conclusions. Najati Sidqi explica a les seves memòries que un dia, mentre passejava per la Rambla de Barcelona, uns milicians li van dir que "tots els moros estan al costat de Franco", mentre ell els intentava explicar que havia vingut a Espanya per defensar la llibertat i lluitar precisament contra Franco.

Tant Almodóvar com Rosés denuncien que el racisme impregnava també a la premsa republicana: "Hi havia molts acudits en contra dels marroquins, mentre que la premsa falangista destacava la unió fraternal entre els dos pobles, segurament amb un interès estratègic". En molts articles de la premsa republicana, per exemple, es retratava la brutalitat dels regulars marroquins en el camp de la batalla, o es parlava de la seva depredació i potència sexual.

El Marroc té les seves pròpies particularitats. És segurament un dels països d'on van sortir menys voluntaris, sobretot si es compara amb Algèria, d'on va marxar un contingent força important, però la situació que es vivia dins del país era força complexa. "Al Marroc és on es veuen més clares les fissures colonials de la República espanyola", afirmen els autors. Al protectorat espanyol del Marroc, el cop militar va obrir un escenari ambivalent per al moviment nacionalista marroquí. D'una banda, hi havia la brutal repressió franquista. De l’altra, una nova oportunitat per a les peticions nacionalistes. Les conspiracions i els intents de revoltar la població contra els militars es van multiplicar. "Van fracassar una vegada i una altra, i això va demostrar que el camp republicà, per la seva naturalesa colonialista, no aconseguia entendre la realitat marroquina", expliquen els autors.

Les contradiccions dels jueus palestins

Palestina, aleshores sota mandat britànic, era una altra realitat. La Guerra Civil va coincidir amb la revolta àrab del país. La majoria d'àrabs i jueus que hi van venir a lluitar pertanyien al Partit Comunista, i els jueus patien les contradiccions entre la realitat que vivien als seus barris i les ordres del Partit Comunista. Un exemple és la història de Mordejai Milman, que va morir d'un tret al cap mentre el seu batalló intentava fer seu el cementiri de Gandesa l'agost del 1938. Milman, tal com expliquen Almodóvar i Rosés al llibre, havia nascut el 1910 a Uman, una petita ciutat d'Ucraïna. Juntament amb la seva mare i els seus germans, en van haver de fugir després que el seu pare fos víctima dels pogroms antijueus, que a Ucraïna van deixar entre 30.000 i 60.000 víctimes. La família es va instal·lar a Tel-Aviv, on el 1921 el 99,2% de la població era jueva. Era, per tant, una ciutat on el projecte sionista avançava amb força.

"Als primers anys 30 molts jueus formaven part del Partit Comunista, no tant per la creença explícita en l'ideari comunista com perquè eren contraris al sionisme, consideraven que representava les aspiracions de la burgesia jueva i era un peó més de l'imperialisme britànic", destaquen els autors. El Partit Comunista Palestí era profundament antisionista. Molts comunistes jueus, doncs, estaven atrapats entre dues realitats i la Guerra Civil va ser també una manera de posar distància amb els problemes que vivien al seu país. Com Palestina, en aquell moment molts països àrabs vivien moments cabdals que decidirien el seu futur. "Hem intentat ajudar a fer entendre una mica més tant la Guerra Civil com la realitat del món colonial i el paper que hi van tenir els moviments antifeixistes", assenyalen els autors.