Sant CugatArcadi Oliveres (Barcelona, 1945) passa els últims dies a la casa d’estiueig que el seu avi va construir a Sant Cugat, on viu des de fa quinze anys. Quan seiem a parlar ens mostra els dibuixos de dos dels seus nets. L’un ha dibuixat la casa i l’altre el seu avi a punt de parlar en públic. I és que Oliveres al llarg dels anys ha fet milers de xerrades sobre democràcia, refugiats, capitalisme, cultura de la pau, canvi climàtic, desarmament, consum responsable... Dijous de la setmana passada li van diagnosticar un càncer de pàncrees que no li donarà gaire temps de descompte i, des d’aleshores, per casa seva no hi para de passar gent. Enrere han quedat les nits a l’hospital, on no podia rebre visites. “Aquests dies són dies feliços, em sento molt estimat”, diu. A prop sempre hi té la seva dona, la Janine.
Expresident de Justícia i Pau, president de la Fundació Universitària Internacional de la Pau i membre de la Societat Catalana d’Economia, Oliveres ha donat veu i ha participat en molts moviments socials. Ha rebut premis com la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Ha deixat escrites les seves idees polítiques en uns quants llibres d'Angle Editorial. L'últim, justament s’ha publicat aquesta setmana: Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar. Quan es va jubilar com a professor d’economia aplicada a la UAB, va calcular que per les seves classes hi havien passat 17.000 alumnes. No va ser mai un professor convencional. Entre altres coses, ensenyava als estudiants a fer la declaració de la renda evitant pagar el 6% que es dedica a Defensa. Aquesta setmana són molts els que li han deixat missatges a la web que ha obert la família perquè tothom qui vulgui se’n pugui acomiadar.
Quan algú li demana mirar enrere, diu que simplement s’ha limitat a llegir molt, digerir-ho bé i explicar-ho. Que ha tingut una vida plena de privilegis. Continua defensant que les utopies són necessàries, que el món s’ha de canviar i que fer-ho no és només possible, sinó també necessari i urgent. Tan sols lamenta que potser l'última utopia no serà possible: conèixer la seva neta, l’Aila, que naixerà al maig.
Continua tenint l’agenda molt plena, aquests dies va rebent gent.
— Rebent no, estimant. Tinc la sort que la gent em coneix i m’estima. Aquest matí li deia a la Janine: són els meus últims dies però són feliços. A la vida he tingut moments de tot, alguns de feliços i d’altres no tant, com quan es va morir el meu fill, el Marcel. Però a part d’aquesta pèrdua, em considero un afortunat, no em puc queixar. El metge em va dir que em quedaven entre dos dies i dos mesos. I els he d’aprofitar. Estic gaudint de totes les converses.
El seu últim llibre comença amb una conversa amb els seus nets. Diuen que sempre parla molt i els explica sovint que el món està molt revoltat.
— Sí, això va ser idea de la Mar [Mar Valldeoriola, l’editora amb qui ha fet el llibre]. El Pol i el Marc passen aquí alguns caps de setmana. El Marc, que és el gran, és molt matiner i quan es lleva llegeix el diari de cap a peus. I després en parlem. Això de llegir el diari sí que deu ser herència de l’avi.
En molts dels seus llibres hi ha una frase que repeteix sovint: diu que s’han de perseguir les utopies.
Sí, s’han de perseguir les utopies. A mi se m’han anat presentant al llarg de la vida. Vaig participar en lluites durant el franquisme, després durant la Transició, en democràcia amb el 15-M... He pogut viure mil aventures, no polítiques, sinó socials. Mai he volgut formar part de la política institucional, no he tingut mai cap carnet de partit polític. He fet vida política a la perifèria. En part, han estat determinants la família i l’escola. El meu pare era un pacifista i un catalanista radical. I la mare era una militant de les associacions de veïns. Vaig tenir, a més, la sort d’estudiar als Escolapis, que ara pot semblar una escola carca però quan jo vaig anar-hi no ho era. Entre altres professors vaig tenir Lluís Maria Xirinacs. El 1959 vaig rebre classes de marxisme i de lluita de classes. He tingut sempre molta sort.
Com deia abans, sempre ha treballat des de l’altra política, mai des d’un partit polític.
— Sí, és el camí que he triat. No m’agrada la vida dels partits polítics, de les eleccions, dels pactes de partits...
Parla sovint de la llibertat, un concepte complex. A vegades, ni tan sols som conscients que no som lliures. Vostè ha triat el seu propi camí.
— Tinc dues germanes i dos germans. I les germanes sempre em diuen que a la vida he fet sempre el que he volgut i que mai ningú m’ha obligat a res. Soc el més gran dels cinc germans i el meu pare va morir jove. Em vaig haver de fer càrrec de la família. I això em va donar una absoluta llibertat.
Què li ha aportat aquesta llibertat?
— Lliure, lliure, no ho és ningú al 100% i menys en aquest món actual, però he pogut fer el que m’agrada. Com que no he seguit mai cap militància ni he tingut vincles amb partits polítics ni amb grups religiosos, mai he estat censurat. Mai ningú m’ha dit "això no ho ha de dir" o "això no ho has de fer".
No s'ha mossegat mai la llengua. Defensa que el capitalisme s’ha de destruir, afirma que la monarquia és una poma podrida que no hauria d’haver existit mai, anima a la desobediència civil, diu que vivim una democràcia més aparent que real...
— Sempre he dit el que he volgut. Fa més de vint anys vam fer una campanya contra el deute extern. Vam fer un referèndum i la Junta Electoral va dir que era un referèndum il·legal. Em va trucar el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan José Asenjo. Em va prohibir que hi participés com a president de Justícia i Pau. No li vaig fer cas. He tingut alguns problemes jurídics per l’objecció fiscal, però han estat multes. Durant el franquisme, esclar, també em van detenir en alguna ocasió i el Tribunal de Orden Público em va jutjar l’any 1968 per haver organitzat una manifestació il·legal, però em van absoldre.
Recordo que una vegada va explicar que cada 26 de setembre dormia malament. Va ser la nit que van afusellar Txiki.
— Sí, els que formàvem part de la campanya contra la pena de mort ens vam reunir a la seu de Justícia i Pau. Ens hi vam estar fins a les tres de la nit. Fins i tot vam trucar al Vaticà, en un últim intent. L’endemà al matí ens vam trobar amb els seus advocats, el Marc Palmés i la Magda Oranich. Van arribar amb la cara desencaixada i unes quantes bales a la mà. El dia del funeral la policia va carregar contra tothom. Des d’aquella nit, cada 26 de setembre he dormit malament.
Ha participat en molts moviments socials. Un dels últims va ser el 15-M. Creu que continua viu?
— No com a moviment però sí en els objectius. Després han vingut allò que han anomenat marees. Les marees dels pensionistes, educatives, solidàries. Les reivindicacions continuen.
Continua pensant que el capitalisme s’ha de destruir i que això és possible?
— Sí, s’ha de fer i és urgent perquè és un sistema pervers que mata vides. Cal anar canviant l’actitud cada dia. Com a consumidors podem produir canvis.
Durant molts anys va ser professor universitari. No és gaire habitual que els professors universitaris participin en les lluites socials.
— Sempre hi ha hagut professors que han participat en les lluites socials però és una lluita minoritària. Durant la dictadura, qui feia la revolució o pretenia fer-la era un 10%. I ara crec que és igual. Per exemple, ara fa deu anys es va posar en marxa el pla Bolonya. Si érem cent professors, només tres ens hi vam manifestar en contra. Suposo que s’hi barregen molts interessos però no em vaig fer professor ni vaig estudiar econòmiques per fer més rics els que ja ho són, sinó per treure de la pobresa els més pobres. La universitat hauria de ser un motor de canvi, una institució pagada amb diners públics no pot repetir un sistema socioeconòmic tan injust. La universitat hauria de ser crítica, transformadora.