Sílvia Munt: “Vaig avortar i no m'importa dir-ho. Hem de mirar l'avortament de cara”

BarcelonaEn pocs dies, Sílvia Munt (Barcelona, 1957) acaba de viure dos moments importants de la seva vida: convertir-se en àvia per primera vegada i estrenar als cinemes el segon llarg de ficció com a directora. “Ha sigut una setmana intensa”, reconeix amb un somriure. Las buenas compañías viatja al País Basc del 1977 per explicar la història de la Bea, una de les noies d'Errenteria que es manifestaven per donar suport a les Onze de Basauri, les dones de classe obrera jutjades per haver avortat o per practicar avortaments. En aquest paisatge gris i repressiu, l'activisme feminista i emancipador és el detonant d'un relat d'iniciació a la vida adulta en què es barregen decepcions familiars, l'aparició de l'amor i els viatges clandestins a Biarritz per avortar en condicions segures. Una història que va més enllà de la memòria història, amb plecs emocionals que omplen les interpretacions d'Alícia Falcó i Elena Tarrats, i que posa sobre la taula una problemàtica que, malauradament, segueix vigent.

Com va descobrir la història de les Onze de Basauri i del grup de dones d'Errenteria que ajudaven altres dones a avortar?

— El projecte m'arriba a través de Jorge Gil, el coguionista, que amb les alumnes d'un taller de cinema havia rodat un petit curt en què dones que havien avortat llavors explicaven el seu cas. La història em va entusiasmar i vam escriure un guió que recull les vivències d'aquest grup de dones, que encara existeix i són realment excepcionals. I en aquesta història vaig incloure, també, tota la meva joventut: jo tenia 18 anys, i també era una nena que explotava a la vida, a les llibertats i a la sexualitat, i amb uns pares que s'estaven separant. En la pel·lícula hi ha molt del meu viatge particular d'aquella època. I tot això fa que no sigui només una història explicada, sinó viscuda.

¿La Sílvia Munt del 1977 compartia també la ràbia de la Bea, aquella insatisfacció profunda amb la societat que l'envolta?

— I tant! Sortíem d'un forat immens i sentíem molta ràbia. La dona estava als antípodes del que intuïtivament volíem. La sexualitat estava apagada, la llibertat vetada... Ens vam anar fent dones dia a dia. Portem tantes generacions de servitud a l'ADN que hem hagut d'aprendre a ser dones, i plantejar-nos cada dia si el que havíem après era cert o no. Ens hem hagut de reeducar a nosaltres, i també als homes, perquè la sororitat no serà completa fins que l'home no en formi part. Jo no soc la Bea, les meves circumstàncies són molt diferents, però els meus pares també es van separar quan jo tenia 12 o 13 anys i va ser dur. Ser una dona separada, en aquell franquisme tan sinistre... El que m'uneix més a la Bea és estimar molt la meva mare, però no voler ser com ella.

Las buenas compañías és, de fet, una història de retrobament entre una mare i una filla.

— En certa manera és un homenatge a les mares que, quan se separaven, es replantejaven la vida com una au fènix, que és el que li va passar a la meva. Eren dones molt reprimides emocionalment, els costava molt abraçar-te i parlar de coses íntimes. I nosaltres, com a mares, hem sigut el contrari.

¿Vostè també va avortar?

— Sí, ho vaig fer. I si no també et diria que sí, perquè aquest era el crit de les dones d'Errenteria: “Jo també he avortat!”. Però sí, vaig avortar, ho vaig fer a Londres, i no m'importa dir-ho. Per què hem d'esborrar una cosa que és real? Hem de mirar l'avortament de cara i enfrontar-nos a aquest fet tan complex i complicat, però antic com la vida mateixa, que és la decisió d'una dona sobre el seu cos. És una decisió dura, molt potent. Però la dona ha de tenir clar que ella és l'única propietària del seu cos i la seva ment i ella ha de decidir. Si això està clar, la resta ve rodat.

El relat habitual sobre les lluites de la Transició oblida sovint el feminisme, com si entre la República i el MeToo no hagués existit mai activisme feminista. Las buenas compañías qüestionaria aquest relat.

— Absolutament. És importantíssim saber d'on venim. El feminisme de l'escola pública, el de les nostres àvies i el moviment anarcosindicalista, està lligat al del Me Too i al de la meva generació, que érem molt políticament incorrectes, segurament per aquesta ràbia que deies. I, tanmateix, érem invisibles, fins i tot dins l'esquerra. Hi ha un llibre sobre les lluites socials a Errenteria durant la Transició escrit per dos líders sindicals en què no apareix enlloc la lluita feminista. Fins i tot eren invisibles per a la policia, que prou feina tenia amb ETA i les revoltes polítiques, que no consideraven que unes dones fossin perilloses i per això les activistes d'Errenteria van poder fer coses com segrestar autobusos o tirar pots de pintura als violadors.

Fa molts anys va prendre la decisió d'apostar per la direcció i aparcar la carrera d'actriu. Per què ho va fer? Va valdre la pena?

— Sí, molt, va ser un abans i un després. Havia fet 70 pel·lícules i no em plantejava deixar la interpretació, en absolut. Acabava de fer Secretos del corazón, començava una sèrie... No em faltava la feina i em sentia, fins i tot, mimada, però el meu ofici no em feia feliç. Necessitava tenir la meva llibertat de moviments i triar els temes que m'interessaven. Així que vaig fer el meu primer curt i em vaig sentir la dona més feliç del món. I quan vaig fer el segon, Lalia, al mig del desert del Sàhara, tirant del carro... Dirigir t'ajuda a créixer, a replantejar-te les coses, a saber què opines de les coses, i això em va donar una salut mental brutal i la llibertat de poder escollir.

¿I li va costar molt que l'acceptessin com a directora?

— Sí, en aquest país no et regalen res, eh? Però vaig tenir la sort que vaig guanyar premis i em van arribar projectes aviat. I cada vegada que m'oferien fer d'actriu estava escrivint un guió o dirigint o preparant un projecte. Ser directora m'ha donat molta feina, i no més ingressos, però sobretot el sentiment d'estar viva, d'evolucionar i tenir la meva mirada. I això m'ha aportat molt.

¿No ha trobat a faltar mai la interpretació? ¿No la tempta tornar a actuar, sobretot ara que hi ha una nova generació de dones directores amb una altra visió del cinema?

— No, gens. Jo ja estic a l'altra banda. Se'm fa una muntanya tornar a fer l'exercici d'involucrar-me com a actriu dins el projecte d'un altre. M'agrada molt tenir el domini del que explico. No trobo a faltar res de l'època en què feia d'actriu, sobretot que et reconeguin pel carrer. El boom de La plaça del diamant i la Colometa em va agafar amb 24 anys, i jo soc una persona molt tímida que faig veure que no ho soc. M'agrada molt mirar la gent i les persones.