Una estranya combinació al Festival Mozart Nits d'Estiu
Excel·lent tasca de Nicolas Altstaedt en el 'Concert per a violoncel' de Haydn
Festival Mozart Nits d’Estiu: la 'Inacabada'
- OBC dirigida per Nicolas Altstaedt
- Programa:
- Mozart: 'Idomeneo', obertura i selecció del ballet (1780-1781)
- Haydn: 'Concert per a violoncel' (1761-1765)
- Brett Dean: 'Carlo', per a orquestra de cordes i sampler (1997)
- Schubert: Simfonia 'Inacabada' (1822)
Fa molts i molts anys, quan l’OBC encara ocupava l’escenari del Palau de la Música Catalana, es van celebrar els primers Festivals Mozart. D’ençà de la primera edició (1997), la cosa ha conegut diversos alts i baixos, fins a arribar a un petit cicle que ara du per títol Festival Mozart Nits d’Estiu. La proposta és interessant, tot i que posar el nom del compositor salzburguès a concerts com el de dijous potser resulta exagerat: tan sols l’obertura i fragments del ballet conclusiu per a l’òpera Idomeneo van ser exclusius de Mozart. La resta, un aiguabarreig sense gaire sentit pel que fa al disseny del programa, tot i l’excel·lent tasca de Nicolas Altstaedt en el Concert per a violoncel en do major de Haydn, amb un fraseig envejable i domini de les dinàmiques.
Es podria dir que Haydn i Schubert actuen respectivament com a punt de partença i d’arribada d’un classicisme del qual Mozart seria el punt culminant. O que Carlo (1997), de l’australià Brett Dean, és una peça que juga amb la transparència de la corda que podria remetre a l’esperit clàssic (que no divuitesc), però crec que això seria tibar massa la corda per intentar justificar el que sobre el paper no sembla entendre’s si parlem, insisteixo, d’un festival que du el nom de Mozart.
Altstaedt va ser igualment el director de l’orquestra, amb un paper més aviat absent en la peça mozartiana que obria el concert i molt més implicat a la segona part, malgrat l’estranyesa contrastant del programa, complementat, a més de Mozart i de Haydn, pel citat Carlo (per a corda i sàmpler) i la Inacabada de Schubert.
Fos per l’excés d’heterogeneïtat del repertori o pel moment final de la temporada, l’OBC no va brillar per un so especialment singular. Fragments més o menys ben cosits, integrats en el conjunt però sense discurs i estilísticament anodins. Segurament Altstaedt hi devia tenir alguna cosa a veure, però la implicació dels músics asseguts als faristols tampoc es deixava veure (determinats instrumentistes s’asseuen a la cadira amb la mateixa postura que tindrien si estiguessin prenent-se una orxata) ni escoltar. Massa coses a canviar en els plantejaments globals de la que hauria de ser la nostra primera formació orquestral.