Ariana Grande i Cynthia Erivo donen la nota a 'Wicked'

En un dels números més inspirats del reivindicable musical Step Up 3D (2010), una parella transformava un carrer de Nova York en un enorme escenari ballant al so del I won’t dance de Fred Astaire. A Wicked, Jon M. Chu, director d'aquell film, duu a terme l'estratègia contrària: aquí no es tracta de transformar la realitat en fantasia a través de la dansa, sinó d'utilitzar les estratègies del musical per a propulsar la sensació de meravella davant un món imaginari, allunyat de tota realitat coneguda. L'univers fantàstic que planteja Wicked és, de totes maneres, molt recognoscible. La pel·lícula adapta el reeixit musical de Broadway que explicava la història de l'origen d’Elphaba, la Malvada Bruixa de l'Oest d’El màgic d’Oz. El film se cenyeix fidelment a l'estructura del musical, dividint els dos actes en dues pel·lícules diferents i organitzant aquesta primera part a partir d'un enorme flashback que s'inicia amb la mort de la bruixa a mans de la Dorothy.

Però, era tan malvada la Malvada Bruixa de l'Oest? La resposta la té Glinda, la bruixa bona, que va ser la seva millor amiga a la universitat. Chu extreu autèntica màgia de les interaccions entre Cynthia Erivo (una Elphaba commovedora) i Ariana Grande (la popular Glinda, a la qual la diva dota d'una comicitat inesperada), una insòlita parella que protagonitza alguns dels números més rodons del film (la divertidíssima Popular). El carisma de les protagonistes no compensa la sensació de desequilibri d’una pel·lícula que, a vegades (la fantàstica Dancing through life), desplega l'energia contagiosa d'un bon musical, però que, en general, es defineix per un excés (de metratge, d'estímuls visuals) que pot resultar esgotador. Malgrat tot, serà difícil oblidar (i també superar) el crescendo amb què acaba la pel·lícula: una aclaparadora interpretació de Defying gravity per part d’Erivo que mostra la potència expressiva que pot arribar a tenir la imatge generada digitalment.