BarcelonaDesprés d'una etapa més focalitzada en el teatre, Ariadna Gil (Barcelona, 1969) torna al cinema amb el drama del debutant Guillermo Ríos Solo una vez. El seu paper és el d'una terapeuta especialitzada en violència masclista que tracta un escriptor (Álex García) acusat d'haver agredit la parella (Sílvia Alonso). Un cas més, o potser no.
La terapeuta que interpretes comença la sessió preguntant al pacient: “Per què ets aquí?” Sembla una bona pregunta per començar una entrevista.
— Soc aquí per defensar aquesta pel·lícula, esclar [riu]. I en un sentit més ampli, perquè la història em va tenir molt enganxada mentre la llegia. M'atreu que tot plegat s'articuli a través de sessions de teràpia a un maltractador. I era un plus que l'interpreti Álex García, amb qui ja havia treballat, perquè era clau que els dos actors ens compenetréssim: és una pel·lícula bàsicament de tres actors parlant amb una posada en escena molt teatral. I això també era un repte.
Solo una vez adapta l'obra de Marta Buchaca Només una vegada. La coneixies?
— Coneixia la Marta i havia vist coses seves, però justament aquesta obra només la vaig poder veure gràcies a una gravació que em van passar. I em va ser útil, perquè al cap i a la fi el plantejament de la pel·lícula és similar al de l'obra. Però un cop veus la gravació l'oblides i comences de zero amb el guió que tens.
Vas parlar amb algun terapeuta per preparar el paper?
— Amb una terapeuta que ja havia col·laborat amb la Marta per fer la funció i que va venir a algun assaig i em va guiar per entendre en què consistia la seva feina. Evidentment, això és una ficció i ens prenem llicències, però és un tema delicat i has de tenir cura a l'hora de presentar aquestes situacions. Al final importa que els personatges estiguin ben escrits i plasmats al guió: tu només hi aportes existència i humanitat, però ha de venir treballat d'abans.
La pel·lícula insisteix a dir que no hi ha un sol tipus de víctima de la violència masclista. Tots podem ser agressors?
— Els personatges que planteja la Marta trenquen l'estereotip de maltractador i víctima. No importa l'educació i el nivell social, tothom pot ser un maltractador, també gent d'èxit i amb recursos. Però la violència hi és més enllà del masclisme. Cal diferenciar entre violència masclista i altres tipus de violència que sorgeixen com a resposta davant de situacions de por i d'angoixa, com passa al meu personatge, que està sotmesa a tanta pressió que pren una decisió molt controvertida. Per a mi sempre hi ha alternatives a la violència.
La víctima i el maltractador tenen una cosa en comú: la por.
— Sí, és un dels elements. Però també el fet de no voler reconèixer què t'està passant. No identificar-ho i obviar-ho amb mecanismes de defensa com la justificació i la negació. És difícil d'acceptar que una persona que t'estimes et matxaca.
Estan sortint a la llum moltes situacions d'abús de poder i d'assetjament en l'àmbit del cinema i el teatre. N'has viscut algun cas de prop?
— No m'he trobat amb abusos de poder o amb situacions dures. M'han passat coses, com a totes les dones. Però no m'he creuat amb directors d'aquests que criden i torturen els actors. De fet, he treballat amb gent que tenia fama de ser molt dura però dec haver tingut la sort d'agafar-los quan ja els havia passat la mala llet [riu]. No recordo haver viscut situacions d'aquestes, i crec que me'n recordaria. O ves a saber, potser no, perquè de vegades les coses es bloquegen. De fet, per això és important tot el que està passant, per identificar comportaments que no eren com havien de ser.
Fa la sensació que els últims anys el teatre és la teva prioritat. Potser ara et presenta més reptes que el cinema? Fer obres de Shakespeare, Txékhov, un solo de Marguerite Duras...
— Sí, són coses molt estimulants que tinc la sort que m'arribin. No les he anat a buscar, no he tingut mai l'impuls o la seguretat d'anar-hi. Però és cert que del teatre m'arriben personatges i textos impressionants. Del cinema també m'arriben coses interessants, però en general m'ofereixen menys coses. No tinc predilecció per un mitjà o l'altre, decideixo segons el projecte.
Fa 35 anys que molts et vam descobrir a El complot dels anells. La teva carrera s'assembla al que volies llavors?
— N'estic molt contenta. Vaig tenir molta sort de començar aviat i de treballar molt, que era bàsicament la meva aspiració. Cada cop que m'oferien un paper era com viure un somni. Alguna vegada sí que vaig desitjar molt treballar amb un director, però al cap de poc temps es va morir i no ho vaig tornar a fer [riu]. Era Louis Malle, per cert. Vaig veure Au revoir les enfants i em va trasbalsar tant que m'hi vaig obsessionar, volia treballar amb ell fos com fos, i ja ho veus.
La teva filla Violeta també està començant la carrera d'actriu. Què li has aconsellat?
— És que al meu temps va ser molt diferent, no sé si li puc aconsellar res. Ella és d'una generació que no s'espera que passin coses. Com que el moment és molt difícil, no es limiten a esperar un cop de sort, la busquen ells mateixos. Fan càstings i busquen feina, sí, però també es plantegen quines coses volen explicar, com ho volen fer... I això em sembla un canvi brutal, fruit d'un temps dur en què les coses no et venen fàcilment.
Com has passat la pandèmia i el confinament? Et va afectar professionalment?
— Justament vam acabar de rodar la pel·lícula el 6 de març de l'any passat. Així que vaig arribar a Madrid el 7, el 8 de març vaig anar a manifestar-me i el 14 estàvem tancats. I ho he viscut amb molta angoixa per la magnitud de l'horror, per no saber ben bé què passava i no poder ser prop dels meus pares. I, alhora, amb una sensació estranya per no tenir res a fer durant molts mesos. La pressió externa desapareix i, d'alguna manera, gaudeixes del silenci i de poder fer el que vols entre les quatre parets de casa. Per sort, la meva és lluminosa i amb balcons.
I què t'ha semblat la gestió de la pandèmia a Madrid?
— No entenc com es poden posar els rèdits electorals per damunt de les vides i d'una cosa que està fent patir tanta gent. Sobretot amb aquesta fatxenderia amb què s'ha fet tot.