Artistes i galeristes, una relació basada en pactes no escrits

PalmaEn el món cultural, una de les figures més importants entorn de qualsevol creador és la d’aquella persona encarregada de fer que la seva obra obtingui visibilitat, reconeixement i si pot ser, èxit. Entre el creador i qui s’encarrega de promoure’l s’estableix una relació laboral que, ara i aquí, sol estar basada fonamentalment en la confiança entre ambdós. Passa amb els músics i els seus representants, com passa també amb els escriptors i els seus editors. Però n’hi ha una que sobresurt per damunt les altres perquè està majoritàriament regulada per pactes no escrits i qüestions que es donen per fetes, una estructura de sobreentesos que regeixen tot un mercat que mou milions d’euros: parlam de la relació que uneix galeristes i artistes.

Sense contracte

Per començar, la majoria dels artistes no signen un contracte quan comencen a treballar de manera més o menys exclusiva amb una galeria, si bé sí que en poden signar de puntuals davant la possibilitat de dur-hi a terme una exposició. El galerista Fran Reus, president de l’associació Art Palma Contemporani, reconeix que actualment a la seva galeria només treballen amb contractes d’exclusivitat amb tres artistes. “No ens podem comparar amb les grans galeries a escala mundial, nosaltres som la perifèria de la perifèria de l’art contemporani, i en aquest sentit no podem gestionar contractes amb 40 o 50 artistes”, afirma Reus, “però tothom que treballa amb nosaltres sap com feim feina, que és de manera molt propera, i sí que feim contractes amb vista a les exposicions”. Reus reconeix, això sí, que les dinàmiques laborals en aquest sentit han canviat molt durant les darreres dècades. “A finals dels 80 era bastant habitual que les galeries tinguessin certs artistes ‘a sou’, és a dir, que els oferien cobrar una quantitat a final de mes a canvi de dur-hi una quantitat d’obres. Ara mateix dubt que això passi a cap galeria del nostre entorn”, afegeix.

L’absència d’un contracte on constin específicament les condicions d’aquesta relació laboral és una de les anomalies que Jorge Diezma, pintor madrileny instal·lat a Mallorca, subratlla als textos Sobre la venta de cuadros i De qué vive un pintor en España publicats al fanzine El Burro i accessibles a la seva pàgina web. “Moltes de les condicions laborals simplement es parlen”, s’hi llegeix, “entre elles el fet que la galeria es quedi un 50% de la venda dels quadres, cosa que incrementa un 100% el valor que el pintor assigna a la seva obra”.

Beneficis a mitges

Aquesta és, de fet, una fórmula bastant acceptada al sector des de fa dècades. “Es pressuposa així, sí”, assegura Fran Reus, “tot i que depèn després dels casos en concret, són percentatges que es poden parlar. Pot arribar a passar que un artista accepti abaixar el seu percentatge a un 30% per formar part d’una galeria amb més prestigi o projecció, pequè els interessa la visibilitat que hi tindran, o que per a una exposició en concret s’hagi de negociar amb altres galeries que l’estan representant. Ara bé, si ho comparam amb els escriptors, normalment obtenen al voltant d’un 10% de cada llibre que venen, que és un percentatge molt més baix, tot i que hi intervenen molts més interlocutors”, afegeix el galerista.

Per la seva banda, l’artista Albert Pinya afirma que els galeristes són “molt importants perquè l’artista pugui continuar creixent, aproximant el seu treball a un nou públic i a noves mirades amb les quals poder connectar”. Així i tot, Pinya insta a revisar alguns aspectes d’aquests acords tàcits tan habituals. “Costa de creure que el percentatge de benefici dels artistes, avui dia, continuï sent d’un 50% quan els honoraris dels representants dels músics o dels actors estan molt més regularitzats i són bastant inferiors en proporció a la feina de l’artista. A més, entre les galeries i els artistes sol existir una tendència que es repeteix en el transcurs del temps”, relata el pintor: “Malgrat que la majoria de les galeries tinguin aspiracions intel·lectuals i culturals, solen funcionar com una espècie de botiga (amb el menor dels romanticismes) disposant d’un grup concret i reduït de col·leccionistes/amics que els donen suport en la seva croada. El conflicte sorgeix quan, una vegada presentat el treball de l’artista de torn en dues o tres exposicions, els amics/col·leccionistes ja no volen tornar a comprar obra d’aquell artista perquè ja tenen el seu cromo i no volen repetir. Com és natural, el galerista necessita facturar per pagar els seus capritxos i així és com, sense gens de pudor, cerca el nou artista de torn per esprémer-lo al màxim i repetir aquest exercici una vegada i una altra… És un bucle infinit”, assegura.

I si bé està establert i acceptat que els beneficis de la venda d’una obra solen repartir-se amb aquest 50/50 per a galerista i artista, el que no està del tot clar –i sovint tampoc no es troba especificat enlloc– és la contraprestació que el galerista ofereix a l’artista per obtenir aquests beneficis. S’encarregarà de trobar un comprador, sí, però com i en quines condicions? “Et pots comprometre a fer un determinat nombre d’exposicions a la teva galeria, perquè això només depèn de tu fer-ho, però no pots prometre que les obres de l’artista es veuran a fires internacionals perquè no ho saps”, relata Fran Reus. “Et pots comprometre a intentar dur-hi l’obra, però primer t’han d’admetre a la fira. Després imagina’t que vols que formi part d’un projecte curatorial: el curador pot voler presència de la teva galeria, però no de l’obra o de l’artista en concret. Hi ha molts factors implicats”, afegeix. Per tant, tampoc no hi ha certeses amb relació a la possible promoció de l’artista, una de les parts fonamentals del seu lligam amb un galerista i que depèn de múltiples variables, entre ells la pròpia voluntat del galerista.

Intermediaris o promotors?

Cobrir el cost de producció de l’obra o els desplaçaments i allotjaments de l’artista a l’hora de participar en exposicions que ho requereixin són pràctiques de cada vegada més habituals entre les galeries, encara que una vegada més no sempre sigui així. Són diversos els artistes que han romput relacions amb galeristes per dinàmiques que en algun moment han arribat a estar acceptades en el sector, com que fos el mateix artista qui havia de fer front a totes aquestes despeses. “Per mi la base de tot plegat és que se suposa que són intermediaris, però en realitat actuen com si l’obra fos seva”, assegura l’artista Jorge Diezma, “perquè són ells els que facturen. I moltes vegades ni tan sols tens una prova del que s’ha pagat per la teva obra, només saps el que et diuen que et pertoca, així que tot depèn de si vols confiar en la bona voluntat del galerista. Això genera una situació de poder per part seva que és molt complicada de capgirar. Als artistes ens falta coratge i imaginació per enfrontar-nos-hi. Som en un sector on regna l’egoisme”, afegeix.

Entre el relat de queixes recurrents avui dia entre els artistes figuren l’assumpció d’una exclusivitat que no sempre té contraprestacions, el dret del galerista a rebutjar obra de l’artista sense necessitat de justificació o el retard en els pagaments. “També hi ha col·leccionistes que un any més tard encara no t’han abonat la quantitat pactada, o que et demanen pagar-ho a terminis, però tot això no es veu perquè el que surt per la televisió són vendes milionàries que no tenen res a veure amb el que feim nosaltres, que és molt més reduït i precari”, valora Fran Reus. El president d’Art Palma subratlla que en la tasca del galerista també hi ha un component elevat de risc. “No deixa de ser una aposta personal que fas tu”, afirma, “i que no saps com et sortirà. Et pot passar que només venguis una obra en tres anys. O que facis una aposta per un artista que no és gens comercial, que durant un temps t’esforcis molt i que, just quan es comença a vendre, et digui que se’n va a una galeria una mica més gran. Poden passar moltes coses, però sí que és cert que ara mateix si vols accedir al circuit de l’art contemporani, a museus i a grans col·leccions, les galeries són el canal habitual”, sentencia.

Cal recordar que les arts plàstiques són un dels sectors culturals que més moviment econòmic generen a l’estat espanyol. Segons el darrer Compte Satèl·lit de la Cultura a Espanya publicat el 2022 i revisat enguany, l’aportació de les arts plàstiques al PIB espanyol l’any 2022 va ser d’un 0,55%. De fet, l’aportació total del sector cultural al PIB d’aquell any fou d’un 2,3%, el que suposa que les arts plàstiques en varen generar quasi una quarta part, només superades pel sector d’audiovisual i multimèdia. Val a dir, en tot cas, que en aquest informe s’entenen com a arts plàstiques disciplines com la pintura, l’escultura, la fotografia i l’arquitectura. I si bé en aquestes xifres s’han d’incloure elements com, per exemple, la venda d’entrades als museus i col·leccions, l’informe constata que el món de l’art mou més doblers que, per exemple, el de les arts escèniques, que al citat informe inclou teatre, òpera, dansa i concerts, i que el 2022 va contribuir en un 0,2% al Producte Interior Brut, menys de la meitat que les arts plàstiques.

Diezma qualifica el mercat de l’art contemporani de sistema d’economia especulativa basat a “mantenir uns preus que no es justifiquen” i que, segons ell, sobretot perjudiquen el públic. “Els preus són altíssims i ho són de manera artificiosa. Els galeristes funcionen a crèdit dels doblers que es queden, i no ho dic per atacar cap galerista en concret, ni de bon tros: el que vull assenyalar és que l’estructura és la que és. I això provoca que els preus s’inflin d’una manera extraordinària, allunyant el públic general de la possibilitat d’adquirir art”, reflexiona el pintor. “I és mentida que a la gent no li interessa l’art, hi ha moltíssima gent que va a veure exposicions. El tema és que amb aquests preus no se’l poden permetre. Si demà s’enfonsàs el mercat de l’art no tindríem cap problema, els artistes. La pintura i l’art no estan en perill. És tota la xarxa que s’ha construït al voltant d’això, el que s’ha de revisar”, puntualitza.