Arquitectura hotelera que se salva de la crema

PalmaL’hotel Maricel, obra de l’arquitecte mallorquí Francesc Casas Llompart i construït l’any 1948 a primera línia de Ca’s Català; l’hotel Príncipe Alfonso, un projecte de Gaspar Bennàssar que es va inaugurar el 1906, i el cèlebre Gran Hotel de Palma, dissenyat per tot un referent com és Lluís Domènech i Montaner i emblema dels inicis del turisme a les Balears. Aquests són només tres dels hotels que formen part del catàleg patrimonial dels municipis on estan situats, cosa que significa que s’ha decidit protegir-los pel seu valor arquitectònic. I tot i ser els més coneguts entre els més antics, no són casos aïllats. De fet, molts dels que s’han catalogat es varen aixecar durant el boom turístic viscut entre els anys 50 i 60 del segle passat. L’Araxa, l’hotel de Mar, el Moroko i el Punta Negra, entre altres, són exemples d’una arquitectura singular que es distingeix entre el més comú dels hotels que s’han edificat a les Illes.

L’arquitecta i doctora en Història de l’Art per la UIB María Sebastián ha dedicat gran part de la seva tasca com a investigadora a fer recerca de la relació entre arquitectura i turisme a les Illes. De fet, la seva tesi doctoral es va centrar en la construcció turística entre l’any 1939 i principis dels 2000, i ha elaborat nombrosos articles on l’analitza des d’una perspectiva arquitectònica i patrimonial. I si bé dins el seu camp d’estudi s’inclouen altres equipaments turístics més enllà dels hotelers, com establiments dedicats a l’oci i l’entreteniment, són més de 900 els hotels de nova construcció que ha analitzat en els darrers anys. Pocs d’ells, afirma, mantenen l’estructura original sense modificacions ni ampliacions.

“A mitjan dècada de 1950 s’inicia una construcció hotelera que s’accelera al llarg de la de 1960 fins a la crisi del petroli”, explica Sebastián. “Inicialment hi havia projectes innovadors que introduïen influències internacionals i que majoritàriament eren protagonitzats per arquitectes de fora de les Balears”. En aquest sentit, Sebastián destaca “la recuperació de la modernitat arquitectònica, que havia estat interrompuda per la Guerra Civil” que es trasllada a tota una sèrie d’elements, entre els quals el bloc en alçada. “El primer va ser el Bahia Palace, un projecte de 1953 de Francisco Goicoechea i Jacinto Vega, el primer hotel modern de les Balears, que agrupava la majoria dels serveis a la planta baixa i deixava la resta per a habitacions”, afegeix. En tot cas, la novetat de seguida es tornà repetitiva i monòtona i, segons Sebastián, “la costa d’altres punts de les Illes quedà colonitzada per aquestes estructures”.

Un saló a l’aire lliure

Un dels casos paradigmàtics d’aquesta etapa és l’hotel Araxa, obra de Francesc Mitjans i Miró, autor, entre d’altres, del Camp Nou. “Contràriament a allò que se sol cercar en l’arquitectura hotelera, ocupa un lloc discret en una zona residencial”, explica qui també és professora d’Història de la Fotografia a la UIB. “I, de fet, en remarcaria l’estratègia de col·locar l’edifici al fons del solar, cosa que li permet crear una mena de saló a l’aire lliure alhora que respecta el teixit urbà”, afegeix. També assenyala l’Araxa com un bon exemple de plantejament arquitectònic l’arquitecta Margalida Simó, de l’estudi Sagristà Simó, qui té una àmplia experiència en la rehabilitació d’establiments hotelers. “Els seus jardins fan la sensació d’estar en llibertat”, assegura, “i els interiors i exteriors estan molt ben relacionats. Es va fer ja amb les qualitats i espais d’un quatre estrelles, cosa que era poc habitual perquè es tendia a fer habitacions petites que després han estat males de reformular”, afegeix.

Entre els hotels que destaquen per la seva proposta arquitectònica, María Sebastián en tria un parell més construïts entre els anys 50 i 60. “Podríem parlar del Punta Negra a la Costa d’en Blanes, de l’arquitecte Felipe Sánchez Cuenca , que jugava amb la dispersió de la forma, o del Moroko a Palmanova, de Josep Ferragut, que inicialment era un cas clar d’experimentació formal i petita escala, tot i que amb les successives reformes s’ha fet pràcticament impossible distingir-hi l’original”. I en això també coincideix Margalida Simó: en el mal que han fet moltes de les remodelacions i adaptacions posteriors a edificis que inicialment tenien un plantejament estètic singular. “Ens ha passat que, de vegades, quan has d’arreglar un hotel, tornes als plànols originals i quedes al·lucinada amb la modernitat que hi havia llavors a l’hora de dissenyar aquests establiments, on l’arquitecte hi tenia un pes destacat. Llavors la voluntat era que fossin plantejaments que encaixassin dins l’estètica europea”, exposa Simó. “Basta veure establiments com els Antillas o el Barbados de Magaluf, fets quan Gabriel Escarrer no tenia encara trenta anys, i que tenien elements com la sala de cinema més gran de Mallorca o cobertes enjardinades. A partir dels anys 80, però, comença l’especulació pura i dura i ja ve la decadència”, sentencia.

Manca de conservació

En tot cas, la manca de conservació dels plantejaments originals no només ha afectat les estructures sinó també als seus interiors. Un altre dels establiments destacats que es varen aixecar durant el boom és l’hotel de Mar d’Illetes, amb projecte de Josep Antoni Coderch. Enguany fa 60 anys que va ser inaugurat i disposava d’un projecte d’interiorisme de Federico Correa i Alfons Milà, “molt representatiu del disseny del moment a Espanya”, apunta Sebastián, si bé no se n’han conservat les peces del mobiliari. “Havien pensat un tipus d’ambient per a cada zona de l’establiment, amb dormitoris amb tonalitats de la mateixa fusta, un menjador subdividit per donar intimitat als hostes i una sala de festes amb tonalitats vermelles a les parets i a les tapisseries”, explica la doctora en Història de l’Art, qui defensa la necessitat de promoure la consciència de preservació envers aquests espais.

“Casos com la destrucció completa de l’hotel Formentor ens haurien de permetre posar el debat damunt la taula”, reflexiona. “Tot i que per aquest sigui massa tard, ens hauria de servir d’advertència per a molts altres. A l’arquitectura turística es combinen diverses qüestions que en dificulten l’anàlisi, com la poca consciència envers el patrimoni arquitectònic contemporani en general o la tendència a pensar en termes de rendiment econòmic, quan hi ha molts altres elements en joc, com l’evolució arquitectònica i territorial de les Balears o l’impacte social. És necessari ampliar el nombre d’estudis des d’una perspectiva també historicoartística per conèixer primer el que tenim i després determinar què cal conservar”, assegura.

Si bé no tots els municipis disposen d’un catàleg complet i actualitzat, entre els que sí que el tenen n’hi ha diversos que hi inclouen alguns hotels entre els elements catalogats. Als ja citats s’hi poden afegir altres dos dissenys de Francesc Casas Llompart a Calvià (l’hotel Bendinat i l’hotel Illetes), l’hotel Moderno d’Andratx, deu hotels de Palma (l’hotel Fénix o l’Acapulco entre ells) o l’Eurotel Golf Punta Rotja de la Costa dels Pins, construït entre 1961 i 1963 i dissenyat per Miguel Fisac, qui el 2003 va rebre el premi nacional d’Arquitectura. No tots els que són remarcables a escala arquitectònica, però, són d’aquella època. N’hi ha també de més recents.

Futur de l’arquitectura turística

L’arquitecte Carles Oliver, de fet, n’assenyala un que no fa ni deu anys que va ser inaugurat com un cas destacat entre les construccions turístiques a les Balears: el Moll Petit de Can Picafort, un projecte de l’estudi Ted’A dels arquitectes Jaume Mayol i Irene Pérez. “M’interessa per diverses raons: primer de tot, no és una obra nova, és una reforma”, argumenta Oliver, “i és un establiment petit, pensat com un allotjament a petita escala que està perfectament integrat dins l’entorn en tot el seu plantejament”. De fet, aquest establiment, que disposa de quatre allotjaments per a quatre persones cadascun, va ser reconegut amb el premi FAD d’Interiorisme l’any 2018. També han estat reconegudes amb diferents guardons les reformes dels hotels Puro i Can Bordoy, dissenyades per l’estudi mallorquí OH Lab. A l’hora de plantejar els allotjaments turístics del futur, en tot cas, són moltes les variables que s’han de tenir en compte, com defensa l’arquitecte i doctor en Urbanisme Biel Horrach.

“És evident que el model econòmic que tenim a les Balears requereix un procés de transició social”, reflexiona, “i entre d’altres coses això implica fomentar el turisme quilòmetre zero, també per part de la gent que viu a les Illes”. És per això que més que triar un hotel pel seu valor arquitectònic, Horrach opta per un altre tipus d’establiment turístic: el càmping de Son Bou, a Menorca, en funcionament des de l’any 1996. “Som el territori del món amb més pernoctacions turístiques i això té una incidència en l’estrès socioeconòmic”, explica, “així que jo triaria Son Bou com a model d’un tipus d’allotjament que pensa en la gent d’aquí, que és respectuós amb l’entorn i la natura i que serveix també com a espai de conciliació, on els infants poden córrer i jugar tranquils, lluny de l’estrès urbà. I els allotjaments turístics també haurien de ser això, o no?”, planteja.