Art de contrapropaganda a la Tàpies

BarcelonaLa guerra ha donat una força i una intensitat insòlites a les obres de l’artista polonesa Goshka Macuga (Varsòvia, 1967) i a la seva presència a Barcelona per inaugurar una exposició a la Fundació Antoni Tàpies titulada En moviment (fins al 25 de setembre). Una de les principals línies de treball de Macuga són uns grans murals tèxtils amb els quals subverteix els grans tapissos propagandístics. Per exemple, a La natura de la bèstia enllaça el bombardeig de Guernica i la Guerra Civil Espanyola amb les guerres del Vietnam, l’Iraq i l’Afganistan, i el relat es prolonga ara amb la invasió russa d’Ucraïna: cada vegada que l’exposa hi afegeix nous materials, dins la recerca històrica que va fer per crear aquest i els dos altres grans tapissos de la mostra, perquè el seu objectiu és qüestionar els relats i els personatges dominants. "Aquesta guerra m’afecta profundament, estic absolutament trasbalsada”, diu Macuga. 

Goshka Macuga, que va marxar de Polònia el 1989, l’any de la caiguda del Mur de Berlín, no només està preocupada per l’actualitat de la guerra a Ucraïna sinó també per com afectarà Europa en el futur, més enllà dels traumes que està provocant ara. “Quan veus gent que està patint tant, vols involucrar-t'hi i ajudar, però ajudar Ucraïna vol dir entrar potencialment en guerra amb Putin, i això és molt amenaçador”, adverteix. Tot i així, ella ha trobat la manera de fer explícita la seva postura: “He decidit no col·laborar amb cap institució russa”, explica.

“Goshka Macuga està interessada en com certs fets i personatges històrics i certes imatges són recurrents, i com el passat, el present i el futur es poden relacionar”, explica la comissària de la mostra, Neus Miró. L’exposició és una coproducció amb el Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó (Musac), i a la Fundació Antoni Tàpies presenta algunes novetats perquè Macuga adapta les mostres a cada museu. A Barcelona ha reproduït en una de les parets de la sala els textos de la pintura Ni identitat (2003), de Tàpies, perquè se sent al·ludida per la manca d’identitat de la qual parla el quadre. “També soc una immigrant; no soc una refugiada, però sí una immigrant”, subratlla Macuga. També ha fet dialogar els seus gravats on apareixen papers de diaris amb uns altres de Tàpies, entre els quals hi ha una portada de la revista Canigó que l'escriptora Isabel-Clara Simó va donar a la institució poc abans de morir.

El dolor i la glòria d'Antoni Tàpies

Coincidint amb aquesta exposició ha obert les portes una nova exposició d’Antoni Tàpies. Per trobar una connexió amb la de Goshka Macuga, la conservadora de la fundació i comissària de la mostra, Núria Homs, s’han endinsat en l’obra de Tàpies de la primera meitat dels anys 90. La mostra porta per títol Tàpies. Malenconia, perquè malgrat que són uns anys de grans reconeixements i d’esdeveniments com l’obertura de la fundació i l’exposició del pavelló espanyol de la Biennal d’Art de Venècia, els ànims de Tàpies van estar impregnats de tristesa. “Ens trobem un Tàpies trist, que traspua un cert abandonament –explica Homs–. Hi ha una qüestió personal de ser conscient del pas del temps; estava a punt de complir 70 anys i la mare havia mort a finals dels anys 80”.

La creació de la fundació va ser motiu d’alegria, però també de preocupacions econòmiques. Van ser els anys de la polèmica del Mitjó. I en el terreny internacional, Tàpies va viure amb amargor la desfeta del socialisme, la guerra dels Balcans i el genocidi de Ruanda. Tot això es va concretar en obres com la dotzena de la mostra, plenes de motius com els llits, les mortalles, els ossos i les calaveres. També de conceptes extrets de la filosofia zen a través dels quals Tàpies volia entendre les causes del dolor per poder-lo superar.