'Ariodante', una lliçó magistral d’estil al Palau de la Música

Això de les òperes en versió de concert (que un col·lega va definir fa temps com a “paelles sense arròs”) té una contrapartida positiva en el cas d’òperes que, com Ariodante, tenen una acció escènica limitada, estructurades com estan a base d’àries da capo enmig de recitatius secs. Perquè això permet gaudir de la filigrana que és l’òpera de Händel, curulla de subtileses i de matisos que segons quin muntatge escènic pot minimitzar.

La temporada de concerts del Palau de la Música ja fa anys que programa títols indispensables d’òpera barroca (i també d’altres èpoques), i aquest Ariodante s’ha de dir, ras i curt, que ha sigut un dels millors, perquè en conjunt ha sigut una lliçó magistral d’estil. Començant per la tasca de George Petrou davant de l’excel·lent conjunt instrumental Il Pomo d’Oro: magnífic treball de dinàmiques, d’accents, davant d’una formació d’afinació justa i precisa, amb nervi i energia. Ja des de l’obertura es va presagiar que les coses anirien molt bé.

Lliçó de cant, la del contratenor Franco Fagioli assumint el rol titular i amb filigranes com la primera ària, passant pel clímax introspectiu de Scherza infida, amb agilitats insultants, salts d’octava precisos i sinuositats vocals d’alta gamma. Això sí, el cantant argentí desapareixia quan no cantava i deixava la resta de companys de repartiment a l’escenari. Lleig.

Assumia la part de Ginevra la soprano Melissa Petit, perfecta i magnífica en els dos duets amb Fagioli i esplèndida en el cant d’agilitat. També la mezzo Luciana Mancini es va lluir en el paper del pèrfid Polinesso (per què no comptar per aquesta part amb un altre contratenor?), amb intenció expressiva ben reeixida en àries i recitatius. El complement perfecte en el trio integrat pels intèrprets suara citats el posava la Dalinda de Sarah Gilford, de timbre preciós, afinació pulcra i emissió potent.

Sense desmerèixer la resta del cast, s’ha de reconèixer que el Lurcanio de Nicolas Phan va quedar lleugerament per sota a causa d’una emissió ocasionalment engolada i per agilitats no sempre ben dibuixades. Per la seva banda, Alex Rosen va ser un rei d’Escòcia de greus rotunds i amb un timbre sempre noble i autoritari.