Arnau Tordera: "Aquesta obra no la podria escriure ningú més en aquest país"
Músic, compositor de l'òpera 'La gata perduda'
BarcelonaEl músic Arnau Tordera (Tona, 1986) s’ha passat dos anys i mig component La gata perduda, la primera òpera de creació comunitària que estrena el Gran Teatre del Liceu en dues funcions úniques, dimecres i divendres que ve. Com amb els discos d'Obeses, als pentagrames hi ballen totes les referències musicals d'un artista voraç i rigorós, erudit i exigent, que inclou cites amb la tradició del gènere, com "la passió de Bizet, l’heroïcitat de Verdi, els enigmes de Puccini, la fatalitat wagneriana" però també amb "Indiana Jones i Els segadors". Després d'aquest projecte "titànic", el líder d'Obeses ja té ganes de pensar en cançons per un nou disc amb el grup i també arrencarà a la Fira Mediterrània de Manresa un projecte amb l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya sobre un repertori de ballables de compositors i compositores catalans que van fer les Amèriques, Transatlàntic.
Arnau Tordera I ja figura entre els compositors estrenats al Liceu. T’ho hauries imaginat mai?
— Francament no, i no per manca d’ambició o per la meva procedència o la meva carrera, sinó perquè l’estrena d’una òpera de nova creació és relativament inaudita i es tira més de repertori. És sorprenent quan coses d’aquesta dimensió, que no han estat un somni, es materialitzen.
¿Havies vingut al Liceu abans d’estudiar a l’Esmuc?
— No vinc d’una tradició familiar que s’hagi relacionat amb aquests contextos musicals, però jo sí que hi havia vingut, sobretot per curiositat amb el gènere, per afinitat amb alguns compositors de repertori i també pel símbol que és. Al final, l’òpera és música i teatre, les dues disciplines que han estat conjugant la meva vida artística des que en tinc record.
¿S’han de dessacralitzar aquest espai i aquest gènere?
— El gènere operístic al segle XIX era el que al XX ha estat el cinema, un gènere que dialoga amb les classes populars. L’òpera no hi ha estat renyida. Ara passa que tenim una quantitat de repertori extraordinari i d’una riquesa musicoteatral deliciosa, però potser falta el públic que pugui gaudir-ne. Propostes com aquesta ajuden a obrir altra vegada la porta a un gènere que ja estava obert per a tothom. Sense abaixar el llistó. Jo no he rebaixat cap element que la meva capacitat creativa pogués imaginar, perquè hauria estat una falta de respecte. Hem servit a l’excel·lència de la casa.
¿Veus com una conquesta poder fer que sonin en una òpera ritmes rumbers o trap?
— No, perquè si hi ha una cosa pervertida en aquest país és l’escenari del Gran Teatre del Liceu, on s’han fet gales de gastronomia, actuacions d’artistes diversos, cantants de música popular. No seria veritat dir que és una conquesta. El que és una conquesta és que la gent del Raval trepitgi el Liceu. És una òpera simfònica, però té pinzellades musicals que em serveixen per exemplificar el calidoscopi sonor que és el barri del Raval.
T’ho deia perquè pot sorprendre que un rocker...
— Jo soc compositor d’òperes. He fet una opereta sobre Sant Jordi, una òpera rock sobre Verdaguer i aquesta.
A veure, com et definiries?
— Jo soc indefinible. És la realitat de la meva persona artística i m’agrada. Vinc amb ulleres [de sol] i tal perquè sabia que el posat de l’altra gent seria avorrit, arcaic i acurat, i hi ha d’haver alguna cosa disruptiva. Simplement, m’ho prenc com un joc, que també s’ha de saber jugar. No em puc definir artísticament. Tinc la gran sort d’haver invertit molts anys de la meva vida en un esforç d’aprenentatge que m’ha permès gaudir de totes les expressions musicals i jugar-hi a l’hora de confeccionar la meva obra. Difícilment aquesta obra la podria escriure algú més en aquest país. Requereix un bagatge i un domini del gènere, de l’orquestra, del fraseig vocal, al mateix temps que altres recursos que són recurrents en la música popular.
Els discos d’Obeses ja són com petits musicals en si mateixos. És una proposta del tot singular a Catalunya...
— Al món.
... i que s’allunya de les modes.
— La singularitat no es busca, es té. Genuïnament, sense impostures. Si la busques estàs sent pretensiós. És simplement la meva manera d’expressar-me artísticament. Jo faig la música que a mi m’agrada escoltar. Realment em passa. Tinc tota la música del món al meu abast amb les plataformes que hi ha avui i a vegades em dic: "Què escolto?" Escolto una cosa meva. Pot semblar una cosa d’egòlatra o irrespectuós amb l’obra dels meus col·legues, però què més coherent i lògic que escoltar allò que gestes?
Has fet una òpera rock a partir de Verdaguer, concerts de rock amb orquestra simfònica, un himne de l’1-O i una campanya per a TV3. T’agrada tot?
— No. El que no faig és que no em satisfà.
Faries un reggaeton?
— Tècnicament no té cap mena de dificultat, podria fer-lo, és tan senzill com un tango o una havanera, que ja he fet. Però fer-lo per fer-lo no té sentit. M’estimula generar una reacció determinada. No creo gratuïtament, hi ha d’haver profunditat en el gest i la peça resultant ha de dialogar amb el context social. El món està ple de música intranscendent que no aporta res. Jo no crec en aquest art, de fet no és art, és pur entreteniment. Ja hi ha qui ho fa i guanya diners. No és el meu àmbit.
Què aporta la teva música a la vida de la gent?
— L’ambició és la mateixa en una cançó de tres minuts i en una òpera de dues hores. Com a creador tens una responsabilitat perquè portes una cosa al món que abans no existia i has de generar alguna cosa al públic: embellir la seva existència, confrontar les seves idees, t’hi pots relacionar de maneres diferents, però ha d’aportar alguna cosa. Si no, és intranscendent, música d’ascensor.
Amb Obeses heu trobat a faltar suport als projectes en català? El català és irrenunciable.
— Sí, el català és irrenunciable; si no, m'estaria traint i mentint com a artista. Malgrat que això, en efecte, suposi que m'enfronti a una dificultat que és la del nostre país i que objectivament perjudica el meu projecte musical. Amb Obeses hem fet coses absolutament extraordinàries, concerts amb cobla i cor, amb orquestra simfònica, concerts amb 80 músics en escena... que si la nostra llengua no ens limités des del punt de vista del públic potencial serien admirades per moltíssima gent. El sector aquí és tan petit, amb confrontacions amb productores que potencien un tipus de música, tenim pocs espais de projecció. És complicat, però les dificultats també formen part de la trajectòria d'un artista que es vol expressar en la seva llengua. Això és irrenunciable i, tot i que dificulta poder viure d'això, tenim un projecte de llarg recorregut que sempre ha anat sumant públic.
Qui és el teu referent? Amb qui t'emmiralles?
— Ara mateix no en tinc. A l'inici de la meva carrera escoltava música en anglès, però et vas fixant en artistes autòctons per feina i convenciment, i he descobert Enric Morera i la seva voluntat de generar un teatre líric en català fa cent anys. La història ens explica moltes coses i si veus figures d'aquesta talla t'has de treure el barret davant del seu gest, de la seva voluntat de portar a terme una cosa que tu avui, el 2022, estàs intentant fer.
Em pensava que em diries Dalí o Freddie Mercury i em dius Enric Morera.
— Són dos personatges que em van interessar força però en l'adolescència. Ja els tinc oblidats [sembla que se li escapa un somriure als llavis].