Nina: “Els artistes joves no saben gaire com volen sonar”

BarcelonaAra que als diaris anem plens de joves estrelles de la música, hem volgut anar a buscar el contrapunt d’una artista amb quaranta anys d’ofici a la música, el teatre, la ràdio, la televisió i la pedagogia per parlar dels camins de l’èxit. Perquè, a més, Anna Maria Agustí Flores, Nina, (Barcelona, 1966) és d’aquelles persones auto-exigents que sempre ha reflexionat sobre la feina i els instruments que cal tenir afinats per excel·lir professionalment. Tant és així que la Nina és graduada en logopèdia per la UAB, professora de pilates, entrenadora i rehabilitadora de veu a la seva acadèmia, entre altres coses. I no parla des de la nostàlgia d’un temps que va ser el seu: d’aquí uns mesos protagonitzarà a Madrid el musical Els ponts de Madison, una oportunitat professional que ja no s’esperava però que l’ha agafat en forma. I després d’Els ponts de Madison, qui sap si una jubilació activa a Mallorca.

Aquest any, amb l'èxit de Chanel a Eurovisió, li han tornat a xiular les orelles.

Jo mateixa m’he trobat que he seguit molt Eurovisió, cosa que habitualment no faig, perquè conec molt la Chanel. Vam treballar juntes durant tres anys a Mamma mia! A part, sé com n’és, de pencaire i de professional, i em puc imaginar tota la feina que hi havia al darrere. I la polèmica amb la Rigoberta Bandini totes dues la van portar d’una manera molt intel·ligent. M’he alegrat de l’èxit de la Chanel perquè ve del teatre musical, i dono fe del que ella va dir: al teatre musical hi ha molt de talent, hi ha moltes Chanels, però són allà, al teatre, i allà es queden.

Per què?

Perquè hi ha molt poca indústria musical per a tant de talent. En el cas de la Chanel, no recordo que cap país hagi portat mai un espectacle a Eurovisió que deixa clar que el seu màxim referent és Beyoncé. Després, hi ha hagut gent que se li ha tirat al damunt per sortir vestida com ha sortit, però, curiosament, ella també s’emmiralla en els valors que defensa Beyoncé, de sortir a l’escenari vestides com ho fan i de reivindicar-se. Bé, és una altra manera d’entendre el feminisme. Jo no m’he sentit mai feminista d’aquestes, diguem-ne, militants, que diuen que per triomfar no s’ha d’ensenyar... En tot cas, he ensenyat la meva veu.

Tu vas anar a Eurovisió el 1989. Després, quina importància ha tingut per a tu?

Tenia 23 anys, i ho recordo amb molta tendresa. Recordo sobretot cantar amb aquella orquestrassa. Evidentment, si hagués guanyat en tindria un record molt més potent. Vull dir que a Eurovisió si no guanyes no passa res més que allò. Per a mi va ser un petit pas més, i es va quedar allà. Bé, i el fet de treballar amb en Juan Carlos Calderón; això sí que va ser una experiència gratificant.

Als joves artistes que ara despunten en un concurs, quin futur els espera?

Ho tenen complicat. D’una banda, tenen molts recursos al seu abast, començant per les xarxes. I no estan tant en mans de la indústria discogràfica. Si ells volen, poden controlar més la seva carrera. Però, alhora, la societat en què vivim ara, amb aquesta immediatesa de l’era digital, fa que els joves artistes tinguin molta pressa i que tot ho vulguin ara mateix. Si ja ens passa als més grans, imagina’t a ells. Aquesta generació han tingut accés a un banc inesgotable de músiques, de sons i de cantants, amb la qual cosa no només tenen la preparació a les escoles, sinó que, a més a més, han tingut accés a tot aquest repertori sonor. I et venen nenes de 12 anys que dius: “Com pots cantar amb aquesta maduresa?” Canten amb molt de gust, amb molta musicalitat.

¿Talent és bona veu o capacitat d’aprendre’s les cançons i interpretar-les bé?

Matèria primera, la veu. I la percepció, la capacitat de discriminació auditiva. O sigui, que tu els fas un arpegi complex i els bons sí que el pesquen al moment, o qualsevol escala, qualsevol vocalització. La veu és un instrument de base vocal auditiva, sense audició no hi ha veu. I en el cant, sense aquesta capacitat de percepció i de discriminació molt treballada, el talent que pots tenir a la veu no es desenvolupa. Aleshores, ho tenen gairebé tot, però...

Què els falla?

La majoria saben que hi ha un camí que han de seguir, però no saben gaire com definir-se, quin tipus d’artista són, a quin públic es volen adreçar, com volen sonar. Això ens passa a tots quan comencem, però cal que preguntar-los: tu, com vols sonar i de què vols parlar? Compons? I quines lletres escrius? De què t’interessa parlar? Com et vols vestir? Com et vols presentar? Són un munt de preguntes que potser encara no s’han fet i que també s’han de fer.

La Rosalía ho tenia molt clar.

Sí, i tant. Ella ja era una noia talentosa quan va acabar l’Esmuc, sí, però els mitjans encara no li havien fet gaire cas, fins que el Jordi Bertran la sent un dia, l’entrevista, jo que ho escolto i l’any 2017 dic: “Qui és aquesta dona que parla així amb 21 anys?” I me’n vaig a Spotify, busco el seu disc i al cap d’un any treu El mal querer. Clar, a mi no em va estranyar. La Rosalía segurament va estar amb les persones indicades en el lloc indicat, però ella ja tenia aquell talent i sabia què volia ser. Després hi ha el factor sort. Hi ha molta gent que penca i potser no hi arriba.

¿En mans de qui s’haurien de posar per donar sentit a tot el que porten a dintre?

En mans d’algú que els faci preguntes. Mira, nosaltres a l’escola hem impulsat un recorregut amb quatre assignatures: veu, cos, música i interpretació. Això els ajuda a respondre’s qui són com a artistes.

Tu fa vint anys vas fer Operación Triunfo. Ara TV3 està fent Eufòria. T’agrada el que veus?Operación TriunfoEufòria

Em sembla que ha trigat molt a venir. I, de fet, em sembla que hi hauria d’haver un Eufòria de músics, un de tècnics de so, de llum, de totes les arts escèniques, de tots els professionals que fan una tasca sense els quals no podríem fer el que fem. No ho dic de broma, estaria molt bé que hi hagués un Eufòria només d’instrumentistes. Ja sabem que un concurs a la tele és només un aparador, que després hi ha d’haver molta feina, però trobo que és important que la televisió faci aquesta feina d’altaveu del talent jove.

Quina és la millor observació que pot fer un membre d’un jurat?

És molt difícil fer de jurat i, segons com, és desagradable. Jo l’altre dia m’ho vaig passar molt bé perquè no havíem de valorar res tècnic i era cantar totes les virtuts, i això sempre és bonic. Jo a les classes de cant mai utilitzo l’adverbi no. I després dic: “Però fixa’t: això, això i això”. Sempre en positiu, perquè la veu és un instrument molt fràgil i treballar amb la veu és despullar-se. I tu tens allà un adolescent amb tota la il·lusió i tens una responsabilitat. I a vegades els dic: “Tu saps molt més de la teva veu que jo, i la feina que has de fer és desenvolupar un criteri amb la teva veu; no esperis que jo t’ho expliqui tot”.

¿Això que dius tu de “La teva veu, elteu èxit”, val per a tothom?

Jo ho crec. En les relacions humanes, assoliríem més l’èxit que perseguim si treballéssim més el missatge des del punt de vista de la veu. Amb la veu es poden fer moltes coses, el que passa és que no ens ensenyen a treballar-la. El nostre sistema educatiu no es caracteritza, precisament, per l’oralitat. Ens fan presentar poc, a l’escola, ens fan llegir poc en veu alta. En general, eh? I això és un dèficit enorme que nosaltres com a logopedes també detectem cada vegada més, que el jovent té problemes per expressar-se oralment. I el nostre èxit personal i professional també depèn de la veu, perquè les paraules són importants, però el suport acústic de les paraules és la veu. I la veu atorga matisos semàntics que les paraules per si soles aïllades del so no tenen. Jo et puc dir: “T’estimo”, o et puc dir: “T’estimo!” I no sé si amb aquesta segona t’estimo gaire!

La veu es pot entrenar?

La veu és musculatura i s’entrena. Parlar és una acció motriu complexa que requereix sistemes que han d’estar molt ben combinats; per exemple, la respiració. I hi ha gent que parla com si anés per un pendent amb bici i pedalés tan de pressa que al final li sortís la cadena. Potser té a veure amb el que dèiem abans de la immediatesa. Jo noto que les persones, en general, parlem molt més ràpid d’un temps ençà. Tan gustós que és parlar a poc a poc! Jo soc una persona molt tímida i treballar la veu m’ha donat molta seguretat, i he arribat a gaudir molt parlant, i a trobar molts matisos per dir les coses. I és el que hauríem de fer quan parlem, gaudir, no passar-ho malament.

Després de l’exitàs de Mamma mia!, al novembre començarà a Madrid Els ponts de Madison.Mamma mia!Els ponts de Madison

És un regal de la vida, perquè ara tinc 55 anys i als 44 vaig tenir una intervenció quirúrgica; res greu, però important si estàs damunt d’un escenari. En aquell moment, em vaig dir que si no estava bé em plantejaria deixar els escenaris. I secretament anava dient adeu. I quan va venir la pandèmia vaig pensar “Ja està, s’han acabat els escenaris”. Són 55 anys, la veu de les dones és molt diferent de la veu dels homes. Quan arribes a la menopausa, s’acusa; aquest canvi hormonal tan fort envelleix la veu. A més a més, com que ho vaig patir de manera prematura, pensava que perdia la veu. Haver estudiat logopèdia em va servir per entendre que no havia de fer res més que cuidar-me. I, de sobte, em van proposar si volia fer Els ponts de Madison. I ha arribat el moment.

I com et trobarà la veu?

Espero que bé, perquè és una partitura superexigent, segurament és el repte més gran que hagi fet mai. Perquè cantar Mamma mia!, cantar ABBA, no té cap dificultat. Cantar aquesta partitura de Robert Brown sí que en té. La part d’ell és música molt country, està escrita amb una part central de la tessitura de l’home. I la d’ella està escrita per ser cantada no sé si per una soprano, però per una mezzo, segur. S’entendrà molt fàcil: la veu és com un cotxe, i té marxes, que són els diferents registres del rang vocal. Jo, per la feina que he fet, sempre he anat amb primera, amb segona, amb tercera. La quarta i la cinquena no les he hagut d’utilitzar mai. I ara m’he d’entrenar perquè el cotxe vagi amb quarta i cinquena.