“Vaig arribar a pensar que Carvalho podria cremar la Constitució i l’Estatut”

Grenoble (frança)Deu mesos després que s’anunciés que Carlos Zanón (Barcelona, 1966) havia assumit el repte de fer viure un cop més Pepe Carvalho, l’escriptor n’ha parlat públicament per primer cop. O, com a mínim, per primer cop ho ha fet comentant específicament algunes de les dificultats amb què s’ha trobat, condicionat tant per la convulsa realitat política catalana com pel tarannà una mica “punk” que ell mateix atribueix al personatge creat per Montalbán.

Zanón ho va fer en el marc del congrés de la Universitat Grenoble Alpes dedicat a l’autor. Això sí, va dosificar la informació amb comptagotes, i en cap cas va revelar res de la trama. Va fer bromes serioses en algunes ocasions i confessions venials en d’altres. “Al principi, vaig arribar a pensar que Carvalho podria cremar la Constitució i l’Estatut alhora -va dir-. Era una possibilitat. Em generava el dubte, però, de si tindria els llibres a casa, i no el veia anant a la llibreria Bosch a comprar-los... Però sí, Carvalho ja ha anat cremant llibres”.

I la música? En les novel·les de Zanón és molt important. També en les de Carvalho. Quina prevaldrà, però? “La meva, no, tranquils -explica-. Això distorsionaria molt el personatge. I m’agradava la idea de deixar d’utilitzar l’instrument que jo utilitzo sovint per definir un ambient, un personatge. Hi he renunciat”. No pas a la cuina ni a que mengés: “És l’única condició que em va posar l’editorial: que cuinés i que mengés. Jo no volia, però...”

La mirada punk del detectiu

El joc de miralls de i amb la realitat és, potser, el més difícil del repte. I més ara, quan la realitat catalana és un mirall trencat. “Carvalho haurà de mirar l’aquí i l’ara i fer-ne la interpretació. Crec que ell feia això de baixar al carrer, mirar, fer la foto, pujar, imprimir-la i editar-la... Vaig fer un pròleg per a una edició de Planeta en què deia que la seva era una actitud molt punk: quedo amb els amics, faig una cançó, l’enregistro, parlo del que està passat ara i l’edito. Però el problema és que els últims dos mesos...”, diu Zanón.

Dos mesos més aviat improductius des del punt de vista de l’escriptura, sempre per raons estrictament conjunturals. “He hagut d’esperar que es paralitzessin una mica les coses per saber si som república o no -comenta mig de broma, però com a resum hiperbòlic de les dificultats que la realitat li ha imposat-. El que no podia fer era una novel·la dient que no hi havia hagut referèndum quan n’hi va haver”.

De fet, tota l’actualitat l’ha condicionat, no només el referèndum. “Per l’exemple, l’atemptat. Escrius una novel·la i fas com si no n’hi hagués hagut un? Parles de la ciutat que ja l’ha patit? Jo necessito entendre què passa al meu voltant, i ens hem passat dos mesos sense que ningú no entengués res. Ara tens més la sensació, i no és una bona notícia, que hi ha més patrons per saber per on anirà, tot plegat. I això ajudarà que el personatge tingui una mirada i pugui anar tres passes al davant. Ara crec que sí que puc enfocar-ho millor, tot plegat. Fa un mes i mig m’era més complicat”.

El que la realitat no ha canviat és la seva forma d’escriure. “Carvalho haig de ser jo d’alguna manera. És el joc. No és un llibre d’encàrrec -va dir a Grenoble-. Escric sempre de manera molt emocional. I aquest Carvalho ha de significar alguna cosa per a mi. Les relacions que tingui amb l’entorn han de ser relacions que a mi m’importin. Si no, no m’interessa, no puc fer-lo, no puc fer un robot”. Zanón, que acaba de posar en circulació, mai més ben dit, Taxi, la cinquena novel·la (Salamandra), va conversar, entre d’altres, amb Daniel Vázquez Sallés, fill de Montalbán, que publica a finals de gener nova novel·la.