HISTÒRIA

Els autèntics senyors de Bearn

El territori occità que prestà el seu nom a la novel·la de Villalonga perdé la seva sobirania el 1620, fa 400 anys

Els autèntics senyors de Bearn
Francesc M. Rotger
19/06/2020
6 min

PalmaEl de Bearn fou un territori sobirà des del segle XIV fins al 1620, quan, fa exactament quatre segles, fou annexionat a França; actualment, forma part del departament dels Pirineus Atlàntics, juntament amb el País Basc francès, el seu veí. Llorenç Villalonga en manllevà el nom per a la seva novel·la. Però no es va treure del no-res els seus vincles amb Mallorca: un senyor de Bearn va ser company de Jaume I a la conquesta de l’illa, la família va rebre una part del repartiment, un altre Bearn va ser regent frustrat de Jaume III i tots estaven estretament emparentats amb els reis mallorquins i aragonesos.

Tot i que amb el títol de vescomtes, aparentment modest -més encara que els monarques catalans, tan sols comtes de Barcelona-, els vertaders senyors de Bearn assoliren un poder considerable als Pirineus entre els segles XIII i XVI, des de la fusió dinàstica amb els Foix fins que varen accedir a la corona de Navarra. La cirereta seria, el 1589, l’ascensió d’Enric el Bearnès -justament li deien així- al tron de França. El seu fill, Lluís XIII, liquidà l’autogovern de la terra dels seus avantpassats, en la línia del centralisme tan genuïnament francès. Als protagonistes de Villalonga, quan viatgen a París, el 1883, se’ls atribueix, per error, el títol de prínceps de Bearn.

El primer vescomte de Bearn, cap al segle IX, fou un tal Cèntul, a l’entorn d’aquella Marca Hispànica creada per Carlemany, d’on sorgirien Navarra, Aragó i els comtats catalans. Eren terres d’Aquitània, un país també conegut com Gascunya i el de la llengua d’oc, amb una forta influència basca. A diferència de la monarquia francesa, reservada només als homes i només per descendència masculina, a manca d’hereu baró, les dones podien governar Bearn i transmetre els seus drets, ben igual que a la resta de dominis ibèrics.

D’aquesta manera, a final del XII, pràcticament coincidint amb la unió d’Aragó i Catalunya en la Corona d’Aragó, accedí al senyoriu de Bearn la poderosa família catalana dels Montcada, pel matrimoni de Guillem de Montcada amb Maria de Bearn. Sembla que als bearnesos no els feia gaire gràcia sotmetre’s a uns governants forasters. Però aquí intervé una llegenda preciosa: els seus delegats van a visitar la vescomtessa Maria, que acabava de donar a llum bessons -cosa molt poc freqüent i que podia convertir-se en un vertader problema successori- i li demanaren que un dels dos fos el nou sobirà. Ella, com a bona mare, els contestà que triassin ells. I es decantaren per aquell que tenia les mans obertes, signe de futura generositat; a diferència del seu germà, que les mantenia tancades.

Aquest nadó fou Gastó VI de Bearn, que participà a la batalla de Muret el 1213 al costat del rei d’Aragó i comte de Barcelona Pere el Catòlic. Per cert, el rei Pere morí en aquella batalla, segons el Llibre dels fets del fill Jaume I, perquè la nit abans l’havia passada de bauxa i a l’hora de combatre ni tan sols s’aguantava dret. Pere i Gastó lluitaven pels seus vassalls càtars, contra la croada de Simó de Montfort. No es tractava tan sols d’una qüestió religiosa -que també-, sinó d’un torcebraç pels territoris occitans entre Aragó i França, que s’acabaria decantant pel costat francès. La sospita de poc entusiasme per la fe catòlica continuaria rondant els senyors de Bearn; tal com passa fins i tot al personatge de Villalonga, massa admirador dels filòsofs de la Il·lustració.

La Mallorca bearnesa

Com per compensar aquella tria dels bearnesos, en morir Gastó el succeí el bessó rebutjat, Guillem. El fill d’aquest, Guillem II, senyor de Bearn, acompanyà Jaume I a la conquesta de Mallorca i trobà la mort a la batalla de Portopí, el setembre del 1229, així com el seu cosí Ramon de Montcada: una notícia que arrancà les llàgrimes al rei, segons ell mateix confessa al Llibre dels fets. L’anomenada creu dels Montcada a Calvià recorda el lloc on se suposa que els mataren i enterraren, segons la tradició, a la coneguda com a font del Sepulcre, al carrer Concepció de Palma, si bé després els traslladaren al panteó familiar, a Santes Creus. Quatre Montcades més moriren de pesta al setge de Palma.

L’hereu dels interessos de la família a Mallorca era un nin, un altre Gastó (VII), a qui correspongué una part de Mallorca al repartiment fet per Jaume I entre els seus companys d’armes: propietats a Sóller i “el feu més important que rebé Bearn”, “un ampli espai al centre de l’illa” corresponent als municipis actuals de Santa Maria, Santa Eugènia, Sencelles, Costitx, Alaró, Consell, Binissalem i Lloseta, segons l’historiador Guillem Rosselló Bordoy. Aquesta Mallorca bearnesa no perdurà ni una generació, pel “segrest i adquisició de la porció bearnesa per part de Jaume II de Mallorca”. Villalonga manllevaria el llinatge per a la protagonista de Mort de dama, Obdúlia de Montcada -justament, vídua de Bearn.

Com que Gastó VII no tingué hereu mascle, una altra vegada li correspongué l’herència a una filla, Margarida, casada amb Roger Bernat, comte de Foix, un altre feu important als Pirineus. També els Foix eren una família de novel·la. Esclarmonda la Gran, germana del comte Ramon Roger, fou “dona perfecta”, és a dir, sacerdotessa dels càtars. El seu nebot havia incorporat als dominis familiars -per descomptat, per matrimoni- Andorra, actualment l’únic estat del món amb el català com a llengua oficial. També participà en la batalla de Muret, en defensa dels heretges.

La germana de Roger Bernat, ara senyor de Bearn a més de Foix i d’Andorra -i també anomenada Esclarmonda, com la seva tia-besàvia- fou reina de Mallorca en casar-se amb el nostre Jaume II. Era “una de les dones més sàvies i de millor vida, i de les més honestes”, segons Ramon Muntaner, i també va ser estreta col·laboradora del seu home. Per cert: es tractava d’un matrimoni per amor, ja que Jaume I donà llicència al seu fill per casar-se amb qui ell volgués -sempre que fos de bona família, és clar. Els comtes de Foix i senyors de Bearn tingueren els seus estira-i-arronses amb els familiars mallorquins, ja que els territoris continentals d’aquests -el Rosselló- limitaven amb els seus. Gastó IX -un nom molt original- tractà d’aconseguir la regència del seu cosí, el petit Jaume III, de només deu anys, però fracassà.

El fill d’aquest, per descomptat també anomenat Gastó, de malnom Febus -pels seus cabells rossos, que recordaven el déu del Sol-, fou un personatge tan singular que ha acabat a la literatura i a la televisió. “Va saber formar un tot coherent dels dominis dispersos heretats”, assenyala l’historiador Ismael Almazán, “fent-se respectar per veïns tan poderosos com els reis de França i Anglaterra”, enredats en la Guerra dels Cent Anys, “i els d’Aragó, Castella i Navarra”. El 1347 es negà a prestar vassallatge al monarca francès per Bearn, i establí així la seva sobirania. Aquesta vida de novel·la es tancà amb una tragèdia familiar: sospitant que el seu únic fill legítim el volia enverinar -de vegades els hereus s’impacienten-, el matà ell mateix en persona. Un bastard de Febus, Bernat, emigrà a Castella i fou el fundador de la poderosa família dels ducs de Medinaceli.

El rei dels calvinistes

Aquell petit imperi pirenaic passà a un nebot, Mateu. Un descendent d’aquest, per descomptat de nom Gastó, es casà el 1434 amb Elionor, hereva de Navarra, amb la qual cosa els senyors de Bearn es convertirien, també, en sobirans navarresos. Per desgràcia per a ells, l’aragonès Ferran el Catòlic, germanastre d’Elionor -tothom era família- els arrabassà el 1512 la part peninsular del regne -la més extensa, amb molta diferència-, fent servir com a aval una butlla papal prou dubtosa. Ferran, a més, prengué com a segona esposa -després de la mort d’Isabel de Castella- una neta d’Elionor, Germana de Foix. Ella està enterrada a Sant Miquel des Reis de València i cada 29 de setembre, dia de l’Arcàngel -el sant patró de Bearn a la novel·la-, un raig de sol marca amb una creu el lloc de la seva tomba. A la narració, Don Toni titlla de “pretensió infundada” les aliances de la seva família “amb els prínceps de Nemours i amb els reis de Navarra”; justament el germà de Germana, qui, per descomptat, es deia Gastó, era duc d’aquella ciutat francesa.

Els desposseïts sobirans de Navarra, comtes de Foix i senyors de Bearn continuaren la seva trajectòria molt lligats a França, mantenint el títol reial. Amb aquella inquietud seva per les novetats religioses que els caracteritzava, la reina Joana es va convertir al calvinisme -la branca més rigorosa dels protestants-, així que el seu fill, Enric, es destacaria com el cap visible d’aquests reformats, coneguts com a hugonots.

El Bearn i la resta de territoris pirenaics no eren poca cosa per a un monarca que havia perdut la major part del seu regne. Però hi havia qualque cosa més a què aspirar. Els reis de França anaven morint sense hereus, així que calia cercar successors bastant lluny a l’arbre genealògic; sempre, només per línia masculina. I vet aquí que Enric, conegut com el Bearnès -ja que havia nascut a Pau, la capital de Bearn-, era descendent directe, pel seu pare, de Sant Lluís. Els deien Borbó, que era el seu títol nobiliari, però eren tan Capets com tots els sobirans francesos dels darrers sis segles. Va haver de tornar al catolicisme -“París bé val una missa”-, però va ser rei de debò. I els seus descendents. Així va ser que Bearn i Navarra foren annexionades a França, només uns anys més tard.

stats