El rock d’autora de LP posa punt final a un exitós Festival de Pedralbes

Laura Pergolizzi, de nom artístic LP, va tancar ahir la setena edició Festival Jardins de Pedralbes, la més exitosa de totes, tal com va explicar el seu director, Martín Pérez. Les 28 nits del festival han aplegat 71.441 espectadors, gairebé 12.000 més que el 2018. I encara és més rellevant el percentatge d’ocupació, que ha arribat al 91,58%. Sempre segons les dades facilitades pel festival, els concerts amb més públic han sigut els d’Izal, Kraftwerk, Roger Hodgson, Juanes i LP, tots per sobre dels 3.200 assistents, perquè eren actuacions amb l’aforament ampliat. Amb menys espectadors (2.300) però amb les entrades exhaurides, hi ha hagut els concerts de Diego el Cigala, Joan Dausà, Il Divo i Woody Allen amb la big band d’Eddy Davis. “Ara ja hi ha gent que vol venir al festival abans de saber-ne la programació. Això no és un cicle de concerts, això és un festival”, diu Pérez, satisfet per la resposta del públic i també perquè ha aconseguit que la Generalitat li renovi l’ús de l’espai cinc anys més dels que tenia garantits, amb la qual cosa el festival se seguirà fent als Jardins de Pedralbes almenys fins al 2027. “La renovació la necessitàvem tant sí com no, perquè sense els espònsors no es pot fer el festival, i els espònsors ara treballen en terminis de cinc anys”, diu Pérez.

Pel que fa a la irrupció del Caixabank Polo Music, un festival d’un format similar i a la mateixa zona alta de la ciutat, admet que al principi no li va fer cap gràcia. “Però el meu fill em va dir que la comparació ens beneficiava”, afegeix Pérez, director d’un festival amb un pressupost de tres milions d’euros i patrocinat per Banc Sabadell, i que “va començar a ser rendible a partir de la cinquena edició”. El balanç va acabar a temps perquè Pérez i 3.200 persones més poguessin seguir el concert de LP, que tornava a Barcelona un any després d’actuar al Cruïlla. A diferència de llavors, ara l’artista nord-americana està immersa en la gira de presentació del disc Heart to mouth, publicat a finals del 2018. Precisament un tema d’aquest àlbum, Dreamcatcher, va obrir un concert rebut amb molta expectació, sobretot entre el públic que omplia la pista. When we’re high i Dreamer van marcar el to de l’inici, un rock d’autora dramàtic que a estones emet reflexos de Cyndi Lauper i Patti Smith i d’altres remena formes més èpiques. Quan convé rebaixar la intensitat es refugia en balades al piano com Recovery i en uns mitjos temps d’ecos dylanians com One night in the sun sostinguts per una banda molt sòlida amb la qual és capaç, a més, de completar temes propis amb versions d’AC/DC ( You shook me all night long ) o els Rolling Stones ( Paint it black ).