'As bestas' arrasa i 'Alcarràs' marxa de buit als Goya que acomiaden Carlos Saura

BarcelonaEl drama As bestas es va imposar aquest dissabte en la gran nit del cinema espanyol. El film de Rodrigo Sorogoyen va triomfar amb nou premis Goya, inclosos el de millor pel·lícula, direcció, actor principal i actor secundari. Un èxit contundent que va tenir com a principal damnificada Alcarràs, que no va guanyar en cap de les onze categories en què estava nominada. Tampoc va guanyar el documental d'Isabel Coixet El sostre groc, però sí el guió d'Isaki Lacuesta, Isa Campo i Fran Araujo per a Un año, una noche. I Laia Costa també va recollir el seu primer Goya pel magnífic treball que fa al drama Cinco lobitos, un dels triomfadors de la nit amb tres premis; l'altre va ser Modelo 77, el thriller carcerari d'Alberto Rodríguez ambientat a la presó Model.

Que As bestas partís com a favorita en les travesses no impedeix que el nul reconeixement dels Goya a Alcarràs agafi una mica per sorpresa, sobretot després d'haver guanyat l'Ós d'Or de la Berlinale i d'haver representat Espanya en la cursa dels Oscars, elegida per la mateixa Acadèmia del Cine Espanyol que l'ha ignorat als Goya. Però si ens fixem en els premis en què el film de Sorogoyen s'havia enfrontat al de Carla Simón, com els Feroz, els Forqué o els del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics, el vencedor havia sigut sempre As bestas, un thriller visceral i dramàtic que encaixa millor en el cinema industrial espanyol que el naturalisme radical d'Alcarràs. Al cap i a la fi, els Goya són els premis d'una indústria poc aficionada al cinema que busca la seva identitat al marge de les convencions, com demostren també les zero nominacions de Pacifiction als premis. Per cert, l'únic que es va recordar d'Albert Serra a la gala va ser J.A. Bayona, que al presentar el premi a millor direcció va deixar caure les nou nominacions als Cesar de Pacifiction.

L'adeu emocionat a un mestre

L’ombra gegant de Carlos Saura, mort només un dia abans de rebre el seu Goya d’Honor, va planar inevitablement sobre la gala celebrada a Sevilla. Com va passar als recents Gaudí amb Agustí Villaronga, el comiat a Saura va marcar la cerimònia però no va alterar gaire el seu desenvolupament. Té lògica: feia dies que els organitzadors no comptaven amb el cineasta aragonès a causa del seu fràgil estat de salut, així que no es va haver d’improvisar un homenatge in absentia.

Va ser una bona pensada situar l’entrega del Goya d’Honor a Saura gairebé al principi de la cerimònia. Carmen Maura va recordar la generositat i sinceritat de Saura durant el rodatge d’¡Ay, Carmela! abans de lliurar el Goya d’Honor a la família del cineasta. Un dels fills, Antonio Saura, va reivindicar “les dones que han format part de la vida” del seu pare i “han fet d’ell la persona que va ser”, i l’última d’aquestes dones, Eulàlia Ramón, va agrair en nom seu i de Saura la feina dels metges de pal·liatius que van atendre el director en el seu tram final: “Hem de cuidar la sanitat pública tan bé com ella ens ha cuidat a nosaltres”, crida d'una dignitat absoluta a la qual va respondre la Comunitat de Madrid amb un tuit que assenyalava la titularitat mixta (pública i privada) de l'hospital que atenia Saura.

L'homenatge al director va ser àgil i emocionant i va culminar amb Natalia Lafourcade cantant el Porque te vas de Jeanette que sonava a la immortal Cría cuervos, una versió més oportuna que el Cantares de Joan Manuel Serrat amb què Manuel Carrasco va obrir la gala. El record a Saura també va estar present en l’actuació sorpresa de Lolita, cantant amb emoció el Pena penita pena que també interpretava la seva mare, Lola Flores, que apareixia al documental de Saura Sevillanas. Però no tots els homenatges van ser per a Saura: Fernando Esteso va recordar Agustí Villaronga, amb qui va treballar a Incerta glòria i la inèdita Loli Tormentas. “Era un gran director d’actors, un home amb un sentit de l’humor increïble –va dir Esteso, emocionat–. Tard o d’hora ens tornarem a trobar”.

Entre la sobrietat i l'avorriment

Els presentadors de la gala, Antonio de la Torre i Clara Lago, van assumir que no són humoristes i van conduir una cerimònia més aviat sòbria en què van adoptar un paper molt poc protagonista, sense intentar clavar un acudit en cada intervenció. “T’avorrim, francès?”, li va preguntar De la Torre a l’actor d'As bestas Denis Ménochet. Molts haurien contestat que sí. Una estona després, Ménochet recollia el seu Goya com a millor actor i definia el seu company de repartiment Luis Zahera com "el millor actor del món". I Zahera, al rebre el Goya a millor actor secundari, deixava caure un "Sempre havia volgut fer un western i matar un francès" en un discurs ràpid i modèlic que no va ser la norma en una gala que va superar novament les tres hores.

La guanyadora del Goya a millor actriu de repartiment per Cinco lobitos, Susi Sánchez, es va dirigir als homes en el seu discurs: “Fins ara ens heu obert molt poques portes, només la de la cuina i del dormitori”. Un altre dels agraïments de la nit va ser el del còmic i actor basc Telmo Irureta, protagonista de la magnífica La consagración de la primavera de Fernando Franco. Irureta, que pateix una paràlisi cerebral des dels 2 anys, va recordar que el seu personatge al film reivindica "el dret a la sexualitat de les persones amb discapacitat". "Nosaltres també existim i nosaltres també follem", va etzibar abans de brindar per "un cinema més inclusiu amb cossos de tot tipus". Segurament hi estaria d'acord Laura Galán, actriu revelació per Cerdita, un film entregat a la representació dels cossos no normatius.

"És la dona en qui estan totes les dones, és el cinema sense fronteres i sense els putos algoritmes", va dir Isabel Coixet per presentar la guanyadora del Goya Internacional. Juliette Binoche va llegir un discurs sobre la interpretació entesa com "un foc, un desig ardent" i el va rematar amb un homenatge a un director. No li va caldre pronunciar el nom, només taral·lejar el Porque te vas de Jeannette. Va ser l'enèsima al·lusió a Saura de la nit en què el cinema espanyol va plorar un dels seus grans directors i va escenificar la consagració d'un altre, un Sorogoyen que ja suma cinc premis Goya en el seu compte particular.