Dolors Marín i David Ginard: “Aurora Picornell és un símbol per excel·lència de l’esquerra”

PalmaDolors Marín (l’Hospitalet de Llobregat, 1957) i David Ginard (Palma, 1966) són col·legues i amics. Parlen sense aturall sobre la importància de recuperar la història i la memòria. Mentre debaten sobre la fiabilitat i la varietat de les fonts i els seus referents acadèmics, s’evidencia el rigor científic amb què els historiadors treballen.

Per què és important la memòria?

— -D.G. Reivindic l’estudi històric i acadèmic de la II República, la Guerra Civil, el franquisme i el postfranquisme. A banda, hi ha el moviment per la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil. Vaig començar a investigar a final dels anys 80. En primer terme hi havia la qüestió de la repressió, en un moment en què quedaven força testimonis, i després vaig pegar cap a la resistència clandestina dels anys 40. A Mallorca hi havia la sensació que no hi havia hagut antifranquisme fins a final dels 60 i 70. Vaig descobrir que quedaven persones que havien participat en la resistència de la immediata postguerra, fins a l'any 48.

— -D.M. Tant David com jo ens vam beneficiar d'una sèrie de corrents historiogràfics. Sobretot l’anglès, de revisió des del marxisme del Radical History Workshop, que va començar a explicar la història de la gent de baix. Ens interpel·lava molt pel que feia a la Guerra Civil. Entre el públic no acadèmic hi havia expectació per saber realment què havia passat. Durant la Transició, jo començo a militar en grups radicalitzats, i a veure aquells avis i àvies que em parlaven de coses que jo no sabia. Vaig pensar: “Això s’ha d’explicar”.

Heu trobat vincles entre catalans i balears durant la guerra i la postguerra?

— -D.G. El cop d’estat a Mallorca és el 19 de juliol. Justament dia 18 centenars de mallorquins havien anat a Barcelona per participar en l'olimpíada popular. Hi havia figures importants del moviment obrer. Es van salvar de la repressió, i van ser un nucli de l’organització dels refugiats mallorquins a Catalunya. D’aquí en surten alguns dels que participen en el desembarcament del comandant Alberto Bayo. Durant la guerra es fan dues publicacions a Barcelona: Mallorca nova, editada en català, i el suplement d’El Obrero balear, bilingüe. A la postguerra, la CNT balear està connectada amb Catalunya. Al final del franquisme, el vincle del Partit Comunista és amb el PSUC.

— -D.M. Durant molts anys, l’única connexió entre les Balears i la Península és la marítima: per això, és intensa amb Catalunya. Les Illes també són un lloc per amagar gent: durant els anys del pistolerisme, alguns els trobarem escrivint a Cultura obrera [setmanari mallorquí]. També hi ha relació a la feina. Hi havia una migració cap a la Catalunya industrial: gent d’esquerres i de dretes que s’integra en els sindicats grocs.

Quin va ser el paper de la dona?

— -D.G. El moviment obrer era molt patriarcal. Es reunien a les tavernes, un lloc absolutament masculí. Hi ha ideòlegs del moviment molt misògins. Tot i això, a poc a poc s’hi van incorporant les dones. En l'època de la República es concedeix el vot a les dones i van apareixent en les forces polítiques. Hi havia una tradició de dones socialistes a Capdepera, una pollencina que va ser batlessa de Lloret de Vistalegre durant uns mesos... A més d'Aurora Picornell, hi ha altres dones. Però la presència és minoritària.

— -D.M. Trobarem dones formant part d’organitzacions com a bibliotecàries, vocals. També, en el cas català, als carrers, el 18 de juliol, darrere les barricades. Les veurem marxant al Front d’Aragó amb els seus companys i els seus fills, com a milicianes: des dels 21 o 22 anys fins als 70, com seria Libertad Ródenas. I moltes dones catalanes que vindran a Mallorca amb la columna de Bayo, com les infermeres catalanes assassinades a Mallorca. S’han de recuperar casos com aquests, de dones que decideixen agafar les armes, saltar-se el rol que estava previst per a elles i vincular-se a la lluita antifeixista. Fins ara, ho havien amagat les mateixes organitzacions d'esquerra, no només la dreta.

Per què Picornell molesta tant?

— -D.G. Ho té tot. La seva incorporació molt prest a la política, la seva vida intensíssima durant la II República, la seva mort en condicions dures, les cites i llegendes que se li atribueixen, la pròpia imatge a les fotografies que es conserven... És un símbol per excel·lència de l’esquerra mallorquina, el feminisme i les víctimes de la repressió.

-D.M. Hi ha sectors que no accepten que hi hagi un discurs diferent del seu, perquè difondre’l és posar fi als seus privilegis, els d’aquells que es varen beneficiar de guanyar la guerra, i pretenen que continuem callant.

Citen quatre noms que no poden caure en l’oblit

Dolors Marín

Libertad Ródenas (1892-1970)

Lola Iturbe (1902-1990)

Francesc Sabaté (1915-1960)

Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

David Ginard

Francesc Tomàs Oliver (1848-1902)

Francesc de Sales Aguiló Forteza (1899-1956)

Sofia Sintes Rosa (1920-1997)

Guillem Gayà Nicolau (1902-1989)