Armand Puig: "La beatificació de Gaudí no és un intent de segrestar-lo"

BarcelonaEl teòleg i bibliòleg Armand Puig (la Selva del Camp, 1953) publica Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic), fruit de la biografia que va fer per al procés de beatificació de l'arquitecte, iniciat el 1992 i que encara no té data de culminació. "Gaudí és un personatge molt autèntic —afirma Armand Puig—. És un home sincer en si mateix, amb les seves imperfeccions i amb el seu mal geni. Però amb una dolcesa d'esperit enorme i, sobretot, amb una capacitat que, juntament amb Ramon Llull, el fa un dels dos genis que Catalunya o la llengua catalana ha aportat al món".

Afirma que Gaudí experimenta una gran transformació espiritual el 1894 arran d'un dejuni que el va portar al límit. De l'home ufanós dels retrats de joventut, comença a assemblar-se a l'home més aviat ascètic dels retrats de vellesa.

— En aquell moment Gaudí es troba confrontat amb si mateix. Fa pocs mesos que se li ha mort el bisbe Grau, que era el seu mentor fa pocs mesos, i aleshores no sap ben bé per on ha d'anar. I sort que apareix en escena el que després serà el bisbe Torres i Bages i li diu, senzillament: "Don Anton, a vós us toca fer la Sagrada Família, que és la voluntat de Déu sobre la vostra persona". Llavors entén que la Sagrada Família no és només un encàrrec, sinó que és l'encàrrec. Havien passat onze anys des que Gaudí n'havia assumit l'encàrrec, i tenia 42 anys.

Crida l'atenció que Gaudí assumeixi l'encàrrec de la Sagrada Família i que, al mateix temps, continuï fent edificis sumptuosos per a la burgesia del moment.

— Atenció, perquè del 1894 al 1898 només fa Sagrada Família. Ha quedat tan tocat per les paraules de Torres i Bages que, llavors, jo no ho sé ben bé si no tenia encàrrecs o si no en volia. Però el que està clar és que del 1894 al 1898 el que fa és dedicar-se a la Sagrada Família i prou. I el 1898 fa la casa Calvet, i a partir d'aquí, fa una arrencada impressionant: el Parc Güell, la intervenció a la Seu de Mallorca, la colònia Güell i la Casa Batlló i la Pedrera. Tot això junt dona per omplir cinc vides d'arquitecte.

Lamenta que Gaudí ha sigut objecte de moltes invencions. Quina li molesta més?

— La del Gaudí esotèric, perquè vol dir que la seva fe era una volada, podríem dir, i que, per tant, no era una fe real. Ell descobreix el misteri cristià de petit i emergeix fins al punt que quan arriba a la maduresa creativa, diguem-ho clar, posa creus per tot arreu: al Parc Güell, a la Casa Batlló i a la Torre de Bellesguard. Al Palau Güell també trobes una petita creu, a dalt; i a la Pedrera trobes les creus convertides en badalots.

El turisme ha banalitzat Gaudí?

— Evidentment, des del punt de vista de la comprensió de les obres, el fet que siguin obres superplenes de gent no és que hi ajudi gaire. Seria millor poder veure la Sagrada Família passejant tranquil·lament per la nau i que fóssim quatre o cinc. Però, és clar, aquí som víctimes de la societat de masses. I del turisme de masses. Gaudí ja va dir que vindria gent a veure el que estava fent, perquè era conscient de la força, la potència i la bellesa que tenia el que feia. Per tant, estem en un dilema que no només afecta la Sagrada Família, sinó tota la societat.

I què pensa quan es diu que, d'alguna manera, Gaudí és presa de l'Església?

— Gaudí és arquitectura més símbol. D'una banda, hi ha la tècnica, que és insuperable des de punt de vista de l'estètica; i de l'altra, hi ha la part simbòlica cristiana. El problema ve quan vols separar una cosa de l'altra. Per exemple, Gaudí era una persona molt atenta a les necessitats funcionals de la gent, però ho fa en el marc d'un projecte en el qual la bellesa respira per tots costats. Però nosaltres ens hem dedicat a confondre funcionalitat amb banalitat. I per a Gaudí, la funcionalitat ha d'existir, però sempre és estètica. Per tant, no es pot separar Gaudí de la seva ànima. No és casual que al capdamunt de la torre de la Casa Batlló hi hagi aquell bulb amb aquella creu i després hi hagi un drac ajaçat. Tot allò és marítim, és un Leviatan o un Behemot, i està clar que hi ha un missatge. I no gaire lluny hi ha la Pedrera, on hi ha una estètica totalment diferent, però les coordenades simbòliques són semblants, concretament aplicades per a la Mare de Déu. A la Pedrera hi falta la imatge de la Mare de Déu que havia de tenir quatre metres d'alt, però els propietaris no la van voler perquè van dir que tenien por que amb la Setmana Tràgica ho cremessin tot. Em sembla que va ser una excusa per no posar-la. Però és que per a Gaudí la devoció popular responia a alguna cosa que portava dintre. No era un pixaaiguabeneida, sinó que tenia una convicció profunda. El que passa és que ell no era teòleg, parlava amb la plàstica, no amb el concepte.

En una entrevista concedida a l'ARA amb motiu de la gran exposició de Gaudí al Museu Nacional d'Art de Catalunya del 2021, l'arquitecte Juan José Lahuerta va dir que “la Sagrada Família es va construir contra la Barcelona proletària i revolucionària”. Què en pensa, d'aquesta afirmació?

— És exactament la contrària: la Sagrada Família és una església cristiana, però profundament arrelada en el context cultural i social català. Gaudí diu que serveix al poble català fent la Sagrada Família, i no vol que li vagin amb més històries com la proposta de ser diputat al Parlament. Diu que a Barcelona de monuments n'hi falten. Llavors pensa que ja els hi posarà ell, i ha tingut raó. En aquell moment no se'l creia ningú, o poca gent. Joan Maragall, sí. Maragall va ser qui el va entendre més.

També recorda que la violència de la Setmana Tràgica li va produir un profund malestar.

— El pecat capital dels rics, quin és? L'avarícia, és a dir, els quartos. El pecat capital dels pobres, quin és? La violència. I, per tant, la solució per on passa? Per l'educació, per les escoles. A la capella del Roser tenim els dos pecats capitals: la imatge del diable que li ofereix una bomba Orsini a un obrer i, a l'altra banda, una dona que prega davant la Mare de Déu perquè l'allunyi de la temptació d'agafar una bossa de diners que li ofereix un altre diable. I a fora de la Sagrada Família hi ha les escoles que el mateix Gaudí va pagar de la seva butxaca, perquè estava convençut que l'educació, amb la fe cristiana al costat, era fonamental perquè es pogués extirpar la temptació de la violència. I el tercer pecat capital en aquest país és l'enveja.

Descriu un Gaudí molt colpit per la pèrdua, en poc temps, de bona part de la seva família.

— En un parell d'anys, perd la mare, el germà, la germana i el cunyat. I es queda tutelant una pobra nena de tres anys, la Rosa, que estava malalta. Això el marca perquè ha de lluitar contra infortunis, com les morts de familiars i amics, com els projectes que no s'acaben perquè hi ha una mala maror al voltant d'ell, com va passar al Palau Episcopal d'Astorga i la intervenció a la Seu de Mallorca. Gaudí era un home molt sensible; quan no podia enfocar les coses en un interlocutor personal, quedava bloquejat.

Com li explicaria el procés de beatificació de Gaudí a algú que no n'ha sentit parlar mai?

— Les obres parlen per elles mateixes, però després hi ha el personatge com a tal. El projecte de la beatificació no és un intent de segrestar Gaudí, sinó d'explicitar-lo. Una persona com ara ell té una visió de Déu i de la providència que sorprèn, perquè, quan va començar la Sagrada Família va dir que en deu anys l'acabaria. Això ho deia un que sabia que podia fer-ho. Però després va dir que l'haurien d'acabar uns altres perquè ell no l'acabaria; és a dir, va passar d'una visió autosuficient de la Sagrada Família a una visió humil. Perquè allò era impossible, i la prova és que encara estem picant pedra. O bé, quan és jove i creu que s'ha de fer un nom, i comença a freqüentar els cercles més aristocràtics i més burgesos, i després, el dia que l'atropella el tramvia, troben un bon home que ningú sap que és Gaudí i que porta els pantalons aguantats amb agulles per dintre. És a dir, ha passat a una situació en la qual la pobresa, l'austeritat i l'espiritualitat són elements fonamentals de la seva vida. No és que una persona sigui santa sempre, sinó que emprèn un determinat camí i el segueix i arriba on arriba. En el cas de Gaudí és molt important el sacrifici. I no és un masoquista, sinó un home enamorat del treball. El valor del treball, amb la seva dimensió més espiritual, és el valor que li atorga el sacrifici. Després és un home que no treballa per a ell, com es feia a les antigues catedrals. Ell deia que ho feia perquè el poble tingués un referent. I per a la major glòria de Déu. Aquesta última frase vol dir un deseiximent. Quan Gaudí mor, l'estètica que predomina és la noucentista, i ell estava fent una cosa passada de moda. Gaudí no és un triomfador en vida, però sí que és un home molt respectat. De manera que quan mor, la gent que va a la capella ardent li fa petons a la mà com a signe de respecte i reverència. I diuen: "És un sant". Quan nosaltres intentem promoure aquesta beatificació, el que fem és recollir elements que existeixen en el personatge i que l'identifiquen com algú amb tons místics.

Què li sembla que Miquel Barceló s'hagi ofert per treballar a la façana de la Glòria de la Sagrada Família?

— Penso que el que es farà serà una tria d'artistes, i que Barceló segurament hi entrarà, perquè és un home de prou consistència en tots els sentits. Ara, el nom no té per què fer la cosa. El projecte que presenti serà clau.