Les arts, sense espai a les aules

PalmaUn futur sense arts? Aquesta pregunta enceta l’escrit signat per 160 docents de l’àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica i Visual de 43 universitats d’Espanya, que han entregat a la ministra d’Educació, Isabel Celaá, per reclamar que la nova llei educativa doni més pes a l’educació artística en l’ensenyament reglat. Sota l’etiqueta #EducaciónNoSinArtes, més de 9.300 persones i entitats ja s’han adherit a aquest manifest i, entre elles, l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears.

Però la lluita perquè les arts es valorin tant com les altres matèries a les aules no és nova, i els professionals consideren que el projecte de llei -aprovat aquesta setmana-, perd l’oportunitat de corregir aquesta mancanca històrica. És per això que, a més, han presentat nou esmenes a la llei perquè hi sigui explícit el paper de les arts.

La lluita no és nova, però la regressió més flagrant va arribar amb la llei Wert, aprovada durant el mandat de Mariano Rajoy, quan l’ensenyament artístic va passar a ser optativa tant a Primària com a Secundària i la seva obligatorietat va quedar en mans de cada comunitat. A Balears, actualment, s’estableixen un mínim de deu hores setmanals a distribuir a tota la Primària (cinc per cicle), mentre que a l’ESO Música i Plàstica només són obligatòries el primer curs, amb tres hores setmanals cadascuna. Fonts de la Conselleria d’Educació asseguren que hi ha molts centres que utilitzen les hores de lliure disposició per ampliar l’educació artística, però no tenen recollit el nombre real d’escoles i instituts que ho fan.

Així, el fet que un nin rebi una instrucció en arts més completa depèn del centre que li toqui i el projecte de la direcció. Aporta xifres en aquest sentit la Fundació Carasso, en el darrer quadern Arte y escuela, publicat recentment però amb dades del 2017 aportades per la Confederación de Asociaciones de Educación Musical en España (Coaem). Apunta que només quatre comunitats autònomes dediquen més d’un mòdul setmanal a Música, mentre que la resta hi dediquen el mínim que indica la llei. Entre aquestes comunitats hi ha les Illes, amb 50 minuts de mitjana.

L’art que transforma

“A Balears la situació és similar a la resta de l’Estat: l’educació artística encara s’ha de millorar molt, principalment de plantejament, per part d’aquells que dissenyen el currículum”, diu Maravillas Díaz, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació a la Universitat del País Basc i una de les principals referents en educació musical a l’Estat. Díaz ha estat recentment a la UIB perquè participa en el projecte Re-habitar el barri. Processos de transformació i empoderament entre universitat, escola i societat a través de pràctiques artístiques (MINECO/AEI/Feder, EU), finançat pel Ministeri. La UIB el lidera, però també hi estan implicats investigadors d’universitats del País Basc, Cantàbria i València i tres universitats portugueses.

Aprenentatge que perdura

El projecte -que dura tres anys i va començar el 2018- uneix horitzontalment estudiants dels graus d’Educació Infantil i Primària de la Universitat, artistes, associacions de barri i infants de l’aula de 5è de Primària del CEIP i ESO Pintor Joan Miró del barri Nou Llevant. “Plantejam accions artisticoeducatives des de diferents perspectives: música, arts plàstiques, teatre, sociologia... I això ens permet conèixer el barri a través de la mirada dels nins i transformar també la mirada dels nins cap al barri, perquè puguin tenir un millor vincle amb l’espai que habiten”, explica Noemy Berbel, experta en educació musical i investigadora principal de l’estudi. Les accions són molt diverses i la darrera en curs és una escultura del barri de 24 metres quadrats feta de ceràmica, a l’escola de ceràmica de Marratxí.

Carlota Tomás és una de les tutores de l’aula en què s’implementa Re-habitar el barri i ha palpat de primer mà la capacitat transformadora de la creació artística col·lectiva: “Ens va xocar molt quan varem començar i vàrem preguntar-los què era una barriada, i els nins només digueren coses negatives: no parlaven d’una barriada sinó d’un polígon, no feien vida al carrer, parlaven delinqüència... I ara crec que, almenys, la seva mirada és d’esperança”. I continua: “L’aspecte més positiu és l’enriquiment dels meus alumnes, perquè ho fan tot ells, els emociona, i, sense el projecte, potser mai haurien conegut estudiants universitaris, la universitat, altres coses... perquè no surten del barri”. A més, Tomás diu que ha tocat àmbits, com la poesia o l’arquitectura, que no hauria tocat, i això ha estat possible també perquè el centre no treballa per assignatures sinó per projectes.

Saber llegir imatges

En aquest punt vivencial que comporta l’art treballat en horitzontal fa incisió Díaz: “Són experiències que no oblidaran en la vida adulta, donam una formació que queda molt més en l’ADN”. I es demana: “Som exigents perquè no hi ha gent a les exposicions o teatres o concerts però, què estam ensenyant als nins?”. Les famílies -diu la doctora- hi juguen també un paper important: “Hi ha una predisposició familiar a establir importàncies curriculars, sempre estan més disposats a valorar les matemàtiques o la llengua, i això també ho hem de trencar”. Aquesta investigació s’avalua perquè es pugui extrapolar a altres escoles i contextos per poder “estendre les cametes de la música, del teatre i de les arts plàstiques als centres educatius, no solament dins l’assignatura, sinó perquè amb l’art es puguin treballar altres coses”, diu Berbel.

Un altre punt fonamental és l’alfabetització visual en una societat molt basada en la imatge. Tal com exposa l’escrit enviat a Celaá, “l’educació ha de ser conscient de la urgent necessitat de l’alfabetització visual en una cultura fonamentalment icònica, que es negui a jerarquitzar, també visualment, per gèneres, procedències i classes socials”. Perquè el fet de “mirar, igual que llegir, requereix un llarg aprenentatge”.