Ava, la deessa blanca

PalmaVa ser unes quantes vegades a Mallorca. Robert Graves i ella varen ser molt bons amics. Ell li dedicà un conte i uns poemes i ella va deixar escrit, a les seves memòries, que la companyia de la seva esposa, Beryl, i dels seus fills, a la seva casa de Deià, “em va donar la classe de plaer i satisfacció que no m’havia proporcionat cap altra cosa a la meva vida”. Recordam Ava Gardner quan són a punt de complir-se, el dissabte 24, cent anys del seu naixement, el 1922, a Carolina del Nord, als Estats Units.

“Parla sempre amb la seva veu/ Fins i tot a estranys.../ És salvatge i innocent, aferrada a l’amor/ en tot naufragi”. Aquests versos de Robert Graves encapçalen l’autobiografia d’Ava Gardner, que va morir el 25 de gener del 1990 a la seva casa de Londres, on s’havia establert després d’un llarg període de residència a Espanya. Segons el testimoni de Paco Miranda recollit pel periodista Marcos Ordóñez, havia anunciat: “Em moriré de nit, dormint”, com efectivament va passar. Els versos els havia escrit abans que es coneguessin però, per a Graves, la definien perfectament: “Ets tu clavada”, li va dir, conta ella a les memòries.

Graves fou autor de La deessa blanca, mentre que Ava Gardner va interpretar el paper d’una deessa a la pel·lícula del 1948 One Touch of Venus (Venus era una dona). El cantant Raphael va parlar a Ordóñez dels arravataments d’ira de l’actriu, “més a prop sempre dels déus que dels homes”.

Lucia Graves, filla de Robert Graves i traductora de les seves memòries al castellà, recorda al pròleg que, el mateix dia de la seva mort, feia una forta tempesta a Londres. En arribar a la casa de l’actriu “per deixar-hi un ram de flors, tots els tests de ceràmica blava i blanca que adornaven el seu balcó estaven escampats i trencats pel carrer. Ho vaig interpretar com un meravellós gest final, com si hagués tingut una darrera arrencada de còlera, o un darrer atac de rialles, en deixar aquest món absurd”.

Una amiga d’Ava, Betty Sicre, li va presentar Robert Graves en una festa a Madrid, segons narra l’actriu a les seves memòries. Aquesta seria “una de les relacions més grates de la meva vida (...) L’adorava, encara que ja rondava els 65 anys” –havia nascut el 1895– “i mai hi va haver ni el mínim suggeriment de portar les coses més lluny, cap a una relació física (...) Hi havia una mena de conspiració meravellosa entre tots dos”.

Una temporada a Mallorca serviria a l’actriu per ordenar, amb la ajuda de Graves, el seu fràgil coneixement de la literatura britànica. “Si pogués tornar a néixer –es lamenta a la seva autobiografia–, el que m’agradaria seria una bona educació. La meva vida hauria estat diferent si l’hagués tinguda”.

“No és vostè Sofia Loren?”

Lucia Graves recorda, en el pròleg d’aquestes memòries, que ella tenia dotze anys “i vaig dir a la mare superiora que havia d’acompanyar els meus pares a l’aeroport perquè arribava una tia meva de Madrid”, això, quan Ava Gardner va aterrar per primera vegada a Mallorca, a Son Bonet. “Ens ficàrem al nostre Land Rover i record que em semblava mentida que aquesta persona tan exquisida (...) es mostràs tan afectuosa amb mi i els meus germans (...) com si realment fos la nostra tia”.

Al seu relat Un brindis per Ava Gardner, Graves conta que l’actriu havia estat assetjada per dos ‘llops’ -humans- en el vol. El primer “se’n va anar bavejant” en topar-se amb la comitiva que l’esperava. El segon s’havia passat el viatge parlant-li “en una mena d’italià experimental”, un idioma que ella ignorava, tot i el seu matrimoni amb el sicilià d’origen Frank Sinatra, la qual cosa li va fer saber. “Llavors, no es vostè Sofia Loren?”, li va demanar aquell pesat. “Amb un crit d’indignació, Ava es va aixecar d’un bot i es va refugiar en un seient que estava lliure”.

Va córrer la veu de l’arribada de l’estrella de Holywood, continua Graves, i “es va veure obligada a canviar d’hotel quatre vegades en cinc dies”. Ella es refugiava al pis dels Graves a Palma –número 45 del carrer Guillem Massot–, a menjar “pastís de patata o salsitxes amb puré”, i, per la seva banda, “ens va convidar una o dues vegades als restaurants més luxosos”. En una d’aquelles sortides els va sorprendre un fotògraf, al qual va dirigir un bon grapat de paraulotes –en tenia un bon domini, en castellà; al general Perón, que fou veí seu a Madrid, li cridava “Perón, maricón”–. I una caçadora d’autògrafs sense paper per signar, ja que “creia que les estrelles de cinema” el proporcionaven.

Aquells dies de l’any ‘de la neu’ del 1956, segons afegeix Graves, Ava Gardner fou “l’única persona que va tenir el valor de nedar” a la platja de Camp de Mar i va ser rebuda per una legió d’admiradors amb “un murmuri de sorpresa” en baixar per les escales de l’hotel “amb un banyador italià molt cridaner” i llançar-se a les ones. Després va visitar unes vinyes de Binissalem, “on va passar una estona tan agradable, tastant el nostre inimitable anyenc mallorquí, que no la tornàrem veure fins a la mitjanit”. Al seu equipatge, de tornada a Madrid, hi havia “quatre capses de vi de Binissalem”.

En una altra de les seves visites a Mallorca –el juliol del 1961, assenyala el periodista Antoni Janer– es va interessar per un jove guàrdia civil, Antonio García Vega, però aquest va haver de renunciar a compartir la seva activitat festiva, al·legant, com així era, que es trobava de servei. Des de llavors, el guàrdia civil va ser conegut com “el caporal Gardner”.

Lucia Graves assegura: “Hi hagué sempre una amistat molt sòlida entre ella i la meva família”. El seu pare i l’actriu “s’escrivien, s’enviaven petits regals i sempre s’alegraven quan sorgia l’oportunitat de veure’s”. La mort de Robert Graves, a Deià el 1985, fou un bon disgust: “Jo pensava que no moriria mai”, confià a Julio Torija, segons recull Ordóñez: “Per a ella era una mena de gegant. Un dels seus pares adoptius, com Hemingway”.

Franco, Fraga i el deute amb Hisenda

Lucia Graves i Ava Gardner es continuaren veient “en bastantes ocasions”, entre les quals el naixement de la seva primera filla –l’actriu no en va tenir, de fills–, el 1967, a Madrid. A Londres coincidiren en el funeral per Robert Graves, el 1986. Juntes comentaren les seves memòries, ja que Gardner desitjava que en fos ella la traductora al castellà.

“Mai vaig ser una actriu –cap de les al·lotes de la Metro ho érem–. Només unes cares boniques”, diu a la seva autobiografia. Per a La comtessa descalça se la va promocionar com “l’animal més bell del món”, una “maleïda frase publicitària que segurament em perseguirà fins a la fi dels temps”. François Truffaut digué que era “l’actriu més exquisidament bella de Hollywood”. Ser una estrella “em va donar tot el que jo no volia”.

Curiosament, Ava Gardner, que era d’idees més aviat progressistes, ben igual que Frank Sinatra, es va establir en un país, Espanya, governat aleshores per una dictadura. Sembla, però, que es prenia llicències: en tornar a casa tard després d’una festa, narra Mearene Jordan en un capítol de l’autobiografia de l’actriu, “la Guàrdia Civil ens aturava. Ella tenia una llengua molt esmolada de vegades i els deia: ‘Li dieu a Franco…’ i tot això”. Tingué problemes amb la compra de la segona casa que habità a Madrid, relata Ordóñez, en part perquè el notari que intervingué fou el dirigent d’extrema dreta Blas Piñar.

Frank Sinatra era més radical pel que feia al franquisme. Perico Vidal conta a Ordóñez que, en un rodatge a Espanya, “a totes les cartes que enviava escrivia “Franco is an asshole” [Franco és un colló] al remitent”. Tots dos, a l’hotel, practicaven “el nostre esport favorit”, que consistia a “llançar cadires contra el retrat de Franco. A l’hotel estaven acollonits i deien que ens jugàvem la presó”.

L’etapa d’Ava Gardner a Espanya va concloure, entre d’altres raons, per un d’aquests deutes amb Hisenda que de vegades se saben dels famosos. Ordóñez recull que els estudis Bronston –el Hollywood de Madrid– tractaren de fer servir la mediació del llavors príncep Joan Carles, que no tingué èxit. L’actriu es va entrevistar amb l’aleshores ministre Manuel Fraga, que anomenava ‘Braga’: “És un deute de deu mil dòlars”, afirmà el gallec. “Està de broma. Jo creia que era un milió”. “Efectivament, és un milió”, confirmà el ministre, amb la qual cosa havia deixat passar l’oportunitat, que li acabava d’oferir subtilment, d’estalviar-se la major part. El futur president de la Xunta havia posat a la deessa blanca la catifa per canviar la seva residència a Londres.