Arturo Gaya: "El principal monument de Tortosa ha de ser l’horitzontalitat del paisatge del riu"

BarcelonaArturo Gaya (Tortosa, 1956), heroi de les músiques populars de l'Ebre, rema ara al marge de Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries amb Bonaire 12 (Discmedi, 2021), un disc on mana l'estètica de la cançó d'autor i on a més de composicions pròpies hi ha adaptacions de poemes de Zoraida Burgos, Gerard Vergés i Enric Casasses, entre d'altres, i versions de Caetano Veloso i Quico Pi de la Serra. El títol, Bonaire 12, és un homenatge al barri on es va criar, però també una reivindicació de la possibilitat d'una altra manera de viure.

Què en queda, avui, del carrer Bonaire de Tortosa on vas néixer?

— En queda el carrer i una petita fruiteria dels nous veïns. El centre històric de Tortosa fa uns anys va perdre bastanta vida ciutadana, i últimament l’han recuperat els nouvinguts, la gent que ha anat a viure en aquestes cases i ha reconvertit alguns dels antics comerços. Però de tot allò que explico a la cançó, de la sastreria, la peixateria, la fàbrica de mobles, la llibreria... de tot allò no en queda res. Bé, queda una fruiteria al costat de la casa on vaig néixer.

I on vius ara?

— A Tortosa. Bé, a un quilòmetre de Tortosa, entre una carretera que es diu la Simpàtica i el barranc del Rastre.

—

A la cançó Bonaire 12 ressona el Raimon que recordava els carrers de Xàtiva. És un viatge nostàlgic?

— En part sí. És un viatge per recordar un temps molt especial, quan es vivia molt al carrer. Jugàvem molt al carrer. Hi havia pocs vehicles, bàsicament carros i bicicletes, però hi havia un guàrdia urbà amb el seu salacot blanc, que lògicament va desaparèixer quan van aparèixer els semàfors. Una de les coses que recordo més són les botigues de proximitat, que en diuen ara; tot eren botigues de proximitat perquè no hi havia grans superfícies. El que recordo més és la familiaritat, aquell col·lectiu social tan potent que era l’escala de veïns, uns veïns que no només se parlaven quan necessitaven una cosa, sinó que se parlaven per dir-se bon dia i bona nit, que es reunien a casa d’un i altres, que tenien les portes sempre obertes. Nostàlgia? També està feta amb la idea, si tu vols utòpica, de reivindicar coses que sí que podrien ser. És cert que la societat ha canviat moltíssim, negar-ho no seria real, però no és només un cant a la nostàlgia, sinó també una reivindicació que pot haver-hi una altra manera de viure menys individualista.

Durant el confinament de l’any passat va haver-hi gent que va redescobrir els veïns.

— Exacte, això ha passat a molts llocs. El bombardeig mediàtic a vegades t’imposa una forma d’oci molt individualitzada, tot tendeix a ser autosuficient, a no necessitar a ningú, i aleshores redescobrir el veí és molt potent.

Després d’El viatge a Buda, que era un disc i un projecte molt col·lectiu, fas un disc més personal, com de cantautor.

— En tota la meva vida artística he fet treballs col·lectius: amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, i als anys 70 amb la Cucafera. Tots els altres projectes que he anat fent, com Tren Seeger, Gràcies, Ovidi, Sense pistola, que era un disc amb poemes del llibre Bes Nagana de l’Enric Casasses, sempre els hem signat en equip. Treballar en equip és una cosa molt enriquidora i que m’ha ensenyat moltíssim, però tenia ganes de fer alguna cosa de la qual fos l’únic responsable, una manera de treballar probablement més lliure per decidir què dius, què no dius i com ho dius. No és una novetat com a cantautor, perquè fins i tot Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries considero que soms cantautors encara que amb l’estètica de la música d’arrel. Però sí que tenia ganes de signar un treball del qual fos l’únic responsable, i era una assignatura pendent que probablement el confinament ha afavorit que faci més prompte.

Les cançons pròpies, les que no són adaptacions de poemes d’altres, quan les vas compondre?

— N’hi ha de tot. Encara et queda un blues, per exemple, la vaig fer fa set o vuit anys i estava inspirada en el moviment del 15-M, el moviment dels indignats. El que passa és que és tan actual en les coses que diu que és molt vigent i vaig pensar que era molt adient recuperar-la. Després hi ha Bonaire 12, que té un any i mig. Hi ha cançons com Robar la primavera, que és conseqüència de totes les sensacions viscudes durant aquells 55 dies que vam estar tancats a casa. És una cançó molt vitalista, però també hi ha aquella sensació de dir "estic fart de les tardors calentes i dels hiverns que voldríeu eterns, i d’estar entre l’espasa i la paret i que tot hagi de ser o blanc o negre", que sembla que és on mos volen portar uns i altres. I una miqueta és un clam contra allò que els governants diuen: "Hem de sacrificar-nos". Però és que els que mos sacrifiquem sempre som los mateixos!

Musicalment has tirat més cap a la cançó d’autor, a la teva manera.

— Buscava recollir els estils musicals que m’han influenciat i fer-ho totalment lliure, sense els paràmetres que et marca fer un disc folk, com els de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Hi ha blues, una rumbeta, una balada... i buscant una sonoritat acústica molt mediterrània, que sempre hi hagués acordió, contrabaix, percussions tradicionals i algun instrument de vent, però que igual hi ha una dolçaina que un saxo que una bansuri. Les cançons estan pensades perquè siguin amb guitarra i veu, en la seua essència, i a partir d’aquí hi ha els arranjaments del meu company Sergi Trenzano, que ha captat molt bé la idea.

Quin pla de directe tens?

— De moment fem presentacions en format íntim amb el Sergi. I a partir del setembre, si pot ser, ja farem concerts amb la banda. L’1 d’agost actuem al Festival Matarranya Íntim, que és com una rèplica del Cabanyal Íntim de València. Després, a la tardor, a més llocs. I anar fent, perquè el que hem fet és encetar un camí com a cantautor; tampoc és un disc de temporada, que tingui una caducitat. És una targeta de visita per poder anar arribant arreu del país, sense pressa, tal com està fet el disc.

Sovint dius que la teva cançó preferida és Terra, de Caetano Veloso. I ara n’inclous una versió en el disc.

— M’agrada molt Caetano Veloso, com a artista, com a cantant. I Terra és segurament de les cançons més boniques que té i que he sentit. Ja l’he mitificat. En el disc volia fer un homenatge a dos referents: Caetano i Quico Pi de la Serra. I per al primer vaig pensar de seguida en aquesta cançó. El Caetano va estar empresonat per la dictadura brasilera l’any 1969 perquè va fer una cançó que es deia É proibido proibir. I va coincidir l’estada a la presó amb l’arribada de Neil Armstrong a la Lluna. Quan ell estava tancat a la cel·la va veure en una revista la primera foto de la Terra feta des de la Lluna. La cançó és un cant d’estima al planeta molt poètic. Vaig pensar "A vore si puc aconseguir permís per a l’adaptació al català", que ja saps que això són aventures costoses que duren molt de temps. He estat gairebé un any per aconseguir-ho. Quan estàvem gravant encara no teníem el permís. Ens va arribar mentre estàvem fent les mescles. Vam plorar d’emoció... Sempre m’ha agradat fer picades d’ullet als meus referents, com vaig fer amb l’Ovidi i el Pete Seeger. I ara volia fer-ho amb Caetano Veloso i Quico Pi de la Serra.

Amb Quico Pi de la Serra per què?

— Al Quico el vaig conèixer quan vaig començar amb la Cucafera. Vam guanyar un concurs que es deia Cançó 83, al final de l’època històrica de la cançó catalana. El premi era un concert al Palau de la Música i una gira, i el guanyador era apadrinat per gent com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Raimon... A la Cucafera ens va tocar el Quico i vam fer uns quants concerts. Vam tenir el privilegi de coneixe'l, i el vaig retrobar d’una manera molt bonica quan vam commemorar el centenari del Pete Seeger amb el concert a L’Auditori i el disc Tren Seeger, quan ell molt generosament va acceptar col·laborar-hi. Mos vam retrobar, hem recuperat l’amistat i hi ha una forta estima. Vaig pensar de fer la meva versió de Sento el vent, una versió bastant diferent perquè l’hem portat a un ritme ternari, i amb el seu permís quan ell diu "Veig el mar cada dia més lluny", jo dic "Veig el riu cada dia més lluny".

El riu és presència inevitable en la teva música. I aquests dies es viu la polèmica sobre el monument franquista que hi ha a l’Ebre al pas per Tortosa.

— El que voldria i crec que hauria de passar és que el monument es retirés, perquè crec que ha de ser així. El que passa és que tal com han anat les coses, a Tortosa ha sorgit una corrent a favor de reinterpretar-lo. Tot i que jo el retiraria, també respecto esta corrent, perquè no és una gent que no el vulgui retirar perquè no estigui en contra del feixisme, sinó que és una generació que probablement ha crescut amb aquell monument i que consideren que podria ser un monument a tots els morts de la Batalla de l’Ebre. Potser falta molta informació. Penso que s'hauria de posar aquell monument on li correspon, que és en una zona museística, i deixar que el principal monument de Tortosa sigui l’horitzontalitat del paisatge del riu. Però tampoc penso que retirar el monument hagi de ser llegit com una victòria de ningú sobre ningú. D’un debat com este no s’ha de fugir, sinó agafar-lo obertament i parlar-lo.