Salt a l'abisme a Canes: un musical trans amb narcos i Selena Gomez

Enviat especial a CanesDesprés de guanyar la Palma d'Or el 2015 amb Dheepan, Jacques Audiard s'ha intentat allunyar de la cruïlla entre drama social i cinema criminal en què el van voler encasellar arran de l'èxit d'El profeta. Primer amb el magnífic western humanista Els germans Sister (2018) i després amb el tríptic de relats sobre romanticisme i incomunicació de París, districte 13 (2021). Sobre el paper, un drama sobre narcos mexicans seria un retorn a les coordenades estètiques dels seus inicis, però Emilia Pérez, presentada aquest dissabte al Festival de Canes, és un temerari salt a l'abisme que no té comparació amb cap pel·lícula anterior del director: un musical sobre el líder d'un càrtel mexicà que vol canviar de sexe i de vida.

El francès es posa el barret de mariachi per dirigir aquest culebró arravatat i ple de girs inversemblants en què els números musicals van del duet íntim a la coreografia multitudinària. La història de la narco transsexual es narra des del punt de vista de l'advocada brillant –però frustrada professionalment– que l'ajuda a deixar enrere la seva vida de crim, una Zoe Saldaña que aparca els seus Guardians de la Galàxia i Avatars per recuperar la llengua dels pares –és filla d'una porto-riquenya i un dominicà– i construir un vincle d'amistat transformadora amb la protagonista, a qui interpreta l'actriu trans madrilenya Karla Sofía Gascón. El tercer vèrtex és la dona del narco, una Selena Gomez que torna a ampliar registres interpretatius però que, tot i els orígens mexicans, parla l'espanyol amb un deix robòtic, possiblement fruit d'un aprenentatge fonètic del text.

En l'ambició artística d'Emilia Pérez hi ha alguna cosa de disbarat a contracorrent que l'emparenta amb altres musicals desencaixats, com Ballar en la foscor o Anette, sobretot en escenes tan passades de voltes i kitsch com el número musical en una clínica de canvi de sexe, però el film d'Audiard va coix de solidesa i entitat, i fins i tot d'autèntica bogeria. És inevitable pensar què hauria fet Almodóvar amb aquest laberint de passions tèrboles, i també imaginar com seria el film amb un director i un repartiment realment mexicans, tot i que l'artifici inherent al gènere musical dissimula prou bé l'amanida de cultures i accents.

La generació 'Euphoria' arriba a Canes

Aquest dissabte ha sigut el dia en què el nou star system de Hollywood ha centrat el focus a Canes. La competició oficial ha acollit la nova pel·lícula de Jacob Elordi, l'actor que Euphoria va convertir en ídol juvenil i que ha triat amb astúcia els seus papers al cinema: després de Saltburn i Priscilla arriba Oh Canada, l'adaptació que Paul Schrader ha dirigit del llibre del seu amic Russell Banks, de qui ja va adaptar Affliction (1997). Ara es tracta d'una història testamentària sobre l'última entrevista que concedeix un aclamat documentalista malalt terminal de càncer, amb la qual pretén fer les paus amb els seus dimonis vomitant tots els pecats i errors del passat que el turmenten.

Si un Elordi un pèl tibat (i absent de Canes) dona vida als records de joventut del protagonista, de la seva encarnació madura i agonitzant se n'encarrega un dels millors Richard Gere dels últims anys, que es retroba amb el director que el va convertir en estrella i sex symbol amb American gigolo (1980), i que segons ha explicat en roda de premsa s'ha inspirat en el seu pare, que va morir als 101 anys poc abans de rodar la pel·lícula. Oh Canada sembla un film tan personal per a Schrader com segurament frustrant per a l'espectador, que veu com la confessió es va descomponent en fils de records que es perden en el laberint d'una consciència confusa per la malaltia i el dolor, incapaç de reconstruir el relat de la pròpia vida. No hi ha la contenció bressoniana dels seus últims tres films, però hi connecta temàticament a través de la impossibilitat d'una redempció que ve a reivindicar, com deia Francis Ford Coppola fa uns dies, que el que importa al final de la vida són les coses que has fet, no els penediments ni el perdó de ningú.