Per què es parla dels arquitectes nascuts als 70?

Palma“Aquest guardó no és del nostre taller, consider que reconeix tota una escola, una manera de fer feina que ens identifica molt als arquitectes illencs que vàrem néixer en la dècada dels anys 70”. Ho diu Jaume Mayol (1976), un dels dos arquitectes que componen, juntament amb Irene Pérez (Barcelona, 1976), l’equip del taller mallorquí TEd’A, guardonat a principis de mes amb un dels sis premis Brick Awards per la casa Can Jaime i na Isabelle, situada a Puntiró. Mayol menciona una generació que, segons ell, “avança i innova amb el que tenim devora, que és el que sempre ha fet la tradició: tenir en compte els recursos propers i plantejar-ne les possibilitats. A tot això s’hi sumen els coneixements de geòlegs, biòlegs, picapedrers i tots els recursos humans que participin en una obra arquitectònica”. Però, tal com apunta Mayol, podem parlar d’una escola mallorquina?

La majoria han estudiat a Catalunya i la crisi econòmica del 2008 els va caure a sobre just quan arrancaven les seves trajectòries. “Som tants perquè l’accés a la universitat estava més a l’abast de tothom als anys 90. Durant els anys de formació vàrem poder connectar amb Europa gràcies als programes Erasmus. Abans de la crisi, quan entràrem en el mercat laboral, hi havia molts concursos dirigits a la construcció d’edificis públics, museus, centres de dia o escoles. Va ser una bona manera de posar múscul, observar els companys. Això va acabar-se amb la crisi”, explica Tomeu Ramis, que continua vivint a Barcelona d’ençà que hi va arribar per estudiar. Allà té el seu estudi, Flexo Arquitectes, fundat amb dues mallorquines més: Aixa del Rey i Bàrbara Vich (que hi va ser fins al 2016). Tots tres varen néixer l’any 1974.

La crisi va permetre repensar models, dinàmiques, projectes. Va ser un moment en el qual es varen tornar a posar en valor els projectes petits; per això, tal com diu Ramis, l’interiorisme agafà tanta força. La mirada dels arquitectes va deixar de ser tan global i panoràmica i va posar atenció al que era més a prop. Entre aquests marges s’hi troben, a banda de Ramis, Mayol i Pérez, noms com Marià Castelló (1976), de Formentera; Jaume Oliver (1975), de l’estudi OhLab; Marta Peris (1972), que té l’estudi a Barcelona; Aina Salvà i Alberto Gonzàlez, tots dos del 76, amb Feina Studio; Francisco Cifuentes (1977), d’Aulets; i Carles Oliver (1979), arquitecte de l’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi). La llista podria ser més llarga.

Tot i la complicada situació econòmica del país, els arquitectes havien de continuar fent feina; això sí, amb menys recursos. “Tenir pocs recursos ens va dur a col·locar menys revestiments, a col·locar el material de manera directa, i a comptar amb material més proper. Això implica tenir una mà d’obra que cuidi moltíssim la dedicació a la construcció. La complicitat amb els operaris ha de ser màxima”, explica Marta Peris, que també té l’estudi a Barcelona, anomenat Peris+Toral, juntament amb el seu soci José Toral (1978).

Retorn a la cultura tradicional

Amb la crisi va agafar força una manera d’entendre l’arquitectura com a part d’un ecosistema més ampli, així com una manera de comprometre’s amb l’emergència climàtica i més arrelada a la tradició. Tot i que cada un dels professionals té particularitats, sí que existeixen certes inquietuds i preguntes que comparteixen. En la línia de Mayol, l’arquitecte de Formentera Marià Castelló proposa parlar d’una arquitectura que homenatja la cultura tradicional: “Malgrat haver tingut una formació acadèmica heterogènia i amb influències internacionals, es produeix un acte de consciència i redescobriment de la cultura i l’arquitectura tradicionals. Solucions i materials que varen caure en l’oblit durant l’esclat de la indústria del turisme ara es veuen com a paradigma d’una arquitectura sàvia, respectuosa amb el lloc, enginyosa, econòmica i de baixa empremta ecològica. I bella, per descomptat”, remarca Castelló, que menciona els eivissencs Marc Tur i Toni Marí com a dos exponents més d’aquesta generació illenca. Francisco Cifuentes, de l’estudi Aulets, parla “d’arquitectura sense arquitectes”, de “recerca de la veritat”. “És importantíssima la relació amb el lloc, amb la terra i el cel, saber on ha d’estar cada cosa segons la seva funció”, diu, i menciona també la importància de les prestacions dels materials: “No podem oblidar la sensació espacial, les característiques sensorials dels materials. El renou, la vista, l’olor i, sobretot, el tacte són vitals. L’espai ha de convidar a l’abraçada”, reflexiona.

Jaume Oliver, d’OhLab, opina que, si bé la crisi va tenir un impacte sobre la manera de treballar de molts dels seus companys, també hi ha una qüestió relacionada amb la contemporaneïtat: “Ens ha tocat viure en un moment en el qual hem de ser molt responsables i optimitzar l’energia, evitar la major despesa de recursos possible per una qüestió de pura supervivència. Cada època té les seves prioritats”. Mentre que fa uns anys no es tenia en compte la ventilació o la temperatura que els materials o la disposició de les parets donaven a les cases, perquè la tecnologia resolia aquestes qüestions, ara el plantejament és que s’ha d’evitar utilitzar la tecnologia per coses que pot solucionar l’arquitectura. La recuperació de sistemes constructius tradicionals, la reinterpretació de solucions prèvies a la revolució industrial, l’economia circular, la sostenibilitat social i de recursos, respectar l’espai i evitar la manipulació dels materials són, en línies generals, els punts en comú d’aquesta generació.

Can Lis, un mirall on trobar-se

No tots comparteixen influències, però molts mencionen Josep Maria Jujol, Guillem Sagrera i Elías Torres com a referents. Alguns tenen la mirada posada en l’arquitectura nòrdica i altres en la japonesa. Ara bé, tots coincideixen que Can Lis, la casa de l’arquitecte danès Jorn Utzon a Portopetro, del 1971, és un mirall on trobar-se. “Can Lis és un projecte humil que,en ser descobert i estudiat, va obrir un camí. Molts de nosaltres ens hi sentim identificats, és com el primer retorn a l’arquitectura tradicional. Ens demostra, per exemple, que el marès continua existint i que té moltíssimes possibilitats”, explica Aina Salvà, que va formar-se a Londres. A alguns, com Salvà o Peris, els costa parlar d’una escola d’arquitectura illenca. Ara bé, no neguen l’evidència: coincideixen en espai i temps firmes, molt potents, que comparteixen preocupacions; i les quals des d’aquí, mirant a prop, han estat capaces d’arribar enfora.