Antonina Canyelles: "Arribarà un moment que tindràs el batxillerat i seràs un ignorant"

Barcelona"No m’agrada estar fermada a res perquè no hi ha res per a tota la vida", diu la poeta Antonina Canyelles (Palma, 1942) mentre va almenys pel tercer cigarret. S'espolsa els sobrenoms que li han posat: ni poeta punky ni dona bala, en tot cas "punyetera", afirma. Amb l'experiència d'una vida trepidant, publica un nou poemari, Bistecs de pantera, i reedita Les banyes del croissant (tots dos publicats per Lapislàtzuli), en els quals qüestiona amb irreverència el panorama que l'envolta.

Què pot passar amb un govern del PP i Vox a les Balears?

— La primera cosa que ha fet Vox és tocar la llengua. Estem molt malament. Que no toquin llengua i territori perquè tornarem a sortir al carrer com amb Bauzá. Fins ara metges i sanitaris havien de tenir nivell de català. Ara ja no és un requisit, és un mèrit. Jo quan vaig al metge li parlo en català i em diu que no m'entén, a casa meva!

Sempre has tingut les idees clares.

— Tinc 80 anys, vaig ser detinguda i interrogada per la policia, vaig ser de les primeres professores de català quan no hi havia la llei de normalització lingüística. Què ens diferencia? La llengua. I si ens lleven això, on és la nostra identitat? Hi ha una reculada. Hi ha moltes famílies que són catalanoparlants i els nens ja parlen el castellà una altra vegada.

Tornarà a ser clandestí?

— Mira, jo no soc creient, però ara crec en la resurrecció. Hitler, Franco i Mussolini s’han reencarnat a Europa.

Tu en qui et reencarnaràs?

— Me pareix que no me voldré reencarnar. Tinc un poema que diu: "I si t'incineren, / com t'ho faràs? / per sortir del pot / el dia de la resurrecció? / No en sortiré / perquè diré que som / la cendra dels teus puros".

N’hi ha un altre que diu: "Vigilau, sobretot, / que la mort sia / de la meva talla [...] Qui us ha dit / que allà deçà / no coneixen l'oxigen?" ¿La poesia és una manera d'enfrontar-se a la mort?

— Sí, voldria viure si he d'estar bé, però tenc molt assumit que qualsevol dia serà el final i no me lleva la son. Pensa que jo he tingut totes les edats.

Has fet de tot.

— He estudiat el violí, he fet pintura, he tingut una botiga d'antiguitats i una llibreria amb l’editor Lleonard Muntaner, me'n vaig anar a viure una temporada a Brussel·les, he estat a l'escoltisme...

Vas incorporar el mètode mixt.

— Jo vaig ser la que va començar la coeducació en els escoltes de Mallorca.

De fet, ets crítica amb l'educació als poemes. Parles de sobreprotecció i de pantalles en aquell que diu: "No, Pitín. / Les joguines / no es tracten / així, digué / el mòbil / a la criatura".

— Hem passat d'un extrem a un altre. S'està fent mal ús del mòbil. L'altre dia vaig anar a un institut i parlaven dels problemes que tenen, que ha d'anar la policia a parar classes de tant en tant. No hi ha marxa enrere.

Falten límits?

— Jo soc de la postguerra i vaig ser una nina molt estimada, però hi havia molts de nos i havíem d'entendre el que no es podia fer. Ho tenen tot, i per què han de lluitar? Arribarà un moment que tindràs el batxillerat i seràs un ignorant. Un dia un professor de la universitat me deia: "Si una carrera la pot treure el més imbècil del món". No som gens optimista.

Laia Malo diu a l’epíleg de Les banyes del croissant que a tu no et cal publicar per ser poeta. Què et fa poeta?

— El pensament poètic l'he tingut sempre, que no publiqui no vol dir que no escrigui. Jo fa 50 anys o més que escric i tenc 9 llibres. Hi ha qualque jove de 40 o de 35 que té 10 i 25 premis. Jo no soc una poeta premiada. Considero que la gent gran no ha de concursar i sé perfectament que a mi no em premien pel tipus de poesia que faig.

¿Hi ha meritocràcia al sistema literari?

— Dir que un poeta és bo me pareix estúpid, hauríem de poder dir que tots tenim els nostres lectors i no aquesta guerra. La Laia [Malo] em va agafar la frase un cop en què deia que si hi hagués diners hi hauria punyalades. Ho fem per gratia et amore. El benefici és anar ara a un club de lectura, i quan anem a un recital ens donen cent euros. Jo he tingut sempre la sort d'estar contenta sempre de l'èxit dels altres. El sol surt per a tots.

Als teus poemes hi ha molt d'humor, però també hi ha ràbia. ¿Escrius contra l'autoritarisme?

— Contra tot allò que no m'agrada, contra tot allò que domina. Hi ha molt pocs actes que puguem fer en plena llibertat: estem condicionats per la feina, pel temps, per tot. I, a més, no m'agrada aquest món tan interessat, i sempre hi ha un comú denominador que són els putes diners, i el prestigi. Si veus que una persona despunta una mica hi ha un gelós que si pot, te trepitja. Si ets més bona que el teu cap ja estàs perduda, o si ell s’ho pensa.

També hi ha força escatologia: "A les eleccions / votaré a qui / m'ha jurat / que em farà /esclatar de riure. / M'he tornat / com un infant: / m'agrada jugar / amb la caca".

— Ja que diuen que els vells tornen a la primera infància, vaig dir: "Ja veuràs". Però mira, tot això surt als diccionaris de català, la caca és normativa.

Està molt lligada a la quotidianitat, com si la vida li tragués a l'escriptura el protagonisme.

Mira, això de la poesia és una activitat com una altra. Un pinta, un és periodista, l'altra fa ensaïmades. Sembla que és més pròxim a l'esperit, però trob que no se li ha de donar tanta importància.