Astèrix, un vegetarià a la cort d'una emperadriu xinesa

Les aventures en imatge real d’Astèrix i Obèlix havien patit un cert desgast comercial després de quatre entregues, així que tocava un rellançament: desapareix l’intèrpret Gérard Depardieu, puntal de les obres prèvies, i s’incorpora Guillaume Canet (Petites mentides sense importància) com a actor, coguionista i director. Tot comença quan un comerciant murri repta els resistents gals a protegir la filla d’una emperadriu xinesa i rescatar la seva mare derrocada. Quan arriben a l’Orient, es retroben amb el seu enemic habitual: un Juli Cèsar en guerra de sexes amb Cleopatra.

A la primera escena de la pel·lícula, Astèrix es declara fart de menjar carn i de beure poció màgica, i reclama més verdures. És com si el petit gal es resistís a viure de nou les bufetades a romans i pirates, l’humor basat en arquetipus sexistes o tòpics nacionals. L’escenari xinès oxigena una mica l’aventura i els préstecs del cinema d’arts marcials amb heroïnes lacòniques intenten fer l’ullet a l’auge dels feminismes pop (amb resultats correctes visualment, maldestres ideològicament), però els desitjos de canvi inicials s’acaben retratant com una mena d’alienació mental transitòria, contranatura i aixafaguitarres. La festa final, inusualment emotiva dins d’un relat de cartró-pedra, ratifica el continuisme: els herois tornen a la vitrina museística, conscients del seu anacronisme però immutables, vius i morts alhora, com el gat de Schrödinger dins de la seva capsa.